Estic mirant-vos, ara. Tres-cents més dos anys han passat des que la vostra sang va quedar-se per a sempre a terres no molt llunyanes d´ací. Jo em trobe a Sueca, capital de la Ribera Baixa. I per què deia que us estava observant? Perquè cada petita fulla dels arbres que ara em meravellen amb la seua presencia, des del punt més alt de la marjal, que és la Muntanyeta dels Sants, cada fanegada de terra que descansa ara del cultiu de l´arrós; cada gota d´aigua dels ullals, de L´Albufera i de la mar, i cada impuls nerviós elèctric que em provoca el poder-los sentir al mateix temps, són el triomf de la vostra batalla.

Ací estan. Ací estem.

No oblidem, seria igual que morir.

Avui es vint-i-cinc d´Abril: ja veieu que ni abolició de furs, ni focs interminables a les ciutats, ni afusellaments han acabat amb la lluita de la nostra nació. Què són tres-cents més dos anys?

Què són si els comparem amb milions de cors sense estat?

A Almansa vàreu defendre la nostra dignitat. Al País Valencià defendrem la vostra, ara i sempre: Revolta permanent.