Lluís Foix
Periodista

La seducció de viatjar


M’agrada viatjar per trobar persones i coses noves, inesperades, diferents. Viatjar no és fugir dels llocs sinó arribar-hi sense fugir-ne precipitadament. Viatjar és portar les ulleres de la teva procedència, de la teva infància, dels records inesborrables de la primera joventut, dels teus estudis, de l’àmbit dels primers enamoraments, de les frustracions llunyanes i de les il·lusions immediates. Viatjar és descobrir-se un mateix, situar el món en les nostres coordenades mentals, quedar-se badant davant dels canvis de paisatges i de la rutina de la gent. Hi ha una forma de viatjar que és dialogar silenciosament amb el món. Un silenci exterior i interior. No depèn de la distància ni de l’angoixa per arribar sinó de com es torna a casa. Sempre es torna a casa, com Ulisses i com tants viatgers llegendaris que pensaven més en el retorn que en les vivències que acaben embafant, perquè ja no s’assimilen ni s’entenen. He tingut el privilegi de rodar molt món, en temps de guerres i de pau, parlant sense dir res davant d’una gran obra d’art, passejant pels mercats i els basars, entrant en els cementiris i escoltant la veu silenciosa dels que hi foren i ja no hi són, entrant a les esglésies, parlant amb botiguers o amb policies, contemplant com juga la canalla al seu aire en un parc públic.

El viatge és el que queda quan s’ha oblidat tot el que s’ha vist i s’ha viscut, és a dir, gairebé res, fora de les fotografies que ara es disparen a milions per tot el món i de les notes escrites precipitadament al capvespre en un hotel o mentre s’espera la sortida del tren o de l’avió. Un viatger és un foraster que té una visió desarrelada de la realitat que observa. Guardo vivències imprecises de viatges que em marcaren de forma negativa. No vaig poder resistir més de tres dies la misèria de l’Índia, la lepra de joves i vells, els pidolaires nafrats de les cantonades, tanta gent que no sabia d’on venia i on anava. Una llarga temporada a la Unió Soviètica no em va permetre descobrir la gran mentida sobre la qual estava construït aquell sistema en què escriptors com Maksim Gorki havien decidit convertir-se en enginyers de l’ànima ensenyant una realitat de cartró com la que el mariscal Potemkin mostrava a Caterina la Gran pels pobles de Crimea. A l’Àfrica del Sud de l’apartheid era insuportable ser blanc. Amb les sis vegades que he visitat la Xina no hi he entès gran cosa. Un viatger experimentat, el periodista Kapuscinski n’era un, intenta posar-se en el lloc de l’altre i comprendre el seu comportament, la seva condició, la seva ignorància o la seva saviesa.

De tants viatges gairebé per cent països del món, no sé el que me’n queda. Potser una vaga idea de la condició humana i del comportament universal davant la cobdícia, la mentida, el poder sense escrúpols, el domini sobre l’altre, l’enveja, l’odi. Però em queda sobretot la sensació de bondat que creix abundantment a tot arreu i que no és ofegada del tot per la maldat ni per la cugula que es confon amb el blat autèntic. No cal viatjar molt per conèixer el món. Jules Verne viatjà més amb la imaginació que en la realitat. No cal anar lluny per ser viatger. Cal observar amb atenció la realitat que ens envolta. Aquestes festes he passat quatre dies al meu petit poble de la vall del Corb, poc més de cent persones; dies de llarga sequera; les mateixes converses de sempre; il·lusions efímeres, plans fantasiosos; petites baralles i actes generosos. La nit del Dijous Sant es va repetir el mateix fenomen de sempre. La Lluna treia el cap per orient metre el Sol es ponia per occident. És el dia de lluna plena quan l’astre que ens il·lumina comparteix una bona estona el mateix cel visible que la lluna capritxosa. La Pasqua arribava com fa milers d’anys. Els estols d’estornells viatgen esmaperduts cercant pinyols de fruits secs o qualsevol comestible. Les llebres estan ajocades i tranquil·les mentre els conills dormen amb els ulls oberts, també dins dels seus respectius caus. Els porcs senglars regiren amb les potes qualsevol vestigi d’humitat. Aviat arribaran les orenetes per passar la nit als mateixos nius que abandonaren precipitadament a la tardor en arribar els primers freds. Els fruiters empenyen i les flors blanques assenyalen tímidament els fruits. Els nusos dels ceps de les vinyes podades comencen a plorar enterrant definitivament l’hivern. És una manera de viatjar. Potser no és la més original, costosa ni emocionant. Però és un viatge a les arrels que mai s’esborren ni s’estronquen.

Per cert, enguany hi ha hagut una novetat important a la vall del Corb. S’ha descobert un sitjar de cereals del període del bronze antic, que després es convertí en una sepultura on s’han trobat tres restes d’humans de fa gairebé quatre mil anys. Miquel Torres és un historiador local de Sant Martí de Riucorb que m’ensenyà amb entusiasme com es fa per tractar amb la delicadesa de l’arqueòleg les restes humanes molt antigues. L’acompanyava Josep Gallart, arqueòleg responsable territorial del departament d’Arqueologia de Lleida. Núria Armentona, de la Universitat de Barcelona, dirigia l’operació, envoltada dels seus dos fills i marit. Dos voluntaris de Nalec i de Sant Martí, Joan Farriol i Jordi Benet, porgaven les pedres destriant petits ossos d’ocells i peces de ceràmica. Un autèntic esdeveniment cultural, de pedagogia i de recerca per preservar també la Prehistòria sense trinxar res i descobrint la identitat més remota de la vall.
                                     www.avui.cat