Encara que supose que ja ho teniu, vos pose un article copiat de "valencianisme.com..." (no fare mes propaganda), d´uns articles de Nicolau Primitiu en la revista i editorial Sicània que podrien afegir-se per aumentar el text de l´apartat de les raons de l´unitat de la llengua:
LA CATALANITAT DEL VALENCIÀ.
Josep Giner i Marco
Gorg, 22 (agost, 1971), ps. 8-10.
He llegit alguns escrits sobre la qüestió de si la llengua que parlem els valencians fou portada al Regne de València a partir de la conquesta cristiana al segle XIII o si ja es parlava en terres valencianes abans de la conquesta de Jaume I.
Es tracta, doncs, d'una pura qüestió de cronologia històrica, que no afecta gens la qüestió essencial que més interessa, a saber, que la llengua dels valencians i catalans és la mateixa llengua. Açò darrer es pot demostrar i comprovar tenint només una miqueta de cultura lingüística, deixant a part els ignorants de mala voluntat.
En canvi, cal reconéixer que la qüestió citada en primer lloc, de si el valencià, tal com ara el parlem, llengua catalanesca de València, es podria haver parlat en terres valencianes abans de la conquesta cristiana -tal com pretenen alguns insolvents-, necessita una demostració una mica més complexa i amb majors coneixements lingüístics. Voldria poder-ne aportar alguns, d'un ordre distint als citats per l'escriptor valencià senyor Valor dins les seues «Puntualitzacions» (Gorg, número 17).
La lingüística científica és una ciència comparatista. Es poden comparar dues llengües o dos estats de llengua atenent-ne exclusivament l'estructura interna, prescindint totalment dels fets històrics i culturals.
Al capdavall, això és el que feren els primers comparatistes, fundadors de la Lingüística o Sprachwissenschaft, quan demostraren que el sànscrit era una llengua indo-europea de la mateixa família que el persa, l'armeni, l'eslau, l'alemany, l'anglés, el grec i el llatí: no utilitzaven proves històriques sinó purament lingüístiques, les mateixes que són utilitzades per a demostrar que l'anglés és una llengua germànica (malgrat el vocabulari) o que el romanés de la Valàquia, la Moldàvia i la Bessaràbia (ara en diuen Romània) és una llengua romanç (o romànica) malgrat que el vocabulari és un mosaic de mots d'origen divers (romanç en primer lloc, però té considerables quantitats de mots d'origen divers: turcs, eslaus, grecs, germànics, francesos, àrabs, dacis, etc.).
Malgrat tot, ningú no posa en dubte fets tan sòlidament establits com són que l'anglès és una llengua germànica del tipus del frisó, l'holandés, el danés, l'islandés , el suec i l´alemany i que el romanés é una llengua romanç del tipus de l´italià, sard, català, etc...
Per a comprovar això cal tenir en compte la morfologia I les lleis fonètiques, que són lleis comparables a les de la física i la mecànica, puix que les articulacions són fets materials que en llurs evolucions (les lleis fonètiques) son independents de la voluntat dels parlants.
¿Com és el valencià que ara parlem?, ¿quines coses del nostre valencià són possibles d'explicar, comparant-les a altres estats de llengua, com a originàries d'altres terres, i quines altres coses no tenen valor comparatiu? Dit altrament ¿ que cal esguardar en el nostre valencià per a demostrar que fou dut a terres valencianes a l'època de la Conquesta?
Certament, això és qüestió d'un estudi de gramàtica comparada. Ara caldria només citar un punt essencial, com fem a continuació. Tota llengua té una estructura gramatical i un vocabulari. Els mots lexicogràfics (vocabulari) són els noms, els adjectius i verbs regulars, en quantitat variable segons els temps.
Els mots gramaticals poden també modificar-se, però l'estructura de la conjugació és com l'esquelet del cos d'un idioma: els verbs més irregulars, els temps més «forts», són difícilment enganyadors als ulls del filòleg.
Notem en el nostre valencià: la desinència de la primera persona en verbs com puc, conec, bec, moc, crec, trac, visc, etc., prové segurament del radical dels pretèrits velaritzats: poguí, coneguí, beguí, moguí, etc. Evidentment, els pretèrits febles són analògics de les formes febles de la segona persona i del plural, però les formes dels pretèrits forts originàries (que engendraren els presents actuals velaritzats) eren precisament en valencià antic velaritzades: hac (hagué), poc (pogué), bec (begué), visc (visqué), etc., que en valencià modern esdevingueren accentuats en la desinència. ¿Com es formaren el pretèrits velaritzats, que no existien en llatí ni existeixen en castellà, portugués, aragonés, italià? Tals pretèrits velaritzats només es pogueren formar en una zona on el llatí es pronunciava d'una manera especial, durant segles, que oferia el sil.labeig habuit (hab-uit) transformat en hab-guit i romancejat en hac. Et coetera.
En el llatí d'Hispània això no s'operà; en terres de l'Edetània o del regne moro de València això era impossible: no hi ha res d'això ni en castellà, ni en aragonés, ni en mossàrab, ni en portugués ni enlloc peninsular fora del català de la Marca Hispànica. Tal pronunciació del llatí vulgar era normal en tota Occitània, des dels Alps provençals al país gascó, de l'Alvèrnia i el Llemosí als Pirineus orientals. Es comprén que la Marca Hispànica (Catalunya Vella), que des del Vé al VIIIé segle estava estretament relacionada amb el Llenguadoc, va seguir la mateixa pronúncia del llatí vulgar que, en formar-se les llengües romàniques, originà els pretèrits velaritzats de l'occità i el català.
Si després el català es diferencià clarament de l'occità, formant-se dues llengües independents, ja per això eren llengües bessones, com ho són el castellà i el portugués. Que el valencià fou el català dut a València al segle XIII és ben palés: ni el mossàrab ni l'aragonès no deriven del llatí del sud de la Gàl-lia; el valencià actual, sí. ¿És que els mossàrabs o els moros valencians parlaven el llatí vulgar del sud de la Gàl.lia?
A penes hi ha trets morfològics del valencià actual que no estiguen virtualment continguts en l'occità dels segles XI i XII: no cal dir més.
Si, efectivament, el català presenta ja en els seus orígens diferències notadores amb l'occità que permeten dir que són llengües distintes des dels orígens, l'evolució paral.lela és un fet, però llur paral.lelisme és evident que comporta profundes afinitats que diferencien molt el grup català-occità del francés, del castellà, de l'aragonés i del portugués.
A propòsit d'açò, cal dir les coses clares: el castellà i el portugués (com el gallec, l'asturià, l'aragonés) són llengües quasi iguals, bessones; llurs diferències són poc importants, llur gramàtica és similar en el fons; és més que res qüestió de vocabulari i petites diferències fonètiques. Però el valencià-català és més diferent del castellà que el portugués o l'italià, per exemple. Qui vulga, pot fer-ne la prova: comparar la conjugació dels verbs en portugués, castellà, català, occità i italià. N'hi ha prou amb això per convéncer-se. Al capdavall, la conjugació és la base diferencial important d'una llengua.
Resumint: la idea que el valencià actual es parlava ja en terres valencianes abans de Jaume I no té cap base científica lingüística sòlida: és pura xarrameca dels desficiosos. El valencià actual és del mateix origen que el català de la Marca Hispànica carolíngia, i aquest només es pogué formar a Catalunya, és a dir, en una zona veïna a l'occità, no pas en paral.lels peninsulars massa allunyats de la Gàl.lia, com eren les terres valencianes, situades al sud de l'Aragó.
Gorg, 22 (agost, 1971), ps. 8-10.
LA CATEGORIA DEL VALENCIÀ
G. RENART FERRÍS (Josep Giner i Marco)
Almanaque de Las Provincias, 1947, ps. 53-61.
.... Si continuàvem el nostre estudi comparatiu aniríem mostrant com el nostre valencià no és un simple dialecte del castellà, com creuen molts, sinó una llengua de la mateixa categoria històrico-gramatical que el castellà-portugués i amb molta més personalitat gramatical que el portugués respecte al castellà. És evident que el nostre valencià, llengua espanyola de cultura i de tradició, és la segona llengua peninsular per excel.lència, no solament per la seua categoria gramatical, sinó per la importància cultural espanyolíssima i el pes humà de les regions que el parlen.
Quant a l'origen històric del valencià en el Regne de València és qüestió completament dilucidada que data, segons tots els filòlegs de categoria, des de Diez i Meyer-Lübke a Menéndez Pidal, de l'època de la Reconquista amb Jaume I, ja que és evident que les denominacions locals de català, valencià i mallorquí són un mateix llenguatge, amb diferències escasses degudes als vulgarismes de la gent indocta. La nominació que li és absurda és la de llemosí (nom d'un dialecte francés de la regió de Llemotges, que no té res a vore amb el valencià), segurament usat amb la intenció de fugir la més exacta denominació ja usada per Querol, però que als valencians, per tius sentimentals i polítics, no ens ha plagut, com els alacantins tampoc volen ésser . dir-se valencians ...
Realment són dues qüestions independents: la llengua coneguda per català, valencià o mallorquí és realment la mateixa, i reconéixer-ho és simplement una mostra de cultura, per bé que els pobles són diferents i no gens dependents o supeditats l'un a l'altre. Aclarit això, tot i que nosatres usem i seguirem usant, com ara fem, la denominació de llengua valenciana, és prenent-la, no en sentit patoisant local, sinó com a sinònima de les denominacions usades en altres regions germanes, seria necessitat de recórrer al ridícul subterfugi de llemosí (majaderos els digué Menéndez y Pelayo), perquè tampoc és cap pecat d usar, si ve el cas, el nom de catalana, o valenciana, expressions lingüísticament sinónimes no sols en la llengua antiga (Calvo Acacio ho expressava dient: «es indiscutible que la literatura valenciana antigua esta en catalan ...», com podria haver dit que Metge o Llull escrivien en valencià ... ), sinó també en la moderna, puix no és menys indiscutible que l'idioma emprat per Querol i Llorente és el mateix de Verdaguer i Costa Llobera i encara el parlar usat en totes les nostres comarques és la mateixa llengua de la d'altres terres llevantines espanyoles, per bé que el profà atén més als dejos locals i alguna parauleta local semblant al tipisme dels saragüells o a la manera de beure el vi que no pas als fets lingüístics curosament observats i científicament examinats pels tècnics.
És per això que, com a valencians, havem usat, amb tota justícia i propietat, el nom de valencià per a designar la llengua espanyola del Llevant peninsular, però reconeixent que català, valencià o mallorquí són lingüísticament sinònims, per bé que representen tres pobles diferents, que en cap altre aspecte no volen confondre's gens.
G. RENART FERRÍS (Josep Giner i Marco) Carcaixent, octubre, 1946, Almanaque de Las Provincias, 1947, ps. 53-61.
Com explica l´informe sobre la llengua de la Universitat de València:
La unitat de la llengua valenciana-catalana-balear (per abreujar Valenciana-catalana) és impressionant. Agafem un camp semàntic essencial, clau per a distingir una llengua d´una altra. Per exemple el cos humà.
Cap, cabell, ull, nas, orella, cervell, cella, pit, cor, muscle, cama, braç, cuixa, colze, peu, ma, aixella, dent, genoll, fetge, taló, galta, queixal, llengua, etc...
I la fonètica diacrònica mostra la identitat dels parlars balears, valencians i catalans (diguem li llengua valenciana o llengua catalana, és la mateixa, com castellà i espanyol) i la clara distinció de tota la resta de llengües romàniques.
1) No diftongació espontània de e i o breus tòniques (temps, mel; dona, font).
2) Diftongació condicionada, i ulterior reducció, de e i o davant iod (pit,mig; fulla, cuixa).
3) Monoftongació de ai i au (llec, més; cosa, pobre).
4) Caiguda de totes les vocals àtones finals excepte -a (llet, dolç: vint; vuit, cel, quan, mà; però lluna, porta).
5) Conservació de la f inicial (fam, forca, fum).
6) Conservació de g- inicial (germà, gendre, genoll).
7) Resultat actual sibilant /s/ apicoalveolar fricativa sorda, o /z/ api¬coalveolar fricativa sonora, de g: ([cel, cent, encendre, llaç, onze, catorze, donzella.
8) Resultat apicoalveolar africada sonora /dz/ de l'aplec d-ci (dotze, tretze, setze).
9) Caiguda de -c_ i -tz- intervocàlics (veí, plaer, cuina; prear, raó, saó).
10) Palatalització de la l- inicial (llet, llop, llum).
11) Conservació dels dos elements en els grups cons.+l inicials (ploure, plor, clau, flama).
12) Resultat palatal lateral dels grups li i cl (palla, filla; orella, perill).
13) No palatalització del segon element de l'aplec ct (dreta, llet, nit).
14) Assimilació regressiva dels grups mb i nd (coloma, cama; manar, redona).
15) Caiguda de la -n final (camí, raó, home).
16) Vocalització en u de les finals -b, -v, -d, -r i i -tI (deure, taula, viure; peu, riure; pau, plaure; preu, palau), etcètera.
© 2004-2011 Antiblavers.org i altres contribuïdors |
