i ací la reposta d´un valencià afincat al Principat:

Vicent Sanchís, a naciodigital.cat escrigué:

http://www.naciodigital.cat/opinionacio … ans/potser

Països Catalans? Potser sí...Enmig de la jungla d’opinions i declaracions que ha propiciat la revolució de les noves tecnologies de la comunicació espigolar veus solvents es fa massa sovint un calvari. Però n’hi ha. Per exemple, la de Xavier Roig, que, al meu escàs entendre, és un dels revulsius intel·lectuals més interessants que ha produït el país en la darrera dècada. Roig s’expressa amb coneixement i sense gaires complexos. Llegir-lo és adquirir saviesa. Forma part d’una nova formada de catalans que corren pel món amb solvència i seguretat, que tenen idees i es guanyen bé la vida. Mestre Roig, vós sabeu de què parleu. I jo que us ho reconec i que me n’alegro.

Però en aquesta vida la coincidència absoluta fa por. Discrepar és, per tant, un noble art entre cavallers i persones sensates. I en aquest cas, proclamo, en primera persona, la meva discrepància és absoluta pel que fa a l’article que Xavier Roig va publicar la setmana passada en aquest mateix espai. I que els déus m’ho agraeixin. Ingressava l’autor en les files dels partidaris de la “no intervenció” respecte al País Valencià. Deia Roig, de cognom il·lustre en aquelles contrades, que cal no confondre el fet cultural i lingüístic amb els afers d’organització territorial i política. Clamava a favor dels valencians –entesos com “l’opinió pública majoritària i les legítimes institucions que els representen”-, que considera preocupats per la “intromissió” que practiquen “els catalans” en els seus afers “interns”. I proclamava que “espanyolitzar-se és la seva opció”. Una opció contra la qual els catalans tenen poc a dir, perquè “no és el nostre territori”.

Amic i sempre admirat Xavier Roig, que fàcil que seria tot plegat si fos com vós ho conteu. En primer lloc, crec que cal constatar que és molt difícil definir què competeix “als catalans”, en el cas dels valencians, i què no. Què és idioma i què és una altra cosa. D’entrada, em fa l’efecte que la vitalitat de la llengua catalana és un afer en què tots els que la parlem tenim alguna cosa a dir. I si “els valencians” –entenent “els valencians” com “la majoria dels valencians i les institucions que els representen”- la volen liquidar, els catalans, els mallorquins, els rossellonesos, etcètera, tenen molt a dir, perquè aquesta decisió també els afecta. Així ho entenen els parlants de totes les llengües del món. O és que penseu que els francesos renuncien a influir en la substitució del seu idioma al Quebec? Defensar el dret de tots els valencians a veure TV3, reivindicar un mercat viu per a la llengua catalana, també és “intervenció”. Què hi farem! I molt menys efectiva que la que han practicat les institucions de la corona o l’Estat espanyol al País Valencià durant segles. Vós hi renuncieu? Cap problema. Però, amic Roig, no sigueu tan dur amb els que no ho fem. Ni critiqueu tampoc amb més fúria encara els que consideren que la llengua fa el país. És una opció més. Tan legítima, ni que sigui molt més minoritària, com la vostra. Una altra cosa és que arribi a ser contraproduent segons com es faci, però això és tota una altra qüestió. Els valencians majoritàriament sovint decideixen deixar de ser-ho. Ja s’ho faran? Per a la immensa majoria dels catalans, vós inclòs, i tant! No veieu fantasmes on no n’hi ha. Ni exagereu “intervencions” que, en realitat, són ben poca cosa. Però per a alguns pocs, d’ací i d’allà, les coses haurien de ser diferents. I les pretensions d’aquests pocs són tan legítimes i respectables com les dels altres.

Al meu parer, la realitat no és tal com la pinteu. La gran “intromissió” al País Valencià és la que ha aconseguit que el castellà desplacés el català en la majoria del territori. Contra aquesta pretensió poden haver-n’hi unes altres, molt més modestes en recursos i efectius. Em sembla que els concediu una importància i una influència que no tenen. Això sí, sovint són manipulades per regirar baixos instints i fòbies nacionals de bons resultats electorals. No les estigmatitzeu vós també, que no mosseguen. No sentencieu amb tanta contundència què està bé i què no, ni resolgueu la qüestió amb un “I punt”, perquè, gràcies als déus, ni és tan fàcil ni tots estem disposats a acceptar, amb resignació o entusiasme, la mateixa maledicció.

Per acabar hi ha un punt en el vostre text que em resulta particularment feridor. Afirmeu que “a Catalunya han emigrat molts valencians per diverses opcions”, entre les quals ressalteu la de “practicar el catalanisme”. I demaneu que no projecten “les seves frustracions nacionals sobre la política catalana”. El cas, senyor Roig, és que jo en sóc un, segons vós. Un “immigrant”, vull dir. Però el cas és que em dic Sanchis, de primer cognom, i Llàcer, de segon. Sànxiç i Llàtzer, com s’escrivia abans i com diu la normativa. Sóc, doncs, dels que fa segles se’n van anar al sud i ara torno al nord. I no m’he mogut de casa. Ni he vingut a Barcelona a practicar res que no practiqués allà. Però no vull que cregueu que defenso l’etnicisme. La veritat és que no em sento immigrant. Perquè, senzillament, m’he desplaçat dins el meu país. No projecto cap frustració, perquè al meu parer els problemes d’allà també són els d’ací. Ja ho sé, ja ho sé, que potser m’equivoco. Potser els meus sentiments són errats o contraproduents. Com els de vós. Ho admeto. M’ho admeteu? I no dic “I punt!”. Només, punts suspensius...

Tot i que no estic d'acord amb el primer article, diu una cosa interessant, que és que molts valencians que hi viuen al Principat hi han anat perquè allà "el tema nacional és més còmode".

Home, no és exacte, però també hi ha un factor molt gran de comoditat: Allà és més fàcil ser funcionari (el somni daurat "hispànic" precisament), els sous són més alts en general, o senzillament, allà estan més a prop d'Europa.

He dit moltes vegades que, si tots els nacionalistes valencians ens anàrem al Principat, València ja seria Castella. Per una qüestió d'ètica, el nostre lloc és ací. Així doncs, no puc estar d'acord amb eixos nacionalistes valencians que, per diversos m otius, se'n van a viure al Principat.

Per cert, un d'eixos valencians residents al Principat és un tal Vicent Baydal, que és un dels moderns ideòlegs del neoblaverisme, com podeu veure en el seu blog. Per cert, una de les coses que em molesta d'aquest xic és que és fastigosament cregut.

Tots els catalans són fills dels valencians...

Tots els valencians són fills dels catalans...

Tots els balears són fills dels catalanovalencians...