Joan Baptista Basset

Retrat idealitzat de Joan Baptista Basset. Joan Baptista Basset i Ramos (Alboraia, 1654 - Segòvia, 1728) fou un militar que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al capdavant dels maulets. Nascut al si d'una família d'artesans, el seu pare, Joan Basset, era fuster, escultor i daurador d'imatges i retaules. La seva mare
es deia Esperança Ramos. Fou un militar professional de l'exèrcit austríac de l'arxiduc Carles i formava part de la flota angloholandesa que envià el pretendent austríac per a prendre possessió com a rei a Madrid el 1704. esprés de prendre la vila de Gibraltar i bombardejar Alacant,[1] desembarcaren a la ciutat de Dénia el 17 d'agost del 1705. Allí restà Basset com a general de les forces austriacistes que, en poques setmanes, arribaren a la ciutat de València, on proclamaren rei Carles d'Àustria. El febrer del 1706 organitzà la defensa de Xàtiva, que rebutjà victoriosament les tropes borbòniques. Va capitanejar la revolta valenciana contra el govern absolutista i centralitzador de Felip V, insurrecció a la qual se sumaven les reivindicacions dels camperols contra els
nobles, i les dels comerciants i menestrals de les ciutats contra el poder dels francesos i a favor del lliure comerç amb Holanda i Anglaterra. Així esdevingué cap dels maulets, els lluitadors per la causa de la terra i del rei Carles, en contra dels «botiflers», nobles i partidaris del borbó Felip. El fet d'haver promès als llauradors valencians (maulets) l'exempció de càrregues i tributs senyorials va fer que fos jutjat i empresonat pel mateix rei Carles. Arran de la derrota d'Almansa (25 d'abril del 1707) fou posat en llibertat per tal d'organitzar les poques forces fidels als austriacistes, cosa que no fou possible i només pogué reunir-les per a la defensa de la ciutat de Barcelona, on va romandre fins a la caiguda de la ciutat l'11 de setembre del 1714. Deu dies després de
la capitulació de Barcelona, una vintena de caps militars austriacistes (entre els quals hi havia els valencians Joan Baptista Basset, Josep Vicent Torres i Francesc Maians i els catalans Antoni de Villarroel, Josep Bellver i Sebastià de Dalmau, entre d'altres) van ser detinguts per les tropes castellanofranceses, malgrat la promesa del duc de Berwick –conqueridor de Barcelona– que no hi hauria repressió contra els resistents durant el setge de la ciutat. Empresonats pels borbons, van ser traslladats a Alacant[2] i des d'ací, en el cas de Basset, a diverses presons, com Hondarribia i, més tard (1719), Segòvia. Anys després, el tractat de pau de 1725 entre Espanya i
Àustria acordava l'alliberament de tots els presoners d'ambdós bàndols en la guerra de Successió. Tanmateix, Basset, contràriament als seus companys que abandonaren la presó i pogueren arribar fins a Viena, ja havia estat excarcerat el 1724 a causa del seu mal estat de salut, a condició que no sortís de Segòvia, ciutat on va morir,
pobre i malalt i assistit pels jesuïtes, el 15 de gener del 1728.