Ací us adjunte tot seguit l'article d'opinió d'Agustí Cerdà i Argent, president d'Esquerra Republicana del País Valencià.

Si alguna cosa ha quedat clara en aquestes passades eleccions del 27 de maig és que els partits polítics són l'eina fonamental de la participació política i l'única manera d'arribar al poder en les institucions. Els partits tenen, per definició, aquest objectiu: arribar a les institucions per poder canviar l'estat de les coses. I si no, que li ho diguen a la dreta i el seu partit únic, el PP, i el seu més d'1.000.000 d'afiliats, una militància organitzada i mobilitzada i un desplegament de mitjans perfecte, on si és precís dur a votar l'àvia en cadira de rodes, se la duu. Eixa és la realitat de la dreta: una militància perfectament mobilitzada i que també és capaç de convocar manifestacions multitudinàries (en altres paraules, ha guanyat el carrer). Serà cert que molts militants de dretes ho són per clientelisme o perquè guanyen satisfaccions crematístiques o d'altra mena. Cert. Però tot i això, la realitat és tossuda i avui dia la dreta espanyola té un poder propagandístic, militant i de mobilització com mai havia tingut. Sense una militància engrescada, exclusivament amb el poder mediàtic, no n'hagueren tingut prou.

Front a això, l'esquerra ha anat perdent gas des de la transició i ha anat desmobilitzant-se a marxes forçades. La dreta ha tingut la recepta ideal per a aconseguir-ho: el desprestigi dels partits polítics, el fer-li veure a la gent que això dels partits “ja no es du”, que ara els “progres” i “moderns” s'organitzen en moviments socials, cívics, ciutadans, ONG o l'etiqueta que hi vulgueu posar i que no s'ha de fer política, mentre “ells” anaven organitzant-se, fent partit i preparant la confluència de les distintes expressions dretanes (AP, PDP, PL, CDS...) en una de sola (PP). I efectivament, desenes de milers de persones en altre temps militants de partits polítics d'esquerres, comencen el seu procés d'abandó de la militància partidista (de “desencant”, en diuen) i de buscar, davant la impotència de no poder assolir a curt termini objectius maximalistes (la revolució, la independència, el socialisme o el que siga) refugi bé en casa, bé en associacions culturals, solidàries, ecologistes... Tot cristo abandona els partits i es tanca en sa casa o es refugia en “els moviments socials”, en plataformes i en ONG, en allò que hom diu la “societat civil”. Que és fonamental si funciona de manera còmplice amb els partits polítics però letal si n'és o pretén ser el seu substitut.

Ara s'ha fet palés quin és el resultat de tot açò: el PP arrassa i l'esquerra oficial, front a aquesta marea dretana, inexplicablement fa autisme i l'únic que se li ocurreix dir és “no hem sabut mobilitzar”, “no hem sabut arribar a l'electorat” o “l'electorat està adormit, no és prou madur”. El problema de l'esquerra és un altre: és el de la salut dels partits d'esquerres. No n'hi haurà més participació política (i per tant, més adhesions al projecte de l'esquerra) si no hi ha més organització i afiliació als partits d'esquerres. Apuntant-se, comboiant-se i enfortint els partits serà l'única manera d'evitar que el ciutadà s'abstinga i culpe als “polítics” de no fer la feina que ell voluntàriament ha renunciat a fer.

La militància en un partit és feixuga, perquè hi ha discussió, debat, disciplina, esforç, sacrificis. És molt més reconfortant, potser, apuntar-se a una falla, una associació cultural o a una ONG. La dreta, a més, ajudada moltes vegades pels mitjans d'intoxicació i propaganda, ha aconseguit convéncer molta gent que és inútil treballar amb els partits i que el poder polític sobra. És millor que els “progres” facen cultureta o ajuda assistencial. El PP ha guanyat el combat ideològic, ha aconseguit desmoralitzar molta gent i ha animat antics militants d'esquerres a desvincular-se dels partits polítics, mentre “ells” van fent camí. És impensable que es puga derrotar una maquinària de màrqueting i de diners com el PP amb allò que se'n diu la “societat civil”. Cal organització en partits d'esquerres. Esquerra ha de liderar un missatge clar a la gent d'esquerres: només des dels partits polítics, només des de l'esquerra, només des de l'esquerra del país es podrà véncer l'abstenció i canviar el model depredador, corrupte i destructor del territori del PP, i il·lusionar la gent de la nostra terra en un projecte col·lectiu integrador i sòlid (més enllà del pa i circ: pa per avui i fam per a demà i el circ de la fórmula 1 i els grans events).

Només hi ha dues eixides possibles per a aquest país: o el model del PP (ser una regió d'Espanya) o el model d'Esquerra (ser un país d'Europa). Sempre quedarà l'opció de quedar-se al mig d'aquests dos models, però al final s'ha demostrat que fas figa. Quin és el model que ofereixen la resta de partits? Què volen per al País Valencià? Com més tarden en entendre que la tria és entre aquests dos models, pitjor per a l'esquerra.