Jugada contra pronòstic

El PP s’ha passat quatre anys crispant els plens del Congrés i escalfant les llambordes de Madrid en manifestacions de dia sí i dia també. Es diria que ha buscat un altre 11-M, virtual, per situar-se allà on era el minut abans que esclatessin les motxilles als trens d’Atocha: a les portes d’una tercera victòria que no va ser. Un altre 11-M en forma de cataclisme polític (les negociacions entre Zapatero i ETA), institucional (amb el bloqueig del Constitucional o el Consell del Poder Judicial) i territorial (l’Estatut català).

Amb la teoria de la conspiració com a teló de fons, sostinguda abans, durant i després del judici que va concloure que ETA no va ser, el PP ha desplegat una estratègia de crispació al límit, que no s’ha aturat ni amb la utilització de la figura del cap de l’Estat, el rei Joan Carles, i que és calcada de la que va activar el 93 (l’última legislatura de González). Tal com va passar llavors, la dreta espanyola ha comptat amb la complicitat descarada de la caverna mediàtica i d’institucions com la cúpula de l’Església catòlica o bona part d’un empresariat que va triomfar més que mai quan als dominis d’Aznar no es ponia el sol. Es tracta de mantenir tensionat l’electorat propi i aconseguir desmobilitzar les franges més volàtils dels electors del PSOE amb un efecte por.

El pla és que el 9 de març, d’ara en dos mesos, Rajoy superi Zapatero, contra pronòstic, comZapatero el va superar a ell el 2004, a cavall de la reacció popular a una mentida d’Estat que ara pot ser oblidada (no perdonada) en un clima de fi de cicle econòmic ascendent. Els populars han començat a canviar de cara. Molts dels seus quadres creuen que Zapatero no aguantarà l’esprint final si la participació se situa per sota del 70%. I que el Rajoy tècnicament derrotat d’avui pot ser la Hillary triomfant d’ahir a les primàries de Nou Hampshire. Atents, perquè la jugada és contra pronòstic.
               
                               www.avui.cat