Benvolguts amics:

En una data indeterminada, un membre dels nostre equip aconseguí una fita històrica. I és que entrà a la seu històrica del GAV en Russafa.

I és que, com sabreu, fa uns anys el GAV se desféu de la històrica seu de Russafa (al carrer Pintor Gisbert) per a adquirir un localet als afores de la ciutat de València (al carrer Julián Peña, prop de l'Avinguda del Cid i de Mislata). Això ja fou una victòria de tots els que hem lluitat contra ells. Perquè es coneix que aquell local estava llogat, i el fet que se desferen d'ell denota que ja no tenien suport financer, i per tant militants, per a poder mantenir-lo. Tanmateix, aquell local de Russafa (prop de la plaça anomenada vulgarment "de la Pantera Rosa"), era molt bo per a ells, perquè a banda que era un local molt gran, estava al costat del centre de València, ideal, doncs, per a les seues mobilitzacions, captar adeptes, etc.

I la sorpresa més gran és que ara, eixe local és una església evangèlica, amb feligresos fonamentalment sudamericans.

Quina diferència, un local on abans se calfaven el cap odiant i promovent l'odi, ara és un local ple de bondat i harmonia.

I perquè no diguen que no hem estat, ací tenim les fotos que el nostre company va treure, que demostren que efectivament hi fòrem:



Ací tenim el passadís que neix de l'entrada principal.



I ací una porta "adornada" amb les diverses enganxines amb les que al llarg dels anys han empastifat els nostres carrers, junt amb les de "grups germans" anticatalanistes de les Illes Balears i de la Franja de Ponent.

També és curiós que en l'entrada, tot i que d'això no férem foto (però en farem una altra volta), hi havia un bar. Allà és on s'emborratxaven abans d'eixir a fer actes violents i vandàlics? Possiblement.

Però com diem, el local a hores d'ara és una església evangèlica. Un lloc ple de pau i harmonia, i on foren totalment amables ensenyant-nos-el i permetent que férem fotos. És més, quan al ministre i altres feligresos els férem quatre pinzellades de la violència que protagonitzà el GAV, se feren creus i s'esgarrifaren.

També, per què no dir-ho, haver entrat en l'antiga seu del GAV és una victòria particular nostra. Perquè ells,. en especial els xiquets violents i agressius de les seues joventuts, se feien els xulos, dient que no entraríem mai. I ja ho veieu, estimats xiquets, la vida és molt llarga, AL FINAL HEM ENTRAT.

I parlant d'aquests xiquets, no sentim odi al final, no, sinó infinita llàstima. Què se n'ha fet d'ells? Què se sap d'Aitor Marquina, dels germans Rochina, de Gonzalo Palanca, de Francisco Albiñana...? No res. han desaparegut en el pou de la mediocritat, on d'altra banda es trobaven ja. Però sobretot és inevitable pensar: Què haguera estat d'ells si en lloc de fer actes violents i plens d'odi hagueren fet coses de profit? Hagueren estudiat, treballat, fet el bé...? Quants anys i quantes vides malbaratades.

Fa molt poc hem donat una ullada a la nova web del GAV i hem vist que la institució porta camí de la reconversió. Encara tenen un odi anticatalà malaltís, però ja comencen a fer coses constructives. I la revista "Som", de la qual ofereixen números en PDF, ja no és una revista plena d'odi com abans, sinó fins i tot amb certa qualitat, com ho fou la revista "Murta" (de la qual oferim a la web alguns exemplars escanejats que trobàrem a una llibreria de vell de València), la qual no ens cansarem de dir que tenia qualitat com a revista.

En fi, és el moment de celebrar una victòria sí. Però tot general vencedor no pot evitar sentir llàstima veient el camp de batalla ple de cadàvers, tant del seu exèrcit com de l'enemic. Llavors la reflexió final que ells deurien fer és: Valia la pena tanta violència i tant d'odi? Si algú d'ells ens llegeix, que reflexione sobre això.

Equip d'antiblavers.