Fem por (article d'opinió de Joan Barres, cap de llista al Congrés per València)



Com déia l'eslògan de l'afició del València CF fa no massa temps, “fem por”. Esquerra Republicana fa por. I si parlem d'Esquerra Republicana al País Valencià, encara fa més por. Fa pànic. I no només als blaveros i resta de fauna feixista autòctona, com algú ingènuament podria pensar. Fa molta més por a tota la colla de partits i partidets que conformen l'status quo polític al País Valencià des de fa trenta anys, des de la segona restauració borbònica. Això bàsicament passa per dos motius: perquè Esquerra parla clar i no amaga el seu caràcter de força republicana, d'esquerres i catalanista; i perquè representa la renovació d'una esquerra i un nacionalisme que, al País Valencià no tenen discurs, estan esgotats i ja no donen més de si.

No fa encara un any, el nostre partit va estar sotmés a una pressió brutal perquè s'incorporara a un matrimoni de conveniència anomenat Compromís. L'invent del Compromís no era nou: era l'enèsima versió del PCE com a gallina lloca i tots els pollets piulant al seu voltant. Eixa fórmula s'ha dit IU, s'ha dit Entesa, i en maig passat es digué Compromís. Esquerra no va voler actuar de titella del PCE i per tant, no es va deixar arrossegar per les draconianes condicions que plantejava EU en el protocol de funcionament de la coalició. Altres, però, que es diuen “nacionalistes” van preferir figurar com a satèl·lit d'EU i entrar en el tuttifruti. Tot per 2 diputats fàcils. Després va i incompleixen el pacte signat i tenen la barra de rasgar-se les vestidures sobre una suposada actuació “dictatorial” d'EU i Glòria Marcos! Però que no llegíreu el que signàreu? Hipòcrites...

Fem por. Resulta que Esquerra aparentment és insignificant, però en aquelles eleccions autonòmiques rep un joc brut d'estil mafiós com mai ha patit cap partit al País Valencià perquè 'retire' les llistes. En les hemeroteques està. El Compromís s'anava a menjar el món i assegurava, quasi davant notari, que anava a tirar al PP. Aquell distorsionament de la realitat va ser memorable i la nòmina de decebuts, entristits i cabrejats que han deixat pel camí encara és més enorme...

I res, xino-xano ens plantem en l'avantsala de les eleccions generals. Abans de comentar açò, cal recordar com la nostra existència de sobte contagia de republicanisme a tot Cristo: EU es fa “republicana” (mireu el nom amb què es presenta el 9 de març, en un brillant joc d'oportunisme), i això que el PCE pactà la transició i acceptà la monarquia com el primer. El Bloc, per la seua banda, modifica els seus estatuts i també fa la 'conversió'. Benvinguts al club.

Uns ho han provat tot (enteses, compromisos) i ja no saben de què reciclar-se per trobar un espai que de totes totes és crepuscular i a extingir. D'altres, dits “nacionalistes”, funcionen com una brúixola que s'ha tornat boja: s'han acostat a UV, han pactat amb EU, han anat amb el PSOE de Carmen Alborch i ara van amb una escissió d'EU presentant de cap de llista una senyoreta que no parla valencià, que votà en contra del Pla Ibarretxe i que ha afirmat que si ix diputada anirà corrents a pegar-li besets a Llamazares. Tot un estil de coherència, per què ho anem a negar...

En les pròximes eleccions, hi ha dues opcions: votar “útil” o votar “útil, útil”. Qui vulga votar “útil”, és a dir, perquè no guanye el PP, que vote PSOE. És el vot dels atemorits, dels poregosos. Qui opte, en canvi, pel concert econòmic, per les infraestructures que necessita aquest país, per la normalització del català, per una autopista lliure de peatges i per avançar en el reconeixement de la nostra identitat nacional, que vote amb el cor. Tot suport a Esquerra Republicana del País Valencià-País Valencià Sí posarà molt nerviosos a l'espanyolisme i a l'stablishment polític acomodat d'aquest país. El que déiem: fem por. 
   
www.esquerra.cat/paisvalencia