mireu que vaig rebre del butlletí del e-criteri el dia 27-08-07

http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plan … .cfm?id=39

(es bonissim l'article)


Colonitzar el llenguatge
FERRAN SUAY


El llenguatge (el diccionari el defineix com: “Conjunt de mots i maneres de combinar-los, usat i comprès per una comunitat d'homes”) va molt més enllà del fet d’expressar-se en un idioma o en un altre, i arriba a les mateixes entranyes del pensament humà. De fet, els filòsofs no acaben de tenir clar si és possible o no un pensament sense llenguatge. En qualsevol cas, no hi ha dubte que pensem majoritàriament amb paraules, i que les paraules, i el significat que els hi atribuïm, condicionen força la manera en què veiem el món. És per això que un dels objectius principals d’aquells que detenten el poder o volen fer-ho és colonitzar el llenguatge, és a dir, apropiar-se de la capacitat de donar sentit a les paraules. No cal, per això, encunyar nous termes; n’hi ha prou d’atribuir un sentit concret als que ja existeixen, i de difondre’l tant com siga possible, per tal que aquest sentit acabe essent únic. Amb això, millor que no amb complicades explicacions i raonaments, pot assolir-se el gran objectiu: presentar una visió de la realitat (tan subjectiva, per tant, com qualsevol altra) com a l’única possible o raonable. És així com aquest punt de vista pot presentar-se als ulls de la majoria, no com a tal, sinó com una posició ‘neutra’, suposadament exempta de biaixos ideològics o polítics.

En són exemples ben clars els usos de mots com ara ‘terrorisme’ o ‘violència’, que no s’apliquen mai als que són exercits pels estats, a través dels seus exèrcits i cossos policials, sinó que únicament s’apliquen als grups armats que no cobren (si més no oficialment) una nòmina d’algun govern. Un cas particularment interessant és la utilització dels substantius ‘nacionalisme’ i ‘independentisme’ o ‘sobiranisme’, i dels adjectius derivats ‘nacionalista’, ‘independentista’ o ‘sobiranista’, que als mitjans de comunicació de l’estat espanyol designen sempre partits o persones catalans, bascos o gallegs, i mai no els seus homòlegs espanyols. Ho hem pogut veure quan les notícies sobre la negociació post electoral a Navarra parlaven de ‘constitucionalistes’ i ‘nacionalistes’ allà on haurien hagut de dir ‘nacionalistes espanyols’ i ‘nacionalistes bascos’. Amb això, les posicions haurien quedat clarament reflectides en el qualificatiu, sense induir a engany. Ja sé que aquest plantejament no és nou ni desconegut.
El que em sorprèn, però, és que aquest ús tendenciós dels termes no s’esdevé únicament als mitjans d’oberta obediència espanyolista, sinó que també passa a uns altres que, suposadament, mantenen punts de vista divergents. És per això que voldria fer una crida perquè els mitjans de comunicació que no combreguen amb les idees i els objectius del nacionalisme espanyol abandonen aquests usos manipuladors de les paraules i passen a oferir uns qualificatius descriptius dels diversos punts de vista (tots legítims si no proposen la imposició violenta d’uns valors determinats). Cal dir que en alguns casos ja s’ha produit la transformació que demane ara. Així, ja no parlem de llengües minoritàries sinó minoritzades, ni de països pobres sinó empobrits. Si apliquem això mateix a uns altres aspectes, els nostres mitjans de comunicació podran parlar dels partits nacionalistes espanyols i dels partits nacionalistes bascos o catalans, i fer totes les puntualitzacions que consideren oportunes sobre la seu grau de sobiranisme. O és que els partits espanyols que se’n senten no són sobiranistes? Que potser el PP, el PSOE o IU voldrien que les decisions del seu parlament hagueren de ser aprovades pel parlament francés o el portugués? Renunciaria algun d’ells –potser en nom d’una modernitat que sempre esmenten, o del caràcter obsolet de les fronteres- a la independència del seu país?

Última edició per Laureta (29-08-2007 23:52:00)