739 presos bascs. El PSOE ha aconseguit elevar les xifres fins a paràmetres franquistes, en concret fins a 1969

  www.annanoticies.com
BALANÇ DE LA SITUACIÓ CARCERÀRIA
Des de 1969 no hi ha hagut tal nombre de presos polítics
A la fi del mes de febrer havia 739 presos polítics bascos dispersos en desenes de presons dels estats espanyol i francès. Una xifra que resulta històrica, a pesar que, des que en 1977 s’aplicara la denominada «Llei d’Amnistia», el nombre de ciutadans bascos que han estat empresonats per la seua militància política ha augmentat quasi cada any. El PSOE ha aconseguit elevar les xifres fins a paràmetres franquistes, en concret fins a 1969
Txotxe ANDUEZA | GARA
Cal remuntar-se a la fi de la dècada dels seixanta per a trobar un moment en el qual haguera més presos polítics bascos que en l’actualitat. Más concretament, a l’any 1969. Però ambdues situacions no són comparables, i no només perquè llavors estiguera vigent en l’Estat espanyol una dictadura mentre que ara regeix un sistema suposadament garantista de les llibertats i els drets.
El gràfic que representaria la situació dels deu últims anys del franquisme seria una línia recta trencada de tant en tant per grans becs. La mitjana de ciutadans bascos presos per motius polítics estava en aquells anys en uns 300, però aqueixa regularitat es veia trencada en moments d’especial convulsió en els quals es practicaven centenars de detencions. És el cas de l’any 1969, que va finalitzar amb 862 presos polítics en les presons espanyoles, o de 1975, que al desembre llançava una xifra de 632 ciutadans bascos tancats per la seua militància política.
Línia ascendent
Aqueixa tònica de dents de serra va continuar des del minut següent a l’aplicació de la denominada «Llei d’Amnistia» en 1977. Ja a la fi de 1978 havia 108 presos polítics bascos. Però, si bé en aquestes tres dècades s’han seguit donant moments de major convulsió que han llançat més apressaments i més empresonaments, hi ha hagut una sèrie d’elements que han fet que augmente el nombre mig de presos polítics i que, sobretot en els últims vuit anys, els becs s’hagen convertit en una línia contínua ascendent.
De fet, des de l’any 2000 fins a l’actualitat el nombre de presos polítics ha augmentat any a any sense excepció, passant dels 515 de llavors als 739 de l’actualitat. Però la pujada més important s’està donant en els últims mesos: en els vuit que han transcorregut des de l’últim balanç realitzat per Etxerat, ha augmentat en 142 el nombre de presoners bascos.

Un d’aqueixos elements ha estat l’empresonament massiu de ciutadans i ciutadanes basques per la seua participació en diferents expressions de militància social i política: organitzacions polítiques, mitjans de comunicació, organitzacions juvenils, de l’àmbit de la *euskaldunización o de la desobediència civil, i tot el que s’acaba englobant en el qualificatiu genèric de *kale *borroka…

L’altra raó de l’augment del nombre de presos polítics bascos és l’allargament de les condemnes i l’augment de les traves a la excarcelació, bé per la negativa a alliberar-los després del compliment dels dos terços o les tres quartes parts de la condemna, bé per seguir presos malgrat malalties greus i incurables, o bé per la nova doctrina de compliment total de condemna, la cridada «cadena perpètua».

1969, per exemple
En 1968, van morir en sengles enfrontaments armats el militant d’ETA Txabi Etxebarrieta i el guàrdia civil José Pardines. Poc després ETA va acabar amb la vida del policia Melitón Manzanas. A l’endemà, el 3 d’agost, es va declarar l’Estat d’Excepció per tres mesos en Gipuzkoa, i es va restablir el Decret Llei sobre Bandidaje i Terrorisme, pel qual alguns delictes passaven a dependre de la jurisdicció militar. En aquest context es va iniciar l’any 1969, en el qual s’anaven a produir 1.953 detencions a Euskal Herria i es calcula que 300 persones es van veure obligades a exiliar-se. Així les coses, al finalitzar aquell any el nombre de presos polítics bascos era de 862, que marca un rècord. Encara que en 1970 altres 831 ciutadans bascos van ser capturats per motivacions polítiques, al finalitzar enguany el nombre de presoners polítics bascos havia descendit a 396.

«Cadena perpètua»
Abans de les eleccions locals i forals de maig del passat any, Etxerat va donar a conèixer un balanç de la situació del col·lectiu que conformen els seus familiars presos. Llavors, 597 bascos es trobaven dispersats 82 presons de tres estats.
Només vuit mesos després, a les portes d’altra contesa electoral i amb el PSOE llançat a la reconquesta del Govern espanyol, aquesta era la situació que reflectia Etxerat: 739 bascos empresonats en 89 presons de tres estats: 571 en 53 presons espanyoles; 166 en 34 presons franceses; i dues més a Canadà.
En aquests vuit mesos s’han produït més de 300 detencions (d’elles més de 200 en règim d’incomunicació), i quasi la meitat han ingressat a la presó. En uns casos per a complir llargues condemnes (*macrosumario 18/98); en uns altres, després de *redadas relacionades amb kale borroka; i en una part en derivació de la Llei de Partits, que han dut a presó a desenes de dirigents polítics de l’esquerra abertzale.
A això se sumen les traves per a la posada en llibertat. A 18 presos que ja han complit íntegrament les seues condemnes se’ls ha aplicat la cridada «doctrina *Parot», la 197/2006, per la qual la seua condemna s’allarga de forma automàtica gran nombre d’anys. Aquesta pràctica se suma a la ja «rutinària» denegació de la llibertat condicional. En aquest moment, es veta aquest dret a 169 presos polítics bascos.
psicòlegs
Enguany han començat a denegar als psicòlegs l’accés per a atendre als seus pacients presos. Mansilla, Alcalá, Aranjuez, Logronyo, Burgos, Soria, Iruñea, Langraiz, Port I, Zuera, Badajoz i Albolote ho apliquen ja, segons denuncia Etxerat.
parentiu
El 2 de febrer, la sogra i el cunyat de *Leire *Urrutia es van quedar sense visita. L’adreça de Langraiz va adduir que el parentiu no estava demostrat. *Urrutia i el seu company són parella de fet i tenen els papers que ho demostren.

perpignan
En l’Estat francès va haver quatre canvis de presó fins a març. El cas més greu és el de José Domingo Aizpurua, que pateix càncer, ja que va ser reclòs en la presó de Perpignan, on no hi ha cap altre pres polític basc.
Más dispersió i menys drets
La recrudescència de la política de dispersió engegada pel pSOE en 1987 ve acompanyada d’un enduriment de les condicions de vida en les presons depenents dels estats espanyol i francès. En els dos primers mesos d’enguany, per exemple, s’han produït 98 trasllats de presoners polítics, en la majoria dels casos per canvi de destinació. Nou d’ells es trobaven en presons d’Euskal Herria, on només queden 25 en l’actualitat.
Les limitacions al dret a tenir unes condicions de vida dignes abasten des de l’impediment a estudiar en euskara i en les universitats d’Euskal Herria; l’estricte control de les comunicacions o la prohibició quasi total d’altre tipus d’activitats. Així, al gener i febrer almenys 10 visites no van poder realitzar-se, simplement perquè els funcionaris així ho van decidir. A més, en Mansilla van col·locar càmeres de vídeo en els locutoris i en Soto del Real no es pot dur paper ni bolígraf a les visites, que es realitzen amb el funcionari al costat i amb la cabina del locutori tancada amb clau.

Les condicions extremes que viuen en les presons han dut a dotze presos polítics a demanar la seua posada en llibertat per tenir malalties sicològiques i físiques greus. La resposta de les autoritats espanyoles ha estat nítida: només seran alliberats si mitja penediment o situació agonitzant.