Les properes setmanes es podrà trobar a les llibreries un nou títol de l'Editorial Afers. "Els reaccionaris valencians. La tradició amagada" ha estat coordinat i presentat per Gustau Muñoz i compta amb col·laboracions de Xavier Serra, Francesc Pérez Moragón, Miquel Àngel Fabra, Pau Viciano, Sara Prades, Guillem Pasqual. La idea que es tenia fins fa quatre dies del País Valencià era la d’un territori de tradició liberal, esquerrana i republicana. A hores d’ara, aquesta impressió s’ha esborrat, després del llarg perío-de d’hegemonia política i ideològica de la dreta. Certament, es tracta d’una hegemonia que no exalta les fonts del pensament reaccionari autòcton, que sembla com si no existís. I, tanmateix, no es pot entendre el present si oblidem el pòsit de pensament reaccionari que existeix en la societat valenciana, encara que els representants actuals de la dreta no el reivindiquen. Les idees ultraconservadores, reaccionàries i feixistes resulten incòmodes en una època en la qual, en principi, la democràcia i la modernitat han estat finalment assumides. Ara bé, no ens enganyem, en el rerefons del poder actual i en una segona línia de formació i definició d’actituds i idees, perviu l’herència no reconeguda del pensament reaccionari, la tradició amagada, una prehistòria altament significativa. En aquest llibre s’analitza la trajectòria, l’obra i la influència de set representants destacats del pensament reaccionari valencià —Rafael Rodríguez de Cepeda, Vicent Gay, Eduard Martínez-Sabater, Joan Beneyto, Diego Sevilla Andrés, Rafael Calvo Serer i Josep Corts Grau— i s’ofereixen claus de comprensió d’un passat que encara projecta una ombra allargada sobre el nostre present.
La posició dels pensadors reaccionaris no podia no ser alterada per la derrota de Hitler i Mussolini ni per la condemna universal del totalitarisme nazifeixista. I no podia restar indemne davant l’ascens a ideologia dominant dins la dreta d’una mena de liberalconservadorisme amb incrustacions democratacristianes, el tomb de l’Església catòlica arran del Concili Vaticà Segon, i la desafecció creixent de les noves generacions d’estudiants i intel·lectuals. En alguns casos la resposta fou una evolució positiva, més o menys sincera i convençuda. Hi hagué moltes caigudes del cavall. No en tots els casos, però. Aquesta evolució dels pensadors reaccionaris, «camaleònica» en algun cas o espectacular en altres, fou determinant i simptomàtica. I constituí el recurs oportú per a passar de l’ortodòxia franquista a noves actituds que podien permetre una resituació profitosa. Però el nivell de revisió lúcida del passat i de trencament amb les idees que havien marcat l’adhesió fèrria al règim i al nucli doctrinal reaccionari que n’era consubstancial, foren altament variables. En general, hi ha predominat un discret silenciament, un oblit interessat. Ara bé, a hores d’ara és evident que sense un coneixement exhaustiu del passat en aspectes decisius, també en el món de les idees, alguna cosa falla i les cartes no acaben de lligar. I es fa més i més gran la sospita que el tractament predominant del passat ha esdevingut un llast. Sense entrar a fons en aquest capítol discretament desplaçat, com també en l’aspecte biogràfic, en els detalls de trajectòries personals i d’idees avui molt incòmodes, serà difícil desprendre’ns de la sensació estesa de frau.

Miquel Rosselló