Aspiro a viure cent anys. I si encara me’n caiguessin un parell més, doncs, mira, benvinguts. Ara bé, ni que sigui així, en fi, un dia o altre hauré de marxar d’aquest món. I per a aquell moment tinc una exigència: em vull morir en català. No és una qüestió de patriotisme, ni d’imposar la llengua a ningú. De fet, a aquelles alçades, com es pot imaginar tothom, a mi tant se me’n fotrà de tot plegat. Se m’hauran acabat totes les coses veritablement importants –i les que no ho són, també– i en l’últim que pensaré aquells dies serà en la qüestió nacional. Però, ho sento molt, jo em vull morir en català. O, dit d’una altra manera, no em dóna la gana d’haver d’estar traduint frases com “voldria veure els meus néts” (encara que sàpiga dir “querría ver a mis nietos”), “necessito més calmants” o el que encara tingui esma de dir.

Segons les meves previsions, reconec que un pèl optimistes, tot això estarà passant en un hospital públic cap allà l’any 2065-67. És a dir que, per aquella època, el referèndum que va anunciar algú portarà una mica més de mig segle de retard. I de la majoria de dos terços que va reclamar algú altre ja no se’n recordarà ningú en el món dels vius. Potser encara n’hi haurà que miraran, de tant en tant, cap a les finestres dels edificis del Baix Llobregat per veure si arriba aquell dia miraculós que d’allà pengin milers d’estelades. Però els pobres seran molt vellets i tindran torn assignat darrere meu. Així que, ja em perdonaran, però jo insisteixo en la meva exigència. No tinc ganes d’estar canviant d’idioma en un moment en què tindré d’altres preocupacions. Insisteixo: vull morir-me en català.

Puc assumir que ens quedem enxampats entre les pròpies xarxes i amb el cove eternament buit, puc conformar-me amb el fet que tots els ministres catalans del futur siguin exactament iguals que els ministres catalans del passat. Fins i tot crec que podré veure passar els presidents de la Generalitat fins que ho siguin de la Yeneralitá. Però, si això ha de ser així, si cap dels nostres polítics no ha de tenir –ni ara ni en el futur– la més remota intenció de fer res més que ocupar despatx i cotxe, si els nostres delegats han d’anar a Madrid per barallar-se, eternament, per veure qui dóna suport al govern espanyol a canvi de menys... Si tot plegat ha de continuar d’aquesta manera, crec que ha arribat el moment de començar a exigir als polítics que es respectin –almenys– els drets individuals dels catalanoparlants. Si més no al mateix nivell dels que es limiten a parlar, exclusivament i per voluntat pròpia, en castellà.

Des del principi de la Transició, els polítics catalans ens han estat martellejant un missatge bàsic: cal esperar, abans de reclamar res, un temps indefinit fins que la totalitat dels ciutadans d’aquest país acabin assumint la llengua i la cultura que li són pròpies. Imagino que les evidències han fet que, darrerament, hagin canviat el motiu de l’espera per un altre, basat, en aquest cas, en la creença que centenars de milers de persones exigiran trencar amb l’Estat que els és propi perquè no funcionen els trens o s’espatlla la xarxa elèctrica. Cada partit té els seus eufemismes i, dins d’ells, cada polític els adapta a les diverses situacions a mesura que van evolucionant. Canvien els temps, però mai no arriba l’hora. I tot esperant, n’hi ha que hauran bufat un pastís amb cent espelmes.

Per això crec que, fetes les comprovacions, comença a ser una necessitat que una part d’aquesta societat –que encara és majoritària si ens mirem la composició del Parlament de Catalunya– exigeixi que se’ls respectin els drets individuals. Potser és inútil pretendre aventures grans amb polítics (o pobles) petits i cal donar pas a la fase següent, la dels que ja no aconseguiran guanyar el respecte als seus drets col·lectius i es limiten a reclamar que no se’ls trepitgin els individuals. Que aquesta part de la ciutadania pugui anar al cinema en la seva llengua; que els entenguin el cambrer, la caixera i el funcionari de l’Estat; que trobin les instruccions d’un electrodomèstic en el seu idioma... En definitiva, que no desaparegui la seva llengua davant d’un simple ¿cómo dice? I tot això no depèn de la conjuntura mundial, ni de la madrilenya, sinó dels polítics d’aquí. Dels que estan manant ara i dels que ho faran en el futur.

La veritat, a mi m’agradaria més que les coses anessin d’una altra manera. Però, per si de cas, em sembla que cal començar a exigir que els serveis i els establiments públics no discriminin els catalanoparlants. I si convé, que hi posin mediadors culturals, que n’hi ha de sobres i per a totes les antropologies. Però que (abans del 2065, si pot ser) ens entenguin. Sempre.

Salvador Cot
Subdirector AVUI                                 www.avui.cat