Mònica Sabata


Mentre a Catalunya decidim si som o no som. I, si som, què som. I, si volem ser, si som optimistes o pessimistes. I si agradem o no agradem, i tot el que vostès es puguin imaginar, el proppassat diumenge vam poder gaudir d’un espectacle d’espanyolisme important.

Sincerament, al poble on servidora viu si no haguéssim sabut que s’estava jugant la final de l’Eurocopa hauríem pensat que havíem retrocedit en el temps per tornar a l’inici del solstici d’estiu. El soroll de petards era tan fort, que semblava que tornàvem a celebrar la revetlla de Sant Joan. Si, a més de sentir remor de festa al carrer, vostès haguessin tret el cap per la finestra o haguessin sortit al balcó, haurien pogut observar com un reguitzell de joves cridava “Podemos, podemos” (seguint la consigna de Cuatro que s’ha afegit a la moda del “yes, we can” d’Obama per aglutinar el nacionalisme esportiu espanyol) o bé haurien embogit pel batibull organitzat pels cotxes i l’estridència dels seus clàxons. Tot plegat, dedicat a la “roja”. I al dia següent, amb l’arribada de la llum del dia, haurien vist alguna bufanda o bandera espanyola penjades als balcons. Servidora es va quedar una mica de pedra. Els confessaré que mai a la vida no m’havia trobat –fins dilluns, és clar– amb una cosa així. Em va causar perplexitat de veritat.

A què respon tot aquest fenomen? És nou? Ja hi era i estava amagat sota les pedres? Què ha fet que sortís amb tanta virulència i energia? Els diré que em sembla respectable que tothom pugui defensar els colors que li plaguin. Estic convençuda que la llibertat d’expressió ha de servir i serveix, també, per dirimir sobre aquestes identificacions. A més, és un signe de normalitat i de pluralisme que al nostre país hi hagi persones que decideixin animar i celebrar el triomf de la selecció espanyola com que n’hi hagi d’altres que estiguin a favor de la selecció catalana –per posar un exemple. I, fins i tot deu passar que n’hi ha que les animen totes dues alhora. El que ja no em sembla tan respectable –al contrari, penso que és molt impresentable– és que s’aprofiti el triomf de la selecció espanyola en una competició europea per atacar –de forma grollera i desafortunada– Catalunya. És a dir, el triomf de la selecció no pot ser l’excusa per fomentar l’enfrontament, el malestar, el descrèdit i la fúria contra un poble. I encara em sembla pitjor que això serveixi per fomentar accions violentes i la crema de senyeres. Els crits d’eufòria dels seguidors s’han de respectar. Els crits de “Visca Espanya, puta Catalunya”, en canvi, s’han de rebutjar, perquè són crits polititzats per persones, col•lectius i mitjans de comunicació que, sistemàticament, aprofiten qualsevol excusa per anar en contra de Catalunya.

No es pensin que sóc innocent. Tot el que ha envoltat el triomf de la selecció espanyola es resumeix en poques paraules: esport, política i diners. Si parlem exclusivament d’esport, diuen els entesos que l’equip ha fet un bon joc. Si parlem de política, el triomf de la selecció espanyola ha esdevingut una oportunitat per a l’expressió de l’espanyolisme més ranci, perquè ha fet renéixer o reaparèixer el sentiment de pertinença a una nació: l’espanyola. Si parlem de diners, no podem oblidar que la selecció ha esdevingut un fenomen mediàtic que deu haver reportat força ingressos a Cuatro i, per tant, al grup Prisa. Ells han estat els responsables de la publicitat que hem vist i escoltat arreu i, per tant, com ja he dit, també han estat el animadors de l’expectativa que ha anat molt més enllà del fet esportiu. Els esforços i el desplegament de mitjans han estat més que notables i aquest fet no és ni gratuït ni fruit de la casualitat.

Per tant, el que cal analitzar és per què el grup Prisa i la tendència política que representa han volgut apostar tan fort per una selecció espanyola que, a priori, no sortia com a favorita en la competició i el rèdit que el seu triomf (potser inesperat), donarà a la creació d’aquest sentiment espanyolista. Continuarà en el temps? Deixarà pòsit a Catalunya, on ja hem vist que s’ha expressat amb força i amb formes i símbols que fins al moment no crèiem tan presents? I, d’altra banda, algú ha observat que, fins i tot abans que es jugués el partit, TV3 va començar el TN de diumenge al vespre amb tres notícies dedicades a la selecció espanyola?

A què respon aquesta fal•lera per la “roja”? No serà que mentre a Catalunya la gent es preocupa –i torno així a l’inici de l’article– per si el catalanisme és això o allò i s’endinsa en les batalletes –ja massa habituals– per saber qui és més sobiranista o independentista que l’altre, l’espanyolisme de sempre va filtrant-se a casa nostra i s’instal•la com si res no passés. Senyors i senyores, potser que ens ho fem mirar, oi? Perquè mentre nosaltres hi donem voltes i més voltes, uns quants jugadors de futbol fan bé la seva feina i els que tenen uns interessos diferents als de Catalunya ho aprofiten. L’oasi català ja fa massa temps que es va acabar i la normalitat amb què la nació espanyola és present a Catalunya, comença a fer por. Per tant, pensem-hi perquè, tal com diu la tradició, de savis és rectificar.




http://www.elsingulardigital.cat/cat/vi … ?IDN=22965