Un any més, les militants i simpatitzants de l’Esquerrra Independentista comarcal, agrupats en la campanya dels “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, eixim al carrer en commemoració de l’incendi de Vila-real, per a retre homenatge als nostres heròics avantpassats.

El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real; i les vila-realenques d’avui dia podem estar ben orgulloses de la gesta dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats mitjançant la més miserable de les traïcions…

Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre “dimoni emplomat” i “incendiari malabava”, volia fer-se perdonar antigues vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació, necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència exhibida pels seus habitants).

Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el qual ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que els joves miquelets, l’exèrcit castellà –a pesar de gaudir d’una aclaparadora superioritat– només va poder doblegar l’acarnissada defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica) va aconseguir que li obrírem  les portes de la vila i –ai!– va desencadenar un espantós carnatge…

Més de 300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de l’època), a més de l’“universal incendi”, provocat de forma absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de “general escarmiento” per a tot el país: després d’“el desgraciat cas de Vila-real” totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar del Borbó.

No es tracta de remoure “fantasmes del passat”, ni de “contar batalletes” que ja no li interessen gairebé a ningú; però, si aspirem a decidir el nostre propi futur i a viure com a persones lliures en una terra lliure, hem de mostrar-nos dignes de la nostra herència i, cridant –com feien aquells camperols– “ni Espanya ni França, sinó visca la terra i muyra malgovern”, continuar rebel·lant-nos contra totes les injustícies i contra totes les imposicions: ocupació borbònica, ocupació franquista, pseudodemocràcia… 303 anys despres continuem lluitant per la llibertat!

VILA-REAL: SOCARRADA, PERÒ NO VENÇUDA