<< | Índex | >>

El blaverisme a la transició

El PSPV, alternativa política de signe nacionalista i socialista, que més endavant s'integraria al PSOE estatal.

Arribats a la mort de Franco i a la transició, després d’anys de repressió, es produeix una veritable eclosió de nacionalismes arreu de l’Estat espanyol. A Madrid veuen tot això amb pànic i preocupació. Els preocupa i obsessiona especialment el nacionalisme català. Car saben que Catalunya era (i és) un dels principals motors econòmics de l’Estat. Però més encara que es produïsca un contagi del nacionalisme català pel País Valencià. Car el País Valencià era (i és) un altre dels motors econòmics de l’Estat espanyol. I si s’uniren Catalunya i el País Valencià, junts representarien al voltant d'un terç de la riquesa econòmica de l’Estat.

Pamflet d'agitació blavera de la transició.

L’Estat espanyol llavors juga fortíssim. I juga on té possibilitats d’èxit (car Catalunya en certa manera la donen per perduda): el País Valencià. Es posen en marxa tots els seus agents: Des de possiblement els serveis secrets fins a tots els mitjans amb què poden comptar (premsa, intel.lectuals, televisió, etc.). És en aquest context que sorgeix la “llengua valenciana” que hem nomenat adés i la deserció de Casp i Adlert. Per a evitar la unió del País Valencià amb Catalunya, s’inventen, doncs, l’anticatalanisme, que hui encara dura (si bé molt afeblit i ja no tan fort com a la transició).

Alguns amics portant el fèretre de Miquel Grau

En l’expansió d’aquest anticatalanisme se serviren d’un diari: “Las Provincias” (del 1978 fins al 1999 aproximadament, en què tiraren la seua directora, María Consuelo Reyna, de la qual parlarem tot seguit); d’un moviment socio-festiu: les falles (si més no en la transició la gran majoria de les falles eren obertament blaveres. Hui per sort no és així del tot, tot i que encara queden falles blaveres). I també d’un moviment de masses: el València C.F. (sempre ha estat pro-blaver i podem dir que hui és el lloc més utilitzat pels blavers per a difondre el seu missatge).

Però per a aquest moviment, evidentment, calia una elaboració doctrinal. I aquesta se la donaren principalment tres personatges: Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta Pont. A banda d’ells, hem de destacar la participació en el naixement oficial del blaverisme d’altres tres personatges: Juan Ferrando Badía, María Consuelo Reyna i Gustavo Villapalos. De tots ells (excepte de Gustavo Villapalos, de qui parlarem en una altre apartat), anem a parlar tot seguit:

Recomanem també com a material addicional multimèdia el documental Del roig al blau, fet per la Universitat de València, que compta amb testimonis únics d'alguns dels protagonistes dels fets d'aquells anys.