somnis                                                     http://www.blocalcoi.com/rafelcarbonell/

Ahir de matí, a classe, reflexionava i compartia amb les i els alumnes una idea que se m’ha quedat enganxada entre els plecs de la memòria. Vaig llegir, ja fa un cert temps, en una història de Paulo Coelho que quan som joves ens sentim amb totes les forces per menjar-nos el món; el cap ens bull de desitjos i de somnis que estem convençuts d’assolir; estem convençuts que podem arribar on ens proposem i que totes les utopies són possibles… Sols n’hi ha, però, un petit problema: no tenim ni els mitjans, ni els recursos, ni l’aprenentatge, ni la formació suficients perquè, tot plegat, puguem fer-ho realitat. Ens quedem amb les ganes…

Després, una mica més avant i quan ja esdevenim adults, ja podem fer servir tot un munt de mitjans, disposem dels recursos suficients, hem aprés tot allò que necessitàvem, i tenim la formació adequada… Ens acomodem; l’empenta adolescent s’impregna d’un tuf de covardia; no gosem trobar ni les forces ni la il·lusió primerenques; i arribem a la conclusió que els somnis ja no són possibles d’aconseguir; pintem les metes del color sépia de la nostàlgia i ens dediquem a rememorar els avorrits i tan habituals “Aaii, si jo…”.

Al capdavall, recorda l’escriptor brasiler, ser feliç, tal vegada, consistisca simplement en això: lluitar per fer reals i per poder viure els nostres somnis, eixos que ens servixen una glopada de pura vida, i que ens fan que se’ns encenga la nineta dels ulls, amb una intensitat tan especial. Eixe hauria de ser, doncs, el nostre repte personal.

És curiós, però de vegades, pense que el valencianisme polític ha patit i està patint una situació semblant, quan es parla de les eleccions estatals. Em fa la impressió que, una vegada superades les efervescències i les utopies juvenils en què tot és possible i tot està per fer; i quan ja s’està creixent i s’està guanyant la maduresa política —com, a hores d’ara, és el cas del BLOC—, apareixen totes les inseguretats i la falta de confiança, i, de colp, se’ns fa impossible pensar a guanyar algun diputat a Madrid. Ens oblidem, una altra vegada més, de buscar la nostra felicitat política: la presència del valencianisme progressista al Congrés espanyol.

Potser és ben complicat al 2008, però si no estem convençuts —nosaltres mateixos, primer— que, a partir de 2012, segur que el BLOC estarà en disposició d’influir en la política de l’estat, en favor dels interessos de les valencianes i dels valencians, mai no serem una opció política del tot creïble per a la resta de la societat. Sense el BLOC a Madrid, el País Valencià perd una mica més el seu futur.

Jo ho tinc clar. Si la vida té algun sentit, eixe és buscar la felicitat. A què esperem a fer realitat el nostre somni polític?