Per a que et faces una idea. El PIB, com a terme econòmic més important del text anterior, és el valor total (en €) de tots els bens i serveis finals (és a dir, que van dirigits a que siguen consumits) generats en un país. Matemàticament s'expressa com la suma del consum, la inversió més la diferència entre les exportacions i importacions).
Pel que fa a l'EPA, vol dir "Enqüesta de población activa", i com be indica el seu nom, es refereix a una enquesta que es realitza sobre una mostra de la població per a saber el nombre de persones que participen en el procés econòmic de producció de bens i serveis. La definició d'anar per casa vol dir el nombre de població que esta apta per a treballar, estiga fent-ho o no (és a dir, totes les persones majors de 16 anys aptes per a treballar).
I, per últim, l'espoli fiscal o el dèficit fiscal són els impostos que paguem, mitjançant els quals l'Administració pública ingressa diners.

Per als que estigueu més interessats en economia, a continuació teniu un article de Francesc Cabana, economista català, aparegut al diari AVUI, el dia 12 de Novembre de 2006, on realitza una breu comparació entre l'economia catalana i la valenciana. És fàcil d'entendre, i no fa falta saber d'economia.[DISCULPEU PEL FORMAT EN COLUMNA]:

Tinc tres llibres sobre la
taula: "Cien empresarios
valencianos", "Cien empresarios
catalanes"
–s’està distribuint– i
"Los nuevos burgueses valencianos".
Les biografies cobreixen els
segles XIX i XX. Si tenim en compte
que tant l’economia delPaísValencià
com la de Catalunya tenen
els fonaments en l’empresa privada
–no la pública–, és important
conèixer els seus principals protagonistes,
els empresaris.
El País Valencià i Catalunya
tenen i han tingut una estructura
econòmica i sectorial ben diferents.
És clar que el primer dels
100 empresaris valencians, tractats
cronològicament –Gaspar Dotres–,
era fill de Blanes i va anar a
València atret per la indústria sedera
i les moreres, però elPaísValencià
es va industrialitzar més
tard que Catalunya i els seus 100
empresaris són molt més del segle
XX que del XIX. En una obra anterior
de la mateixa editorial
–Lid– sobre 100 empresaris espanyols
n’hi ha 26 de catalans i
només 6 de valencians. ElPaísValencià
té algunes grans figures,
comIgnasi Villalonga –Banco Central
i Banc de València– o Francesc
Roig Ballester –Mercadona–,
mentre que Catalunya té una
gammamés extensa d’empresaris
però amb menys projecció, sigui
perquè no volen ser coneguts,
sigui per altres raons.
La diversificació sectorial és
més elevada a Catalunya que al
País Valencià. Allí hi ha cítrics i
producció agrícola, mentre que a
Catalunya hi ha més indústria alimentària.
A Igualada adobaven el
que seria la sola de les sabates del
calçat d’Elx. Caprabo és lluny de
Mercadona. Aquí tenim química
fina i farmacèutica i siderúrgia. Al
País Valencià, joguines. A Catalunya
hi havia una indústria cotonera
de primera categoria, que ha
passat a la història, mentre que
els valencians s’especialitzaren en
confecció –texans imitges– i han
duratmés anys, per acabar tancant
molts d’ells. Elmateix passà
amb la indústria llanera de Terrassa
i Sabadell, o amb els teixits
d’Alcoi i les mantes d’Ontinyent.
El País Valencià té un sector molt
fort –però ara no tant– en el sector
de la ceràmica, al voltant de
Vila-real, tot i lameva poca simpatia
per Isabel Preysler quan
anunciava Porcelanosa. Els Lladró
tenen una botiga a la Cinquena
Avinguda de Nova York, però
també un conflicte familiar. En el
sector del paper coincidim, ja que
la indústria paperera la portaren
els àrabs a València, i d’aquí a Catalunya.
En el dels ciments, els
Serratosa valencians es van veure
obligats a vendre, igual que han
fet els Fradera –Uniland– i els
Bertran –Asland– a casa nostra.
Si entrem en el terreny de la
construcció, toquem fusta. Si em
perdo, que no embusquin aMarina
d’Or o a Benidorm,ambtots els
meurespectes pels que tinguin un
gust o una opinió distinta de la
meva.ACatalunya s’han fet molts
disbarats a la costa, però els que es
fan a la del País Valencià els superen
clarament. I en conseqüència,
els milionaris de la construcció valencians
superen els catalans.

Els capitalistes catalans i valencians, si no han lluitat per la independència és per que el que volen és vendre. Els convindrà més tindre a espana a favor que en contra. Amb el poder que té el capital, si la burgesia i empresariat valencià, català i balear hagueren volgut la independència, estariem molt més propers a Quebec que a blavensia.