<< | Índex? | >>

Proves de la unitat de la llengua

Segle XIV

• [Finals del s. XIII-Principis del s. XIV] El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalano".

Incipit xx.vi. ditis [sic] Albucasim Ahazam de cibariis infirmorum translata de arabico in vulgare cathalano, et a vulgari in latinum, a Berengario Eymerici, de Valentia, ad instanciam magistri Bernardi de Cordonio, (fol. 283r). Viena, Österreichische Nationalbibliothek, 5434, fols. 283-321.

• [1325-29] Ramon Muntaner [Cronista empordanés (1265-1336) que residí durant alguns anys a València i Xirivella, on començà el 1325 a redactar la seua Crònica]. Crònica, cap. XVII. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Selecta, 1971.

tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, [...] parlen del bell catalanesc del món.

• [1341] Carta de cessió del lloc de Sagra (Marina Alta) a l'Orde de Santiago estesa per duplicat a València el 17 de setembre de 1341, pel notari valencià Bernat de Soler. (Archivo Històrico nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307, núm. 6)

[l'una] scripta en letra e lengua castellana, et la otra [...] en plan escripta en letra e lengua catalana.

• [1360] El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de traductors i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes:

scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam.

• Francesc Eiximenis [Franciscà, nascut a Girona el 1330 i mort al 1409. Va viure els últims anys de la seua vida a València, on va escriure les seues obres més importants]. Lo Crestià (Llibre Segon). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.

Per aquest punt a declarar, deus saber que, segons que posen los metges, quan l’hom s’és gitat a dormir la sang s’escalfa e tot lo cors de dins, e, a vegades, per diverses causes, lo pulmó, qui s’apella lo lleu en catalanesc, se lleva e posa’s sobre lo cor, e tanca’l e l’abriga, en tant que quaix li toll la seua pròpia respiració

Segle XV

• [1400] Carta dels Jurats de València a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús) tramesa l'1 de setembre de 1400. (Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g³-7, s.f. [28 r i v])

Certifficam que a a.N Berenguer Porquet, laurador, vehí nostre e d'aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat Johan, de edat de XX anys, poch més o meyns, e paladí en lenguatge català, com de poquea a ença se nodrís en esta terra [...]

• [1411] La vídua de Joan I, Violant de Bar, francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis,

los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.

• [1415] Carta del rei Ferran d'Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d'una reclamació. (El document sencer és publicat per M. Arribas Palau, "Reclamaciones cursadas por Fernando de Aragón a Abu Sa'id 'Utman III de Marruecos", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320.)

Nos empero, querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e razon, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir por el alcadí nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por lo qual parece del deudo de las ditas MCCC doblas restantes de la dita mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos [...]

• [1417] Enrique de Villena [Escriptor castellà (1384 – 1434), pare de l’escriptora valenciana Isabel de Villena], Los dotze treballs d’Hèrcules, redactat a València (citat per Antoni Ferrando Francés, op. cit. P. 77):

a preçes e instançia del virtuoso caballero mosén Pero Pardo [...], escripto en romançe catalán

• [1412-18] Sant Vicent Ferrer. Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi. (Citat per Roc Chabàs en "Estudio sobre los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, que se conservan manuscritos en la Biblioteca de la Basílica Metropolitana de València", Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 1902, p. 134.)

Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català. La nostra vida és el mig: dessús és la glòria e dejús infern.

• [1420] El 18 de desembre, els jurats de València s’adrecen al papa Martí V i li demanen que els carmelitans valencians siguen integrats en la província de Catalunya (citat per A. Ferrando Francés, op. cit., pp. 77- 78):

ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum lingua sub uno ydiomate conformatur, transferretur.

• [1445] Actes del procés de canonització de Sant Vicent Ferrer (citat per A. Ferrando Francés, op. cit., p. 81):

et loqueretur in vulgari catalanico sive valentino

• [1389-1459] Sant Antoni, Arquebisbe de Florència. Istoriale, III, tit. 24, c. 8 [referint-se als sermons de sant Vicent Ferrer].

Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.

• [1491] Jeroni Pau, dins Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, pp. 72-90; Maria Toldrà; “Llengua i cultura dels Borja a Roma”, a Els Borja: història, cultura i art

Quidam valentinos et maioricenses horumque regnorum incolas ab origine atque lingua catalanos appelavere" (alguns anomenen catalans als valencians i mallorquins, i als habitants d’aquests regnes, pel seu origen i la seua llengua)

• [1492-97] Bernat Fenollar [Escriptor valencià (1438-1516) que participà com a poeta en diverses obres col·lectives, entre les quals les Obres e trobes en lahors de la Verge Maria (1474)] i Jeroni Pau [Humanista barceloní (mort el 1497) que va pertànyer al cercle del cardenal Roderic de Borja]. Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. (Edició i estudi d'Antoni M. Badia i Margarit, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII (1950), pp. 137-152; XXIV (1951-1952), pp. 83-116, i XXV (1953), pp. 153-163.)

Obra subtitulada: "mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy del reverend prevere mossèn Fenollar e misser Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors": "entre les persones de bon ingeni o experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d'Empurdà, o d'Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants parladors e trobadors"

Segle XVI

• [1523] Joan Lluís Vives [Filòsof valencià (1492-1540), representant arreu d'Europa de l'Humanisme cristià]. De Institutione foeminae christianae. (Citat per Felip Mateu i Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976.)

..mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a poblarla; y de ambos nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años hablamos entre nosotros.

• [1528] Retrato de la Loçana Andaluza (Francisco Delicado, Venècia):

MAMOTRETO X El modo que tuvo yendo con Aguilarico, espantándose que le hablaban en catalán, y dice un barbero, Mossén Sorolla: -Ven ací, mon cosín Aguilaret. Veniu ací, mon fill. ¿On seu estat? Que ton pare t’en demana. AGUILARET: Non vul venir, que vaich con aquesta dona. SOROLLA: ¡Ma comare! Feu-vos ací, veureu vostron fill. SOGORBESA: Vens ací, tacañet [com podem veure, l’autor diu que parlen “en catalán” una sogorbesa (és a dir, una dona nascuda a Sogorb) i un home amb el cognom Sorolla, especialment freqüent al Regne de València, i que diu “ací”. Uns paràgrafs més enllà, la Loçana anomena la sogorbesa “hija de corcovado y catalán”. ]

• [1556] Frederic Furió Ceriol [Humanista valencià (1527-1592) de tendència erasmista, defensor de la predicació en llengües vernacles]. Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis libri duo. Basilea. (Traducció de Jordi Pérez Durà i col., en Obra Completa, I, CNRS-Universitat de València-UNESCO-Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337)

Que se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he mantenido una polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en la italiana. Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo dirán Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos reinos es común con vosotros aunque os diferencièis en algunos extremos en el sonido, en la pronunciación y en la abertura de la boca.

• [1557] Cristòfor Despuig [Erudit i humanista tortosí (1510-1561/80)]. Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. (Citat per J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana, II. Madrid, 1929.)

les forces y potència principal [en la Conquesta de València] tota o quasi tota són de Catalunya, y per ço reserva allí la llengua catalana y no la aragonesa

• [1559] Útil y breve institución para aprender los fundamentos de la lengua castellana (més conegut com a Anònim de Lovaina). Lovaina, publicada per Bartolomé Gravio

Quatro son, i mui diferentes entre sí, los lenguajes, en que hoy día se habla en toda España. Al primer lenguaje llaman Vazquense, que es la lengua de Vizcaya, de la Provincia, i de Navara; […] Síguese tras esta, la Aráviga […] La tercera, es la lengua Catalana; esta es verdaderamente Francesa, i trahe su origen de la provincia de Gascoña, de la mui antigua cuidad de Limoies: háblase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menoría, Iviça, Cerdeña i aún en Nápoles. […] El quarto lenguaje, es aquel, que io nuevamente llamo, Lengua Vulgar de España, porque se habla, i entiende en toda ella generalmente, i en particular tiene su asiento en los reinos de Aragón, Murcia, Andaluzía, Castilla la nueva i vieia, Leon i Portugal: aunque la lengua Portuguesa tiene tantas, i tales variedades en algunas palabras, i pronunciaciones, que bien se puede llamar lengua de por sí.

• [1563] Martí de Viciana [Historiador valencià (1502-1582)]. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III. València, p.341.

En Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçon, manos & obras

• [1575] Onofre Pou [Humanista valencià], Thesaurus Puerilis, València:

Està primer lo vulgar en llengua Cathalana, y Valenciana, y després lo llatí.

Segle XVII

• [1610] Gaspar Escolano [Historiador i eclesiàstic valencià (1560-1619), cronista del Regne de València]. Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre I, cap. XVI, c. 108.

Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

• [1610] Pere Gil [1551-1622]. Pròleg de la traducció del Kempis del llatí al català.

Alguns, per ventura, judicaran que en aquest temps no era necesari imprimir-se lo present llibre de esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, es casi universalmente entesa. Pero com se veja i toque ab les mans que , exceptades algunes poques ciutats, com son Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedés, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demes ciutats, viles i llocos no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna, i ningunes dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins del regne d'Aragó i de França, i és parlada casi en tot lo regne de València i en les illes de Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me haparegut ser de glòria de Déu vertir est llibre en les paraules més planes i comunes de la llengua catalana per a que tota manera de gent puga d'ell aprofitar-se.

• [1667] Joan Baptista Ballester: Ramellet del Bateig del Fill i Fillol de València, el Apostòlich Sanct Vicent Ferrer

parlava's lo valencià lenguage en Provença, tota la guiana y França gòtica, y ara en Catalunya, Regne de València, Mallorca, Menorca y Ivisa. Però als més, els queda al pronunciar-la cert margall, que no·l tenim los desta Ciutat.

Segle XVIII

• [1734] Carles Ros [ Escriptor valencià (1703-1773), autor de nombrosses obres de reivindicació del valencià]. Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano. València [citant G. Escolano].

que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfeccionar el idioma Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalán, se ha quedado este montaràz, mal sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser cortesano, y gentil

Con lo que es visto, que el fino idioma valenciano consiste, a lo menos aora, en usarse con la pulcritud y cultura que han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya de los vocablos montañeses que aún duran, en parte, en este Reyno y en los de Mallorca, Menorca, Ivisa y Catalunya, como lo hace también el buen castellano dexando sus grosseros y mal sonantes.

• [1747] Vicent Ximeno [Bibliògraf valencià (1691-1764)]. Escritores del reyno de Valencia. València.

[valencians i malllorquins] de ellos [els catalans] tienen el origen y la lengua.

• [1760] Memorial presentat pels diputats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Saragossa a les corts convocades pel juliol de 1760. (Citat per Joan Reglà, Introducció a la història de la Corona d'Aragó. Dels orígens a la Nova Planta. Ciutat de mallorca: Moll, 1969, pp. 175-176.)

Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reynos. Porque en ellos se habla una lengua muy particular y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiàstico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviéndose dado en aquellos reynos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?

• [1763] Gregori Maians i Ciscar [ Escriptor valencià (1699-1781) de l'època de la Il·lustració que exercí una gran influència en els cercles intel·lectuals del seu temps]. Carta al bisbe Ascensi Sales.

Los libros que VS me envió llegarón a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia [...] como por la lengua catalana que estimo como propia.

• [1764] Fr. Lluís Galiana [Escriptor i religiós valencià (1740-1771), preocupat per la recuperació de la llengua i autor de la Rondalla de rondalles]. Carta a Carles Ros. (Reproduïda en C. Ros, Diccionario valenciano-castellano. València: Impremta de Benito Monfort, s.p.).

cualquiera que imprimiesse esta grande obra, nada havía de perder, porque todos los que fuessen de buen gusto en este Reino la querrían, i en Mallorca, i Cataluña se despacharian tambien muchos ejemplares, por ser la Lengua de todos estos reinos una misma en la substancia, i aun casi en el modo, si hablamos de tiempo más antiguo.

• [1778] Francesc Cerdà i Rico [Erudit il·lustrat valencià (1739-1800)]. Notas al canto del Turia de la Diana Enamorada. Madrid.

bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...

• [1783] Joan Antoni Maians i Ciscar [Escriptor valencià (1718-1801), canonge, rector de la Universidad de València]. Carta a Josep Vega i Sentmenat. (Recollida per Antoni Mestre en Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII. Oliva, 1970.)

Su lengua [la de Catalunya] en Espanya i en Francia huvo tiempo en que fue la más culta, pero en ambas partes ha tenido igual desgracia passando de dueña a criada, i los interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado con menor o mayor prissa. En esto los valencianos hemos ganado la palma, como más inmediatos al riñon de Castilla. [...] Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd. intitula Thesoro de la lengua cathalana i ciertamente essa provincia es la que deve tomar a su cargo la empresa porque es la que mantiene esta lengua i la que conserva más memorias de ella.

• [1791] Antoni de Capmany [Historiador, polític i filòleg barceloní (1742-1813)]. Libro del Consulado (apèndix). Madrid.

El catalán, a mediados del siglo XIII, era la lengua nacional de tres provincias o reinos, es a saber, de Catalunya, Valencia, Mallorca, Menorca e Ibiza, y de allí se comunico a mucha parte de Aragón [...] Fue, es una palabra, una lengua nacional, y no una jerga territorial, desde el siglo XII hasta principios del presente.

Segle XIX

• [1801-08] Gaspar Melchor de Jovellanos [Escriptor i polític espanyol (1744-1811)]. Carta al canonge de Tarragona C. González de Posada (durant el confinament a Valldemossa). (Reproduïda a Pere Marcet, Història de la llengua catalana, II, Barcelona, 1987, p.5)

Si no me engaño, tardará usted poco en desbautizarla a la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de catalana [...] se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y saltó a las islas Baleares, pudiendo decirse que antes de la mitad del siglo XIII los aledaños de su imperio estaban señalados en el Ródano, el Turia y al confín oriental a Menorca.

• [1804] Antoni Febrer i Cardona [Gramàtic i escriptor menorquí (1761-1841)]. Principis generals de la llengua menorquina.

[el títol d'aquest llibre no és] perquè considéria que aquesta llengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta ila fonc fundada de valencians, catalans, etc,. els quals e-hi portaren la seua llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s'anomenava llemosina, [...] És doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica...

• [1846] Agustí Blat y Blat: Idea del lemosín, o sea la lengua valenciana comparada con otros idiomas

La lengua limosina, así llamada porque trae su orijen del limosín o provincia de Limoges de Francia, era la que hablaba D. Jayme I de Aragón (que se crió en Monpeller). Fue la que introdujo en el Reyno de Valencia, i en las islas de Mallorca i Menorca. Con ella se dice que escribió sus conquistas. (...) Se habla también en Cataluña, pues a pesar del transcurso de algunos siglos, se observa por la analogía de las vozes que el valenciano i catalán dimanan de un mismo orijen.

• [1859] Reglament dels Primers Jocs Florals de Barcelona. (Citat per Joan Martí i Josep Moran, Documents d'història de la llengua catalana. Barcelona, 1986.)

No se premiaran sinó les poesies escrites en pur català, ja sia lo antic o ja lo literari modern, lo qual se pot cultivar així en Catalunya com en València, Mallorca i Roselló.

• [1865] Teodor Llorente, “Als poetes de Catalunya”, dins Llibret de versos. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).

Oh catalans poetes, los que dels nostres avis / parleu la dolça llengua, volguda del meu cor.

• [1868] Jacint Labaila [(València 1833 – 1895). Llicenciat en dret i en filosofia i lletres. President de Lo Rat Penat (1880 – 81)], “Als meus companys de Lo Rat Penat”, dins Flors del Túria. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).

I la copa plena de valencians vins / porten nostres mans / a los volguts llavis de los mallorquins i dels catalans.

• [1876] Benvingut Oliver [Jurista i historiador valencià (1836-1912), natural de Catarroja, que estudià el dret foral de l'antiga Corona d'Aragó]. Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, I. Madrid.

[existe] una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reino de Mallorca y de Valencia [...] Este hecho, que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana...

• [1877] El poeta Vicent Wenceslau Querol [Poeta valencià (nascut el 1837), amic de Teodor Llorente i impulsor de la Renaixença valenciana], a qui té dedicat un carrer la ciutat de València, intitula el llibre que recull tots els seus poemes Rimes catalanes.
• [1878] Constantí Llombart [Pseudònim de l'escriptor valencià Carmel Navarro i Llombart (1848-1893), fundador de la societat Lo Rat-Penat i de diverses revistes i autor de diverses obres de reivindicació del valencià]. Excel·lencies de la Llengua Llemosina. Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat. València.

No, valencians, no és morta nostra expresiva llengua llemosina, com los seus malhavirats inimichs semblaba desijaben, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques [...] En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt é invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, á imitació de Juli Cesar, ses conquestes y á imitació d'els romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en València y son antich regne al conquestarlos. [...] la llemosina llengua fonch la cortesana ab qu'en Aragó, Valencia y Catalunya, los reys parlaben [...]; dissentint aquesta llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna qu'atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d'algunes veus originàries, insignificants diferències molt meyns notables si es vol encara, que les que'l castellà sofrix en les divereses províncies hon se parla. Sempre ademés s'ha observat qu'en los confins d'Aragó, Valencia y Catalunya, s'ha parlat ab més correctitut y puretat qu'en lo mateix interior d'ells propis nostra llengua.

• [1878] Constantí Llombart. Ensayo de ortografía lemosino-valenciana. (Inclòs en el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, 1887, p. XVII.)

Partiendo de este principio, siempre hemos creído lo más conducente á nuestro fin, establecer una doble división de lugar y tiempo en nuestra lengua que, sin duda, para su porvenir daría excelentes resultados prácticos. La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está á la aplicación indistinta del calificativo de lemosín á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según el dictado lemosín, ya que tal fué el nombre de pila que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por haber nacido en Castilla se denomina á la lengua española castellana, le es en todos casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pidieran algún día suscitarse.

• [1887] Vicent Boix [Escriptor romántic i historiador valencià (1813-1880) que fou cronista de València]. "Censura oficial" al Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez. València: Pascual Aguilar, p. 7.

Nuestra lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente [de la de Catalunya] más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y vocablos árabes, vulgares y romanos.

• [1888] Marcelino Menéndez y Pelayo [Escriptor, erudit i investigador espanyol (1856-1912)]. Fragment del discurs pronunciat als Jocs Florals de Barcelona de 1888, sota la presidència de S.M. Regent Na Maria Cristina.

I aquí la teniu, Senyora, -la llengua catalana- brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna. És la mateixa parla arrogant que un dia ressonà per totes les contrades de la Mediterrània, la que oïren amb submissió l'Etna fumejant i la gentil sirena de Pausílip, la que va fer estremir les ruïnes de la sagrada Acròpolis ateniense i els congosts escabrosos de l'Armènia; la llengua que com anell de noces, deixà el Rei Conqueridor a Mallorca i a València; la llengua en la qual dictaven les seues lleis i escrivien aquells gloriosos prínceps del Casal d'Aragó.

• [1888] Teodor Llorente i Olivares [Poeta, escriptor, periodista i polític conservador valencià (1836-1911), fundador del diari Las Provincias i impulsor de la Renaixença literària], El movimiento literario en Valencia en 1888, La España Moderna, 1. (Reproduït a Almanaque de Las Provincias para 1890, p. 71.)

en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos

• [1888-89] Roc Chabàs [Eclesiàstic i historiador (1844-1912), fou canonge de la seu de València i fundà la revista d'estudis històrics El Archivo. Influí en la renovació de la historiografia valenciana]. "Nuestro regionalismo", El Archivo, 3, p. 284.

Desde que vaix naixer he tingut à molt plaer el parlar la llengua que, surtint del llemosí com à rama del provençal, vingué catalana al ser barrejats los sarrahins, dictant els Furs, que feleces féren estes comarques

• [1894] Roc Chabàs. Carta [datada l'1 d'abril] al R. P. Juan Berkman. (Citat per M. Bas Carbonell a Roque Chabás, el historiador de la Renaixença. Dénia: canfali, 1995, p. 247.)

[...] el idioma que se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí espontáneamente sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por su origen

• [1896] Juan Valera [Escriptor andalús (1824-1905), conegut per les seues novel·les i també per treballs de crítica literària], citat en Revista de Catalunya, XVIII (1938), pp. 118-119.

Como dialecto o variedades del catalán, bueno es que duren el mallorquín y el valenciano; pero, ¿no sería conveniente que los autores de Valencia, de las Baleares y de Cataluña propendiesen a unificar literariamente su lenguaje y a tener literariamente uno solo?

• [1899] Josep Maria Puig i Torralva [(València 1854 – 1911). Amic i col·laborador de Constantí Llombart i membre de Lo Rat Penat. Fundador de València Nova], “A Catalunya”, dins Lliris i cards. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).

Jo t’am perquè és tot una la sang de nostres venes; / lo teu llenguatge, el nostre; tos reis, los nostres reis; / ta joia, nostra joia; tes penes, nostres penes, / i un jorn tots vàrem tindre molt paregudes lleis

• [1900] Josep Bodria i Roig [(València 1842 – Alcoi 1912). Escriptor i restaurador d’imatges i pintures religioses. Fundador de Lo Rat Penat], “Professió de fe”, dins el llibre Fulles seques. A l’estrofa, veiem com Bodria es refereix al mestre (Llorente), a les Illes d’or (les Balears) i a Verdaguer, com a representants de cadascun dels tres territoris on és parlada la mateixa llengua. Antologia de poetes valencians II: El segle XIX. Edició, selecció i estudi a cura d’Eduard J. Verger. València: Edicions Alfons el Magnànim (1984).

Feixuga i sense gales, sentí mon cor un dia / la musa dolça i tendra del valencià verger: / los ritmes del gran mestre donaren-li harmonia, / les Illes d’or sos càntics, ses trobes Verdaguer.

Segle XX

• [1906] Valencia Nova, ressenya del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1 de novembre del 1906):

[...] Allà per los sigles XIV y XV [...] en lo Principat, com València y Mallorca, tots parlaven igual, en bon català, y escrivien com parlaven.

• [1906] Teodor Llorente, Discurs “Germans de Catalunya”, dins els actes del I Congrés Internacional de la llengua catalana.

Germans de la gloriosa Catalunya, / els de l’illa daurada i Rosselló, / els d’Alguer, que separa el mar i allunya, / però l’oblit de vostre origen, no: / per a record d’aquest venturós dia, / per la partida solament amarg, / València una abraçada vos envia / arborant com penó de germania, / la llengua d’Ausiàs March.

• [1907] Teodor Llorente i Olivares, carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III, Barcelona, 1936, p. 257:

Yo siempre he sido contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.

• [1907] Lluís Fullana [franciscà estudiós de la llengua que alguns blavers pretenen que siga secessionista lingüístic], Característiques catalanes usades en lo Reine de València, València, Lo Rat Penat:

Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana.

• [1908] Manuel Milà i Fontanals [Filòleg i escriptor català (1818-1884)], Obres catalanes, Barcelona, Gustau Gili:

Y si no·s vol dir catalana, no·s diga de cap manera llemosina, sinó catalano-valentino-baleàrica.

• [1915] Lluís Fullana [franciscà estudiós de la llengua que alguns blavers pretenen que siga secessionista lingüístic], Gramàtica elemental de la llengua valenciana, València, p. 17:

[el valencià] no és llengua essencialment diferent del català i baleàric. Rònegament existixen certes diferències dialectals, pròpies de les regions valenciana, catalana i baleàrica.

• [1925] Nicolau Primitiu Gómez Serrano [Escriptor i bibliòfil suecà (1877 – 1971), president de Lo Rat Penat durant els anys trenta], publica en Las Provincias una sèrie d’articles de divulgació titulada Psalterio toponímico. El lenguaje balear-catalán-valenciano.
• [1930]Teodor Llorente i Falcó [Fill del periodista, escriptor i polític Teodor Llorente i Olivares, fundador de Las Provincias] (amb el pseudònim de Jordi de Fenollar), En defensa de la personalidad valenciana, València, pp. 71- 77:

• [1930] Emili Gómez Nadal [Historiador i escriptor. (1907-1994). Professor d'Història Antiga a la Universitat de València] , ressenya de La llengua valenciana de Lluís Revest, Acció Valenciana, 3, p. 2:

Hem de treballar en la gestació d’un tipus de llenguatge que ens servesca per a donar el màxim abast a la nostra veu. D’ahí que afirmem l’unitat llingüística amb Mallorca i la Catalunya dels dos vessants pirinencs; [...] amb les terres del baix Aragó, Ribagorça i L’Alguer, germanes de llengua.

• [1930] Lluís Revest i Corzo [Escriptor castellonenc. Signatari de les Normes de Castelló], La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, Castelló de la Plana, p. 17:

Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana [...] no existix una llengua valenciana independent de la catalana.

• [1930] Teodor Llorente i Falcó (amb el pseudònim de Jordi de Fenollar), Acció Valenciana, 3, p. 2:

Ja vaig proposar en un article (Las Provincias, abril) la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona, en la que tindrien cabuda les altres variants regionals i el número d’acadèmics seria proporcional al número d’habitants que parlen la llengua.

• [1930] Salvador Guinot, “Per a la reglamentació ortogràfica”, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XI, p. 304:

Partim de la unitat de la llengua catalana, no destruïda pels dialectes del Principat de Catalunya, del reialme de València, de les Illes Balears, d’Alguer i del Rosselló [...] i trobant-nos modernament, per minva d’estudis, en una varietat anàrquica de grafies en València, mentrestant els nostres germans de Catalunya han arribat a una gran unitat ortogràfica gràcies a les “Normes” de l’Institut d’Estudis Catalans, creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que acceptar les “Normes” de l’Institut.

• [1936] Manuel Corachán Garcia, “Discurs davant el Novè Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana” (Perpinyà), Tribuna Mèdica, 23 (1976), p. 73:

No pretenc cantar una pàtria; només vull exaltar una llengua comuna que no és patrimoni exclusiu dels valencians, o dels mallorquins, o dels catalans, o dels rossellonesos, sinó que és de tots i de cada un de nosaltres.