Com han detallat diverses investigacions sociològiques, les falles de la ciutat de València han estat objecte d'una contínua reelaboració de símbols, signes i ritus. Moltes voltes canvis marcats per directrius molt concretes, amb finalitats clares, i que aprofitant la desinformació, la desmemòria, la manipulació, la ignorància i el meninfotisme induït acaben sent “lo de tota la vida” (és a dir, lo de fa 4 dies, que han decidit des de dalt).
Un exemple el tenim en la pràctica expulsió de les quatre barres de gran part de la simbologia fallera del cap i casal, un símbol valencianíssim i tradicional.
Abans de 1950 es podria documentar amb un abundantíssim material gràfic com les falleres portaven faixes només amb les quatre barres (sense que això implique en absolut un rebuig a la senyera coronada). Ningú dubtava que les quatre barres eren un símbol de valenciania.
Heus ací alguns testimonis:
Grups de falleres en els anys 30
1932
1933
1934
1947
1950
Eixes banderes queden convertides, per art de màgia, en això:
Només es veu blau, cada vegada més gran i que es menja les quatre barres, i barrejat amb la bandera espanyola. Tota una re-invenció de la tradició.
Igual va passar amb el penó de les quatre barres. Va ser el penó de la Junta Central Fallera, i va ser passejat per tota la ciutat en centenars d'ocasions, fins que el 1978 l´Ajuntament franquista de Miguel Ramón Izquierdo va decretar la seua misteriosa desaparició. Per decret, les quatre barres van ser declarades “catalanistes”. I es va tornar a inventar una nova tradició “de tota la vida”.
En definitiva, una greu desmemòria induïda.
Com va escriure un jove Joan Fuster en 1954, en carta al també escriptor valencià Ernest Martinez Ferrando:
Joan Fuster, 1954
"El Poble valencià no té memòria. ¿No serà això la causa de la nostra desgana coŀlectiva?
Jo, estant a Barcelona, em burlava de molts monuments que veia pel carrer. “Això també ho fem a València”, els deia als amics barcelonins; “però allí tenim més bon gust, i ho cremem de seguida”. Ben pensat, no és una cosa tan trivial, com per a despatxar-la amb una frase. Els monuments barcelonins seran horribles, indecorosos, veritables falles de pedra, difícilment removibles. Però suposen memòria, fins i tot una memòria massa prolixa.
En canvi, a València... Quants valencians iŀlustres hi ha sense un mal tros de pedra —ni que fos tan deplorablement aŀlegòric com el de don Teodoro— que els recorde! I si no els recordem, si no ens els recorden d’una manera o altra, ¿com sabran els valencians que han existit, que han fet obres estimables, que signifiquen quelcom en la vida del món? Fa pena, tot açò! I m’he referit als monuments per associació d’idees amb les falles. En aspectes més positius la cosa encara està pitjor".
I com va escriure el mateix Nicolau-Primitiu Gómez Serrano
"Poble que perd el seu passat acaba per perdre així mateix el seu futur. Deixa d'ésser poble per a esdevindre massa i la massa és pasta que es feny i es fa allò que el flequer vol."