Abans de tot, dir-ne que sóc nou ací i felicitar-vos-en pel gran treball que en feu.

Volia ensenyar-vos això que he trobat al fòrum del diari blaver LasProvincias:

<<Sóc valencià, fill d’immigrants castellans i, com a conseqüència, la meua llengua materna es el castellà. No tinc cap problema en admetre que, a més de sentir-me valencià, em sentisc espanyol i que, ideològicament, m’identifique més amb la democràcia cristiana i lliberal que amb l’esquerra, siga del tipus que siga. Ara bé, tinc família que hi viu a Catalunya, amb els que parle en català sense cap complex i, encara que els nostres accents (així alguna paraula) canvien un poc, no tenim cap problema en dir que parlem la mateixa llengua. Però, quan sortisc de l’Horta, em done conte que a la Marina en parlen diferent, així com al Baix Vinalopó o a l’Alt Maestrat… Així doncs, em sorprèn molt que hi haja gent, independentment de la seua ideologia, que defense que la parla d’ací, coneguda com valencià, constituïsca una llengua diferent a la parlada en Catalunya i les Illes Balears.

Per açò, encara essent de dretes, no puc suportar la deformació de la realitat, la invenció d’una falsedat cultural i històrica com a treta per a obtindre l’èxit polític, és a dir, el blaverisme.
Mire al plànol polític, dels que ens representen a les Corts, i em trobe amb una dreta que, si més amb posicions moderades, aprofita més d’un moment per exaltar el missatge blaver, per negar els arrels de la cultura valenciana i per buscar la confrontació dels ciutadans valencians. Així, m’arribe a preguntar: Per què tota la dreta assumeix tesis blaveres i deixen la vertadera cultura en mans dels esquerrans i catalanistes? No és de sentit comú defendre la teua cultura i no deixar-la que siga manipulada pels interessos d’uns quants?

Açò em va dur a llegir un poquet d’història (que mai ve malament) i em vaig trobar una grata sorpresa: abans de la transició les idees blaveres pràcticament no exisitien i la dreta democràtica no tenia cap complex en dir que català i valencià eren la mateixa llengua i que, com castellans i andalusos, compartim molts trets culturals, que la denominació correcta i reclamada pel poble era la de País Valencià.

Però va ser la derrota de la UCD a les eleccions del 77 ací el que va fer canviar de postura a la UCD valenciana: per a guanyar les properes eleccions del 79, hi havien d’utilitzar una estratègia de xoc, que jugués amb els sentiments del poble i que calés fàcilment en els votants. Aquestes posicions van ser preses per gentola pròxima al franquisme com l’Emilio Attard Alonso, Miguel Ramón Izquierdo, Fernando Abril Martorell, etc. i va donar lloc al que es coneix com la Batalla de València. D’aquesta manera, els membres de la UCD que defensaven la unitat de la llengua i tot açò esmentat abans (Burguera, Muñoz Peirats, etc.) van ser políticament eliminats, el partit assumí els fonaments blavers i anticatalanistes, i van començar a fer-ne una excel•lent estratègia propagandística (entre els que es troba aquest periòdic) i, a nivell d’Estat, van donar llibertat a l’extrema-dreta per a sembrar el que ben bé podria anomenar-se terrorisme d’Estat (intents d’assassinat a Sanchis Guarner, el president Albiñana, el propi Joan Fuster, atemptats a la ciutat de València, etc.). Així, es va polaritzar la societat valenciana, de tal manera que tan sols es podia defensar la vertadera cultura si eres pròxim a idees d’esquerres o, pitjor inclòs, eres pancatalanista.

Aquestos fets, com tots sabeu, van tenir l’èxit que Attard i la seua colla esperava: l’èxit electoral a les següents eleccions, encara que no complet perquè l’esquerra continuava essent majoria. Així doncs, mentre que Catalunya i el País Basc gaudien d’Estatut, el País València, submergit en una profunda confrontació a tots els nivells, encara no hi tenia.

Va ser amb el pacte dels senyors Abril Martorell i Attard amb Alfonso Guerra que la situació va concloure, ja que la direcció general del PSOE va cedir acceptant un Estatut-mig blaver, on la senyera de la ciutat de València representava a tota l’autonomia, que no s’anomenava pas País València, sinó Comunitat Valenciana. Anys després, abans de la seva mort al 97, l’Emilio Attard va reconèixer que “la situació se li havia anat de les mans”. Hui mateix, el PP continua negant la unitat de la llengua, els trets culturals compartits, el nostre agermanament... dient-ne que açò és cedir enfront els catalanistes i proclamant ser els defensors dels valencians contra la invasió catalana.

Pense, com a reflexió pròpia, que és una vertadera llàstima que els polítics siguen capaços de manipular i falsejar la nostra cultura per a confrontar a tot un poble i així obtindre un major èxit electoral. Encara que aquestes persones desgraciadament queden impunes, la història, com a tots, els jutjarà, si és que no ho ha fet ja.

I, per últim, em mire a l’espill i em pregunte: en puc estar orgullós de sentir-me valencià, democratacristià i lliberal veient aquest trist panorama polític que encara sobreviu?>>

Ho veig com un alè d'esperança per a erradicar el blaverisme si la dreta s'adona de l'absurd de defensar-ho... Què hi penseu?

Última edició per Marv (06-03-2009 12:48:31)