<< | Índex | >>

Origen dels repobladors

Còpia moderna d'una miniatura perduda del manuscrit de la «Crònica de Jaume I» o «Llibre dels Feyts», en la qual es fa la proposta a Jaume I per a conquerir València.

Un dels grans mites que ronda la història del blaverisme i que acompanya la gran majoria dels seus textos i de les seves argumentacions és el Llibre del repartiment. D'aquest llibre se n'han extret idees simplistes i conclusions precipitades, per tant errònies, de les dades que conté. Cal tenir en compte que el repartiment es feu en tres estadis principals, i que el Llibre del repartiment no els conté tots. A més a més no segueix un ordre, és a dir, que conté dades de cada un, amb quantitat i qualitat diferents. Això fa que, segons les dades que es vulguen interpretar, podem arribar a afirmar que els repobladors catalans no arribaven ni al 5%. Cal citar que als anys setanta del s. XX, A. Ubieto i M.D. Cabanes estudiaren aquestes dades però partint de la base que les emprarien per justificar el seu secessionisme lingüístic. Si el 5% (!) dels repobladors eren catalans no podien haver-lo implantat, i el que sí és evident és que el valencià no vé de l'aragonès, podem arribar a la conclusió que el valencià és una llengua d'origen local, dels moros, dels mossàrabs o d'una barreja amb una miqueta de cadascú.

Grup de cavallers catalans i aragonesos voltant a Jaume I, durant una operació militar. Castell d'Alcanyiç.

El Llibre del repartiment NO és el llibre del repoblament. La visió d'aquest text és limitada en el temps i en l'espai. Però és que a més, és un llibre constituït de quaderns diversos, relligats (en alguns casos desordenadament), amb repetició de continguts i amb llacunes prou evidents. A més, el repartiment no es limita al moment precís de la concessió d'una casa o d'un terreny, sinó que aquesta persona que el rep el podia revendre, rellogar, abandonar, etc... la qual cosa ens fa variar encara més els resultats. També podia ser que en el document apareguera un sol nom (un cap militar), però que fóra en representació d'un grup de persones (els seus subordinats o companys), fet el qual tampoc ens fa creure que aquest sistema d'extracció de dades siga el correcte, o si més no l'únic absolut.

Sí que és cert que el Llibre del Repartiment és una bona fotografia del moment que descriu, però si hem d'estudiar TOT el repoblament del regne de València no el podem prendre com a l'única font. S'ha de completar amb documentació privada i local del segle XIII, com ha fet Enric Guinot a: Els fundadors del regne de València. València. Ed Tres i Quatre., el qual treballa amb més de 25000 documents valencians de la citada època que suposen més de 125000 fitxes personals.

També s'ha parlat d'una continuïtat musulmana. Si bé és cert que els musulmans no patiren l'expulsió definitiva fins el 1609, també és cert que des del S. XIII se'n van expulsant.

Exèrcit de Jaume I marxant cap a conquerir València. Antic Palau Reial de Barcelona.

En tercer lloc també existeix un mite sobre la dualitat de població i de situació geográfica entre aragonesos i catalans. Els aragonesos s'haurien establert a l'interior, com a senyors feudals, mentre que els catalans hagueren romàs a les zones costaneres, en la societat urbana, més activa econòmicament.

El dualisme entre catalans i aragonesos defensa un País Valencià escindit en dues parts, en el seu origen. No obstant això, sembla ser que textos medievals i cròniques de l'època asseguren de manera unànime que la immensa majoria dels repobladors eren catalans (Vegeu els gràfics de procedència de la població). Segons el recull de dades, el dualisme no hi és enlloc, si bé és cert que Jaume I i Pere el Gran tingueren conflictes, fins i tot violents, amb la noblesa aragonesa pel repartiment dels nous furs al regne de València.

Com a apunt, podem contrarrestar, també, l'argument que afirma que el valencià és una llengua diferent del català per la simple nomenclatura antiga, amb paraules atribuïdes al mateix Francesc Eiximenis (segle XIV): [(...) com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena poble valencià.] (Regiment de la Cosa Pública. Barcelona, Ed. Barcino. (1927). p.35. Són molts els textos que ens parlen sobre aquesta qüestió, però aquest segurament és el més il·lustrador.

Val a dir en qualsevol cas que la cita sembla ser més aviat del s. XV, i com diem, possiblement no deguda a la mà d'Eiximenis. Prové possiblement de la mà d'algun (-ns) valencià (-ns) que la intercalà en l'edició incunable de 1499 del Regiment de la Cosa Pública, com explicarem amb més detall en altre apartat d'aquesta web. Hom pot trobar per cert una reproducció facsímil "on line" d'aquesta bella edició incunable.

En qualsevol cas, si és així, reforçaria això més encara la demostració de que la consciència de catalanitat dels valencians era encara viva dos segles després de la reconquesta jaumina.