Heus ací un nou fil per tractar el fenòmen tercerviista o moviment neoblaver que es troba instaurat en aquest País i com he assenyalat en un altre fil, es troba focalitzat en un sector destacable del Bloc, una part destacable de forers en el portal d’internet valencianisme.com i alguns més que em costarien agrupar-los bàsicament.

Les anotacions que us adjuntaré tot seguit en aquest capítol són referents sobre els intents revisionistes al Fusterianisme per part d’en Vicent Martínez Sancho, professor de Física Teòrica de la UVEG. Interessant, substanciós i que de segur que us farà reflexionar, aleshores vull destinar la seua lectura, sobretot, per aquelles persones que reclamen la seua valencianitat i que al mateix temps neguen la seua catalanitat, persones que defenen el valencianisme deslligant-lo del catalanisme (com m’he adonat pels testimonis d’alguns participants d’aquest fòrum) i fins i tot algun altre afegint pel mig els termes valencià versus català. Confonent els termes, deslligant-los i negant-los és caure tant en el particularisme d’alguns valencians (tercerviistes fins al blaverisme antivalencià)i en la miopia d’alguns quants més de catalans (des de Convergent fins als independentistes, uns quants que del simple mapeta no ixen). I també per a la resta de visitants us ho recomane.

Se pot ser pràctic en la vida pública valenciana i és pot ser pragmàtic i al mateix temps conseqüent fent política al País Valencià en clau valenciana sense negar o renunciar la catalanitat i (i fique la conjunció i i no o, perque no s’ha de barrejar aquests conceptes) catalanisme.

1. Introducció

Deixant a banda les fantasioses explicacions que, sobre l’origen i consolidació del Regne de València i de l’evolució com a poble dels valencians, han donat alguns personatges l’únic bagatge intel•lectual i erudit dels quals es basa en la seua insolència i en el seu facciós interès polític, hi ha hagut en els últims anys tres intents principals de revisió del fusterianisme. Els dos primers han estat obra de dos grups reduïts d’universitaris que han cristal•litzat les seues tesis en sengles treballs: De impura natione de Damià Mollà i Eduard Mira (Edicions 3i4, 1986) i Document 88 (Edicions 3i4, 1988) d’Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal. Aquestes tesis constitueixen la doctrina de la que s’ha convingut a anomenar: tercera via. El tercer, i el més recent, el constitueixen les reflexions de J. F. Mira en Sobre la nació dels valencians (Edicions 3i4, 1997).
Respecte les tesis de la tercera via he de dir que resulten confuses i, sovint, contradictòries. El seu caràcter confusionari es palesa no només en la seua interpretació de la nació (dels valencians) i del nacionalisme («categoria» que dedueixen del sentiment dels valencians de ser diferents, sentiment territorial, però també legal com a conseqüència d’una solució administrativa prèvia), sinó també, i en no menor mesura, per la introducció, en el cas de Mollà i d’Eduard Mira, de conceptes inapropiats (criollisme, els successius dualismes valencians que no tenen res a veure amb el concepte de dualitat de Reglà, etc.) així com per les interpretacions deformadores dels mateixos fets historicojurídics, uns i altres magníficament contestats i desmuntats per Enric Solà (vegeu números 142, 143, 144 i 145 d’El Temps del mes de març de 1987). Per cert, és curiós observar com, principalment, dos dels autors del Document 88 intenten ablanir la solidesa dels arguments de Solà assenyalant, d’una banda, que constitueixen «una ortodoxa reiteració de la catalanitat integral dels valencians» (Vicent Franch, en nota a peu de pàgina 30) i, d’una altra, un recurs a la memòria de Newton per a acusar-lo juntament amb els «reduïts sectors de nacionalistes pensants al País Valencià (d’haver) aturat el rellotge dels seus paradigmes intel•lectuals en el segle xix» (Miquel Nadal, en pàgines 131-132). Cap dels dos refuta, és clar, cap dels arguments utilitzats per Solà per a desmuntar les tesis principals del De impura natione.
Pel que fa al Document 88, a més de poder-li aplicar algunes de les observacions que dedicaré a continuació a J. F. Mira, em limitaré a fer-ne una sobre la seua coherència política reproduint l’última «invitació» de la col•laboració de Vicent Franch (no em resistisc a recordar que, sovint, és en una última frase lapidària on es condensa, en bona mida, la intenció política i/o ideològica d’un autor): «I, en algun moment, caldrà començar a preguntar-se si és tan difícil acceptar que som una nació i no una regió que la immensa majoria no entén» (pàg. 76 de Document 88).
A banda d’identificar nació i territori, «l’observació» que la immensa majoria no entén he de dir que no és de naturalesa causal en un projecte polític o científic. Tampoc, en general, la immensa majoria entén les lleis de Maxwell de l’electromagnetisme (ni tan sols sap que existeixen) i, això no obstant, no es priven de televisors, ràdios, telèfons, ordinadors i maquinetes de calcular. Tampoc, en general, la immensa majoria entén l’entramat politicosocial de la Unió Europea i acabaran sent-ne ciutadans legals, amb els seus drets i les seues obligacions. Etcètera, etcètera, etcètera.
Reflexionaré ara sobre la contribució de J. F. Mira en Sobre la nació dels valencians.

2. Sobre la nació dels valencians

La sobirania compartida amb els catalans «no pertany a l’ordre de l’evolució realment possible i previsible dels fets, sinó a l’ordre de la utopia. I hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d’altres com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles». Aquesta conclusió política de J. F. Mira, que hom pot llegir a la pàgina 236 del seu assaig, és una de les que més passió ha suscitat en els últims temps. Com a conclusió política que és, i per això torne a emfasitzar el qualificatiu, hom la pot assumir o la pot desestimar. Jo l’he de desestimar per les raons següents:
En primer lloc, em cal assenyalar que, en política, cap objectiu que no atempte contra les lleis de la naturalesa ha de ser qualificat d’utòpic, i la història, antiga i sobretot recent, està plena d’exemples de solucions polítiques que anteriorment al moments en què es produïren semblaven irrealitzables. I aquesta és principalment la incorrecció política que conté la conclusió de Mira.
En segon lloc, J. F. Mira manifesta contradiccions importants en el raonament que el condueix a qualificar d’utòpic el projecte polític dels Països Catalans. Més encara, pense que les contradiccions de Mira afecten el marc teòric antropològic que és comú en els seus dos excel•lents assaigs: Sobre la nació dels valencians i Crítica de la nació pura (Edicions 3i4, 1984). Intentaré explicar-ho.
Crec que la realitat sociocultural dels Països Catalans, en el sentit fusterià, és un exemple, un bon exemple del concepte de nació cultural (introduït per Mira en Crítica de la nació pura, pàgs. 107-120) o prenació (com també decideix designar-la en Sobre la nació dels valencians, pàgs. 232-233) i Mira mateix el té present en Crítica de la nació pura (vegeu, per exemple, pàg. 114). Sembla, però, que Mira intenta «desdibuixar-lo» en la frase següent, que prenc de Sobre la nació dels valencians (pàg. 238): «Joan Fuster va escriure «Jo sóc un català de Sueca», i amb aquesta afirmació s’incloïa (saltant, fins i tot, per damunt de la pròpia ben intensa valencianitat) en una adscripció general d’identitat, segons la qual dir-nos valencians "és la nostra manera de dir-nos catalans". Observeu: «Saltant per damunt de la pròpia ben intensa valencianitat». Crec que ací Mira s’ha deixat véncer pel seu desànim polític, ja que ell sap perfectament que, quan Fuster es proclama català, està proclamant el seu llinatge, la pertinència a un grup ètnic determinat amb potencialitat política, i, precisament, amb el mateix sentit que ell li dóna (Crítica de la nació pura, pàg. 47 i també pàgs. 107-120): està proclamant la seua condició nacional. I si no és sota el seu esmentat desànim polític, em resultarà difícil de comprendre també el raonament que unes línies més avall (pàg. 238 en Sobre la nació dels valencians) li fa concloure: que ell podria dir amb el mateix dret «el País Valencià és la meua nació» perquè «hauria de constatar que en primer lloc sóc valencià..., perquè així ho ha decidit la definició territorial i la història política». Quanta raó que té Mira mateix de l’enorme força de la força de la territorialitat ! (Crítica de la nació pura, pàg. 51) a la qual em referiré a continuació.

3. La força de la territorialitat

El concepte la força de la territorialitat és utilitzat per Mira en Crítica de la nació pura. Aquest és el seu significat (pàg. 51): «És prou que la gent arribe a percebre l’existència de simples divisions administratives que afecten al seu territori, perquè aquestes divisions comencen a crear consciència d’"identitat" (parle, naturalment, de la gent "nadiua", que considera que aquell és el seu territori)».
Doncs bé, apliquem el concepte de la força de la territorialitat al cas valencià:
Com tothom sap, el gentilici valencià és degut a la ciutat de València. I no només s’aplica a la ciutat de València, sinó a tots els habitants que administrativament depenen o han depés d’aquesta ciutat, lloc on habitualment resideix i ha residit el govern de torn i immediat de l’administració territorial. La influència de València, la ciutat en cap o capital, ha estat tan gran al llarg de la història, almenys des dels romans, que ací hi ha hagut administracions territorials (en general no coincidents en els seus límits geogràfics) amb els noms de València romana, València visigòtica, Regne musulmà de València, Regne de València, Províncies valencianes (de València), País Valencià (denominació també estatutària) i, actualment i oficial ara, Comunitat Valenciana (de València). En totes aquestes administracions els seus habitants, súbdits o ciutadans, han estat coneguts o són coneguts amb el gentilici de valencians. D’ací es desprén una primera conclusió: el gentilici valencià no respon a una ètnia, a diferència d’altres gentilicis com ara catalans, bascos, gallecs o castellans.
Com que tot el món està d’acord en el fet què els valencians actuals som els descendents dels repobladors que ocupen el territori arran de la conquesta cristiana per Jaume I, continuaré l’argumentació amb l’acte administratiu de la creació del Regne de València.
És Jaume I qui "decideix" que els primers repobladors cristians han de ser valencians. Uns de parla castellana (aragonesa) i els altres de parla catalana, però, administrativament, tots valencians. El Regne de València, políticament i, per tant, administrativament, desapareix el 1707. A partir d’aquesta data, tot i que es conserva el nom històric, els súbdits valencians passen a dependre directament i única de l’administració borbònica. Però en arribar al 1822, aquesta administració decideix dividir l’antic Regne de València en quatre províncies –Alacant, Castelló de la Plana, València i Xàtiva– i afegir la comarca castellana de Requena a la de València i la murciana de Villena a la d’Alacant. Doncs bé, a partir d’aqueix any, els habitants de les comarques de Requena i de Villena passen a ser (legalment) valencians. Però uns poquets anys després, el 1833, l’administració borbònica decideix ara que desaparega la província de Xàtiva i que les terres de Requena i de Villena es reintegren, respectivament, a les províncies de Conca i Múrcia. Doncs bé, els habitants d’aquestes comarques tornen a la seua condició administrativa anterior: tornen a ser castellans els de Requena i murcians els de Villena. La cosa, però, no s’acaba encara: els buròcrates i els polítics jacobins redecideixen el 1836 que el Marquesat de Villena s’unisca una altra vegada a la província d’Alacant, tornen a ser novament valencians els seus habitants. Finalment, el 1851 és decidit pels esmentats buròcrates i polítics jacobins que la comarca de Requena forme part una altra vegada de la província de València. Per tant, tornen a ser administrativament valencians els de Requena. I així continua.
En reflexionar un poc sobre totes aquestes decisions administratives, un no pot evitar el (mal?) pensament que, potser en bona mida, la nostra condició de valencians té el seu origen en una decisió administrativa que, amb el temps, crea consciència d’identitat. Quina és, però, la condició nacional dels valencians?

Última edició per el jonc (29-11-2006 00:45:18)