Webmestre escrigué:

Collons, aquest fil té molt nivell. Així m'agrada.

Un apunt, que es desvia un poquet del tema principal: El rei en Jaume parlava català per moltes raons. La primera és que el Llibre dels Feyts està escrit en aquesta llengua i hui s'està d'acord en que el rei En Jaume en persona participà en la seua redacció.

Bé, ací discrepo. No pas en el fet que el rei Jaume parlés català, que probablement sí, sinó en que el llbre dels fets estigués originàriament escrit en català. El problema és que l'original no s'ha trobat. Però si que s'han trobat còpies (transcrites pels seus fills al 1343, a partir de l'original) en català. D' altra banda, el més probable és que l'original fos escrit per escrivans i en llatí (llengua culta de l'època), donat que el Rei Jaume no sabria escriure. Així que molt probablement ell dictava i els escrivans ho transcrivien

Que perquè no s'ha trobat l'original? Qui ho sap. Probablement roman a alguna biblioteca prohibida del vaticà.

Webmestre escrigué:

La segona és que tot i haver nascut a Montpelher, no hi va viure massa allà. És més, en quedar-se orfe de pares ben aviat i ser rescatat pels templers de les urpes de Simó de Montfort, es crià al castell de Montsó, en Aragó però en la frontera amb Catalunya. En aquella època, i fins la Guerra dels Segadors, a Montsó es parlava català. De fet la Franja de Ponent a l'Aragó era molt més ampla que ara, i incloïa poblacions com Montsó, i possiblement Casp i Alcanyís (i això donaria per a un altre fil!).

Tot i la manca de documents d'aquesta època, sí que sabem que el provincial a la Corona d'Aragó dels templers, que residia a Montsó, era català, Guillem de Montrodon, i que aquest instruí el rei En Jaume fins que fou adolescent. Aquest fou el veritable "pare" del nostre rei en Jaume, i aquest li ensenyaria la llengua catalana.

Per últim, com a cosa curiosa, hi ha una de les quatre cròniques que reprodueix un diàleg entre el rei En Jaume i el seu fill, el futur Pere el Gran, i mentre el rei En Jaume parla en català, el futur Pere el Gran parla...en aragonès! Ara bé, el per què suposadament Pere el Gran parlava en aragonès sí que no ho sé. A veure si trobe aquest interessant diàleg entre pare i fill.

Molt interessant!

No estic d'acord, senderi, amb l'anàlisi que fas, i també molta gent del Principat, de la importància d'Aragó a l'Alta Edat Mitjana. Territorialment era més extens a la Península Ibèrica que el comtat de Barcelona. A banda d'això, el comtat de Ribagorça, que era nacionalment català, pertanyia jurídicament a Aragó. Crec que Alfons el Bataller fou un gran rei, que conquerí tota la vall de l'Ebre i que hauria pogut conquerir fàcilment Lleida, per exemple.

És més, la vocació "occitana" del comtat de Barcelona crec que no va ser bona, perquè el va distreure de l'expansió envers l'Islam (i en conseqüència a la Península Ibèrica). Si el comtat de Barcelona (i d'Urgell) haguera estat més pendent de la lluita i expansió contra l'Islam, crec que hui dia la composició de les nacions a l'Estat espanyol seria diferent i, qui sap, la nació catalana potser seria més extensa que ara.

Per exemple, Ramon Berenguer I podia haver conquerit les taifes de Saragossa, Lleida i Tortosa, i preferí fer-les feudatàries. Amb els diners obtesos per les pàries comprà els comtats de Carcassona i Rasés.

El més trist és que tot aquest esforç pro-occità, després de la batalla de Muret quedà en no-res. Francament, crec que si els comtats de Barcelona i Urgell s'hagueren dedicat de valent a la reconquesta (i s'hagueren unit per a això, ja que la divisió del comtat d'Urgell fou un problema durant segles), la nostra nació s'hauria expandit molt més del que està ara expandida.

Sols l'esperit de croada introduït pels nous ordes militars (templers, hospitalers, etc.) en el s. XII dinamitzà efectivament l'acció de Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV (els dos possiblement templers). Però clar, quan es posaren de ple a la Reconquesta (i repoblació, tan important com la reconquesta en si), Aragó ja havia conquerit quasi tota la vall de l'Ebre, i Castella ja arribava a la Manxa...

Com a mínim, el Rei En Jaume (educat pels templers, insistisc), tingué la idea fixa de conquerir València i no cessà fins que ho féu, malgrat l'oposició de la noblesa aragonesa i catalana. De nou, el suport dels ordes militars (templers i hospitalers), va ser clau. Crec que la nostra nació li deu molt a aquests ordes.

Webmestre, jo no he menystingut la importància del regne d'Aragó, i les seves glòries passades de la mà de Navarra.
Però sens dubte, el moment que travessava a la primera meitat del segle XII n'era molt delicat. Tant com per anar a cercar el germà del rei mort, treure-ho de la vida monàstica, tenir una filla a correcuita i cedir-li les claus del regne i la mà de la dita hereva Peronella a un comte "llunyà", que poc s'avenia amb els assumptes peninsulars, encara.

La pressió de Castella i el testament del bataller (que no dic pas que no fora un gran rei, però el seu testament fragmentari deu n'hi do) van precipitar les coses en favor de la "solució comtal".

Tanmateix, ja he expressat que la unió fou bona per ambdues parts, especialment Catalunya hi trobà un excel·lent hinterland, la dignitat reial del seu sobirà i l'apropament quasi definitiu a la causa hispànica, tot i no perdre de vista la visió transpirinenca, que hi era al seu ADN fundacional, com a marca hispànica de Carlemany.
Per la seva banda, l'Aragó enderrerí molts segles la creixent influència de l'oest i nous territoris se li obriren ben aviat.