<< | Índex | >>

María Consuelo Reyna Doménech

María Consuelo Reyna

Taula de continguts

María Consuelo Reyna
Articles en "Las Provincias":
- De cuestión filológica y científica, nada
- La gota

Filla de la família propietària del diari “Las Provincias”, en va ser qui manà “de facto” en aquest diari des de 1978 fins a 1999 aproximadament.

El cas és que en els seus inicis coquetejà amb el catalanisme. I així, va ser jurat dels “Premis Octubre” l’any 1978 si no anem errats. Però llavors sembla ser que es produí un fet trascendental en la seua vida que diuen que la transtornà i l’abocà a l’anticatalanisme més fanàtic. Resulta que es comenta que aquesta senyoreta podia haver tingut una relació extramatrimonial amb Manuel Sánchez Ayuso. Aquest era catedràtic a la Facultat d’Econòmiques, home preparadíssim i amb un currículum formidable i una de les figures més destacades de l’esquerra valenciana d’aleshores. Tot i ser murcià d’origen, compartia i defensava plenament el catalanisme que llavors defensava tota l’esquerra valenciana. Ací podem trobar un molt complet perfil biogràfic seu (PDF).

Però l’any 1978 aproximadament (no se sap la data exacta) diuen que aquest senyor se la deixà. I això és una cosa que sembla ser que ella mai no va acceptar. El cas és que des de llavors girà el seu diari cap a un anticatalanisme furibund. Ja hem vist com els principals actors de l’anticatalanisme usaren eixe diari per a difondre el seu ideari. La influència d’aquest diari va ser molt gran, car és el diari més antic publicat hui al PV i era el més llegit a la ciutat de València. Fins i tot el PSPV quan governà es veié condicionat per les contínues campanyes encetades per aquest diari llavors.

Però tots els pecats tenen la seua penitència, com diuen. Aquest anticatalanisme paranoic que omplia el diari l’abocà a una caiguda progressiva però generalitzada de vendes. I a finals dels 90, una part dels accionistes del diari (l’altra branca de la família, els Zarranz Doménech), primer es recolzà en accionistes minoritaris per a fer-se amb el control i de seguida tirar-la de directora del diari. Després entrà en negociacions amb el grup editor del diari “El Correo Español-El Pueblo Vasco”, el qual al final se n’ha fet propietari. Tot i que ara el diari continua essent bàsicament de dretes i espanyolista, ja no té ni de bon tros l’anticatalanisme que omplí (i embrutà) les seues centenàries pàgines durant vora vint anys.

Sentandreu, Reyna i Dragó.

Però María Consuelo no se donà per vençuda, i a principis de 2000 tornà a agafar el centenari “Diario de Valencia”, el qual mantingué l’anterior paranoic, exaltat i poc ètic estil de fer periodisme, basat en l’anticatalanisme i en la contínua manipulació. Però tampoc tot li isqué bé. I el que era el seu marit, Jesús Sánchez Carrascosa, se divorcià d’ella, quedant-se això sí amb el diari. Per desgràcia, continuaren embrutant les planes del “Diario de Valencia” (més antic encara que “Las Provincias”) en la mateixa línia deshonesta anticatalanista. Atés que Jesús Sánchez Carrascosa és amic de la infància d’Eduardo Zaplana, i aquest, perduts tots els suports al si del PP valencià, es recolzà en el sector més anticatalanista d’aquest. Però la societat valenciana d'ara ja no és la de la transició, i aquest anticatalanisme paranoic ja no atrau el públic lector. Llavors aquest diari tancà en 2007.

Avui dia Maria Consuelo Reyna fa una vida d’allò més normal i tranquil.la, participant sovint en tertúlies radiofòniques i televisives d’àmbit local, sense haver rebut cap reprovació per part de cap estament valencià.

Anem a posar dos simples exemples de la seua manera poc ètica de fer periodisme, i del seu anticatalanisme obsessiu. Tenint present que aquesta senyora solia escriure en el seu diari pràcticament tots els dies, i que la gran majoria de voltes que escrivia, era sobre aquest tema, es pot calibrar més exactament la seua delirant obsessió. Posarem, doncs, dos mostres. Una llarga (tot i que una mica retallada, car es dedica en l’article posteriorment a posar tot un seguit de cites fora de context), per quan feia articles més elaborats, i una més curta, que pertany a una secció, que era una columneta que estava sols obrir el diari, a mà dreta, i que es deia “La gota”, on solia escriure ella pràcticament tots els dies, primer a “Las Provincias” i després al “Diario de Valencia”.

1 - “De cuestión filológica y científica, nada” (LAS PROVINCIAS, 26-5-1997)

“Los pretendidos intelectuales y gurús del catalanismo montaraz se llenan la boca hablando de que la pretendida unidad de la lengua es una cuestión filológica y científica.

Mentira.

No es una cuestión científica.

No es una cuestión filológica.

Y bien claro lo dijo Jordi Pujol: “Para nosotros la unidad de la lengua es una prioridad política”.

¿Cuestión filológica o científica? Con esa cantinela sólo siguen los modosos sumisos de aquí. Los catalanes saben de sobra que es una cuestión política y creen a pies juntillas en lo de “dadme una lengua y construiré un imperio”.

Y es una cuestión política desde hace muchísimos años, desde que se dieron cuenta que ni tenían pasado cultural glorioso, ni económicamente iban solos a ninguna parte por tener una economía de lo más proteccionista...Fue cuando pensaron que, partiendo de la unidad de la lengua valenciana y el catalán, podían empezar a construir su imperio catalán.

Quede claro para los que lo dudan que lo del imperialismo catalán no es un invento de los valencianos como reacción. El copyright lo tiene Prat de la Riba, el padre del fundamentalismo pancatalanista. Prat de la Riba creía a pies juntillas lo que decía Napoleón: “Ninguna cosa más eficaz para introducir las costumbres de un pueblo en otro extranjero que acreditar allí su lengua”.

Lo que pasa es que, son tan torpes que, en lugar de fomentar las buenas relaciones, las han tensado con sus agresiones hasta extremos inconcebibles...Podíamos haber sido comunidades hermanas, tan hermanas como lo somos con Aragón. Pero han pretendido que fuéramos primos. Que nos sometiéramos a sus dicterios. Que dejáramos de ser nosotros para ser un pueblo borroso.

Y por ahí sí que no pasamos.

[...] Sin unidad de las dos lenguas, no hay palanca que valga para construir el tan anhelado imperio.

Lo grave del caso es que sean precisamente los políticos del PSOE-IU de la Comunidad Valenciana quienes estén siendo utilizados como instrumento de la derecha más derecha que hay en España: la derecha económica catalana”.

Després fa tot un reguitzell de cites d’autors clàssics del nacionalisme català i valencià i les comenta a la seua manera, tan parcial. Com ja hem dit, la referència a l’”imperialisme” i l’abundància de consideracions económiques ens remeten al ja clàssic article de Broseta, que hem transcrit abans, de “La paella dels Països Catalans”. En qualsevol cas, veiem clarament la manipulació, o si de cas la ignorància de María Consuelo Reyna, que es fica en un terreny que no domina, com és l’econòmic. Llegint el seu article, dóna a entendre que és Catalunya qui necessita econòmicament el País Valencià. Doncs bé, recents estudis ens indiquen que el 40% de les vendes de productes valencians a l’exterior del País Valencià van a parar precisament a Catalunya. Per tant, és més aviat el contrari.

2 - “La gota” (DIARIO DE VALENCIA, 26-9-2000)

“Ya tenemos a los de siempre, dando la tabarra. Como siempre. Me refiero a los chicos de los “correllenguas” que vienen por aquí provocando con su “llengua catalana”. Luego, los tontos de siempre, dicen que los que denunciamos a los “correllenguas” y similares, crispamos. Vaya por Dios. ¿Qué hay que hacer entonces? ¿Darse un punto en boca y que los correllengüeros, que son los auténticos crispadores, vengan a darnos lecciones? Pues no, queridos míos. El silencio de los corderos nunca nos ha gustado”.

Donada la proximitat de dates, fa referència al “Correllengua”, que és un dels actes que les forces nacionalistes acostumen a celebrar al voltant del 9 d’Octubre (aniversari de la presa de la ciutat de València pel Rei En Jaume). “Reflexions” com aquesta, insistim, eren pràcticament quotidianes en aquesta secció de “La gota”. I una bona prova és que aquesta correspon ni més ni menys que al número 1 del “Diario de Valencia” ressuscitat, quan la tiraren fora del “Las Provincias”. I quant al contingut, doncs creiem que no calen comentaris.