VALENCIAN COUNTRY. CATALAN COUNTRIES.

D’entre els debats que corren per al proper Congrés del PSPV-PSOE hi ha un molt important: la nomenclatura. Sembla que un sector del PSOE vol canviar País Valencià per Comunitat o Comunidad Valenciana, de tal manera que quedaria PSCV-PSOE, model PP. Una altra proposta és seguir el model PSC i dir-se PSV, però la Pajín diu que això no, perquè els alacantins no s’identifiquen amb allò de valencians...

Vull començar per comentar aquest darrer punt –l’alacantinisme- abans d’anar al tema principal. No sé el nivell de coneixement que té Pajín sobre els valencians, sobre Alacant i sobre els alacantins en particular. Jo puc afirmar, perquè hi ha estudis fets, i perquè he viscut més de deu anys a Alacant i hi mantinc bons amics (valencianoparlants oriünds de la ciutat), que això no només ho hem de circumscriure a uns barris, èpoques i sectors concrets, sinó que és perfectament reversible. Hem de deixar clar, encara que alguns intenten confondre-ho amb la província, que això només és un fenomen de la capital. Si coneixes la realitat saps que a només 5 minuts d’Alacant –a el Campello, per exemple- la valencianitat és indiscutible. O a Mutxamel, a Sant Vicent del Raspeig, a Sant Joan, la Vila... per no parlar d’Elx, Crevillent... i el que no diuen els socialistes però ho saben perfectament: la valencianitat és catalanitat. El blaverisme mai va passar de la Safor. D’allí fins el Baix Segura la senyera dels valencians és la que dugué Jaume I: la senyera de les quatre barres; i la llengua i el nom i la identitat.
Conclusió: Pajín s’hi deixa dur pels desitjos. Desitjos d’espanyolitat. Però encara comet un error més greu quan confon el territori, manipula la capitalitat i cau en el provincianisme... doncs ja s’ho faran, si s’abandonen als desitjos del PP ens deixen camp lliure per jugar.

Però, entrem en el tema, parlem del nom País Valencià: des d’Esquerra Republicana pensem que el nom -per si sol- no fa la cosa, la prova evident és el PSPV, que de País no n’ha fet mai. Però sense el nom tampoc no s’hi podrà fer res. Els espanyols ho saben, per això porten tants anys intentant esborrar-nos el nom: la imbecil•litat de “Comunitat” és el millor exemple. Feu la prova: deixeu de dir-vos com es dieu i deixareu de ser vosaltres, no cal ser un il•lustrat per veure evidències. És, a més, una constant històrica en els processos de colonització. Voleu casos obsessius? quan Felip V destruí Xàtiva li va canviar el nom, i la idea la portà a l’extrem quan va canviar el nom de Isla de Xàtiva –descoberta per un xativí, anys abans, a l’Argentina- pel de Tierra de Fuego. Sarcasme no li faltava a l’individu aquell.
Per això la federació valenciana d’Esquerra Republicana es diu Esquerra Republicana del País Valencià. Les misèries del PSOE, però, són criticades amb molt baixes mires per qui s’espera que tinga visions més àmplies. Mirem, per exemple, l’article de Vicent Sanchis a l’Avui del 27 de juliol. Podem subscriure la primera anàlisi, sobre la Transició i el fracàs nacional valencià contemporani. I la segona, sobre Lerma i la seva mediocritat; també quan parla sobre les renúncies i l’esterilitat del PSPV... però discreparem amb la tesi de les dades lingüístiques que apunta, no perquè les dades siguen del tot errònies (són exagerades: Alacant no és monolingüe en castellà encara que li falte poc i encara menys València), sinó perquè el fenomen és més complex i no s’acaba a les grans ciutats del País Valencià: les mateixes dades les podem donar de Barcelona, de Tarragona o de Palma de Mallorca. Al contrari: ciutats com Gandia (75.000 habitants), Ontinyent, Alcoi, Dénia, Alzira, Sueca, Xàtiva... i centenars de pobles valencians –són- viuen el dia a dia en català, de manera natural, tan viva i tan rica com centenars de pobles i ciutats mitjanes del Principat o de les Illes Balears. Estem vius senyors, el País existeix, malgrat l’espanyolisme imposat. Això, no obstant, no és garantia de res, perquè si no li posem remei, tal i com diu Sanchis, la substitució lingüística és un fet; però alerta: és un fet a tota la nació catalana, no només al País Valencià.

És cert que actualment l’ambició nacional entre valencians és baixa. Segons els espanyols més fluixa que a la Rioja, però fixeu-vos: els qui diuen això, paradoxalment ens consideren províncias rebeldes. Per això patim el mateix –si no més- espoli fiscal que la resta dels Països Catalans. I que ningú s’equivoque, l’ambició nacional es construeix. Es fa, per exemple, des d’organitzacions com Esquerra Republicana.
Diu Sanchis que “País Valencià no és només una denominació. És, encara, una il•lusió. Una proposta de futur més lliure. Una reivindicació col•lectiva.” D’acord. Cent per cent d’acord, per això milite en Esquerra Republicana. Només em queda un dubte de tot açò: com és possible que Sanchis, com Picó, Colomines i alguns altres creadors d’opinió, que aparentment defensen aquesta “reivindicació col•lectiva”, hagen dit les barbaritats que han dit contra Esquerra Republicana? Per què han atacat ERPV (mireu les hemeroteques sobre les darreres eleccions) que precisament defensa aquesta il•lusió?

I arribats ací, caldria dir que hi ha d’altres partits que fa molt de tems que abandonaren projectes nacionals per al País Valencià, i que l’acceptació de la simbologia, conceptes i límits que imposa l’espanyolisme és cada vegada més aclaparadora. No és problema ni renúncia això, en el Bloc, per exemple? I li ho dic a Sanchis –des del màxim respecte a la seua professionalitat- com li ho dic als qui s’han autoerigit en ambaixadors –d’ambició nacional valenciana- del País Valencià al Principat (mayors, boires, mires...), que fa temps que proposen noms com Euram, Arc mediterrani, etc. per no dir Països Catalans (els fullets que edita la Generalitat diuen que la Llotja o el Palau són d’estil Gòtic mediterrani (!), per evitar dir Gòtic català; doncs això) i que escampen la fal•lera que el problema del País Valencià és Esquerra Republicana: no les estructures de l’Estat, no l’espanyolisme del PP, PSOE (amb PV o sense), IU, bisbes, arquebisbes i beateria diversa; no els blaveros, els porucs i els acadèmics venuts; cert empresariat i certs sindicats... no, el problema per a tots aquests sobiranistes, valencianistes, defensors de la llengua i la cultura catalanes, resulta que és Esquerra Republicana.

Com a valencià i com a militant d’Esquerra Republicana del País Valencià, no demane res més que coherència a tots els qui opinen sobre el meu país i sobre el meu partit. Com a independentistes que som, treballarem fins el darrer alè per la llibertat del nostre país, i això vol dir que no renunciem a canviar una realitat provinciana, trista i submisa; a diferència del que ha fet el PSPV, segons Sanchis, i ho subscrivim. Seria hora doncs, de treballar plegats i deixar de riure les gràcies a tots els qui hi han renunciat.

I als qui els quede una mica de dignitat dins del partit socialista els convidem a seguir construint aquesta il•lusió que s’encetà els anys 30 i molts d’ells continuaren als anys seixanta del segle XX. Som i serem País Valencià, i alerta! País Valencià és a Països Catalans com valencià és a català. La resta és mediocritat espanyola.

Vicent Terol. President d’Esquerra-la Safor.