<< | Índex ? | >>

Consciència nacional dels valencians

Segle XIII

[1287] Bernat Desclot. Crònica del Rei En Pere.

"[Pere el Gran al coll de Panissars]...tramès lletres a ses hosts de Gerona e de tota sa vegueria, e de Barcelona, e de Lleida, e de Tarragona, e de Tortosa, e de València, e de tota Catalunya generalment.".

Segle XIV

[Principis del s. XIV] El metge, visionari i reformador eclesiàstic valencià Arnau de Vilanova (València, mitjan segle XIII-Gènova, 1311), en la seua obra De Agrimensura declara de si mateix "Que yeu Arnaut de Vilanova...de Catalunya nadiu fuy". Així mateix, aquest, al seu Antidotum designa el bisbe de Mallorca i altra gent dels territoris de llengua catalana que s'hi trobaven en Perusa (Itàlia), com a "compatriotes meus". Respecte a aquest il.lustre valencià, reportarem, en fi, una curiosa prova de la seua condició nacional que va fer una volta el papa Bonifaci VIII. Aquest Papa tenia molta mania als catalans, i una volta, parlant amb el rei de Sicília, li confessava que no coneixia cap català bo, i n'exceptuava precisament el seu metge particular magistrum Arnaldum de Villanova.
Ramon Muntaner: Crònica

Narració d’una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, havia enviat quatre galeres valencianes:

"Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..."

Capítol CLXXI: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...".

Capítol CCXXXV: "En Rocafort, esguardant que ell havia perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..."

Explicació de l'origen català de les terres conquerides per Jaume II en el sud del Regne de València:

Capítol XVIII:"...els habitants d'Oriola, Elx, Alacant, Guardamar...son vers catalans e parlen lo bell catalenesc del mon." "vingueren molts fadrins en Catalunya e nodriren-se tot hora amb lo senyor infant; enaixí aprengueren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del Regne de València tot ço qui bo e bell era, e així cascun d'ells fou lo pus perfecte pla (català) que abans fou e amb pus bell catalanesc".

[1311] Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).

"E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València".

[1306] Arnau de Vilanova

“Regnum vero Aragoniae sub se habet cathalanos et aragones”

El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus").

[1316] Testament de Guillelma, muller de Salvador Pedrosell

“Item, captivis catalanis oriundis de civitate Valentie, redimendis de posse paganorum, ducentos solidos”

[12 – 8 - 1330] Ordenances als mercaders de la corona d’Aragó, a la ciutat de Bruges

“a tots los mercaders catalans sotmeses del senyor rey d’Aragó, a fi que d’ací en avant no sie nenguna quistió entre mercaders ne noliejadós, ne ací ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha”

[1352] Pere el Cerimoniós: Crònica: Narració d’una tempesta ocorreguda a Sicília (capítol 5)

“no se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València”

[1370] Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica:

"entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".

Bernat Serra, notari de València (en el mateix plet):

"alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".

Bernat de Miracle, savi en dret de València (en el mateix plet):

"entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.

[1370] Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar:

"On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".

L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
Francesc Eiximenis: Lo Crestià (llibre terç). Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: 62, 1983.

“per aquestes, damunt dites raons, provaren los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món.”

[1392] Consell General de la ciutat de València. Manual de Consells [6 de juliol].

"...els èxits de l'infant Martí, a Sicilia fan honor e utilitat...a tota la nació catalana."

[1395] Antoni Canals: Valeri Màxim (traducció)

“E com lo dit rey fos barbre, que vol dir hom estrany a la terra on és, qui no col Déu, com serien, als catalans, turchs o tartres”

[12.9.1399] Els jurats de València fan esment d'aquest antic proverbi:

“Draps de França e llibres de Bolunya consumen Aragó e tota Catalunya".

[1399] Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".

Segle XV

[1403] Jurats de València. Lletres missives als prohoms i al cònsol de Marsella.

“...ha presa en les mars vostres la nau de Cristòfol Caruo, genovés, carregada de moltes mercaderies e havers de cathalans, mercaders d'aquesta ciutat e de son regne, que anava en Gènova..." "...que si el dit Diago Sanxeç ab la dita presa arriba aquí vullats fer ab diligent obra e cura que ell torn als dits nostres mercaders cathalans tot ço...”.

[1412 - 1418] Sant Vicent Ferrer. Sermó.

“Digau: en què coneix hom una persona de qual terra és? En lo lenguatge. Car si vós parlau ab hom estrany per la llengua conexereu de qual terra és. Si parla català, oo! Català és, si parla francés, francés”

[15 – 12 - 1433] Oriola. Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.)

«Item lo dit bisbe té e acostuma tenir hun e dos a vegades més vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Múrcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui és cap de la governació jamés no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castellà en hun full de paper posen al Català en tres fulls per forma que per hun florí que el Castellà pach lo Català ne paga quatre florins. En així que la justícia de les catalans és perida...» «Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present és. E encara que tots los pastas qui contínuament són castellans. Per çò que la major part e lo cap del dit bisbat és en les parts de Castella aquell se dóna a voler del Rey de Castella. E per consegüent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nació catalana. E axí mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiàstichs que no solament en les parts de Castella..»

[1458] Generalitat de València. Llibre de provisions:

"E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."

[1455 - 1458] El Papa valencià Calixt III (Alfons de Borja) [Canals 1378-Roma 1458] se designà a si mateix com a papa catalanus, i així mateix proclamava que el seu Papat era gloria nationis catalanae.
[1500] Pietro Belmo. Opere.

"O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani..."(referint-se a amics i parents del papa de Xàtiva Alexandre VI [Roderic de Borja]).

Segle XVI

[1506] Els consellers barcelonins escriuen al virrei de Sicília per a solucionar una controvèrsia produïda pel fet que valencians, catalans i mallorquins estaven construint una capella a Palerm dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, però els catalans sols hi han posat l’escut d’armes de Barcelona (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: 1B-V1, Lletres closes, 39, f. 46v):

En la capella antiga de Sancta Eulàlia estan les dites armes de Barcelona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrastant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sota la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol

[1539] Baltasar de Romaní: Pròleg de la seua edició de les obres d’Ausiàs March.

“Obras de mossen Auzias March, Cavallero valenciano de nación catalán”

[1554] M. Bandello. Novelle I:

"Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."

[1557] Cristòfor Despuig: Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.

“...los valencians d'ací de Catalunya son eixits, i los llinatges que d'ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s'és molt trastornada.”

[1566] Martí de Viciana: Crónica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia.

"En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanesque de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...”.

[1577] Vicent Antist: Vida i historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer.

"...San Vicente predicaba en catalán...como quiera que Valencia fué poblada de gente catalana”.

Segle XVII

[1604] J. Pujades. Dietari:

"Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó."

[1610] Gaspar Escolano [Historiador i eclesiàstic valencià (1560-1619), cronista del Regne de València]. Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre I, cap. XVI, c. 108.

Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino [València] debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.

Segle XVIII

[1713] Maulets valencians. Declaració d'adessió dels valencians a la resistència antiborbònica, presentada a la Diputació de la Generalitat de Catalunya:

"I ja que el Regne de València degué la major part de les armes glorioses d'aquest Exm. i Fid. Principat en la feliç expulsió dels moros de la seua Pàtria, no dubta la Nació, essent tan unida en l'honor i l'interès comuns, que V.E.F. admetrà aquesta sincera expressió del seu zel, amor i reconeixença".

[1766] Bisbe Climent. Sermó d'entronització. Barcelona:

"Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro."

Segle XIX

[1876] Benvingut Oliver. Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa:

"Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad."

[1893] Marià Aguiló. Epistolari:

"En Llorente, que és el més català dels valencians..."

Segle XX

José Martínez Ruiz "Azorín". Una hora de España:

"Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca".

[1908] Miquel Duran de València. Conferència pronunciada a l'Ateneu Mercantil de València.:

"Jo valencià nascut a València, afirme que la meua pàtria es Catalunya".

[1918] Eduard Martínez Ferrando. Síntesi del criteri valencianiste.:

"...la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina...".

[1930] Víctor Major. Acció Valencianista, núms. 4 i 10:

"Els qui es preocupen del problema nacional del mig-dia de Catalunya, des de l'Ebre fins al Segura..." "...Tortosa (...) és al centre geogràfic de la Catalunya peninsular.".

[1931] Emili Gómez Nadal. Acció valencianista, núm. 21:

"Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d'una regió de la nacionalitat catalana.".

[1933] Carles Salvador. La Revista, any XIX:

"Valencià de la ciutat de Valencia, declaro que sóc català.".

[1974] Manuel Sanchis Guarner. Parlament pronunciat en l'acte en què li fou lliurat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes:

"Nosaltres, els Països Catalans, no som un poble important en el concert de la humanitat pel que fa a les nostres dimensions. Però tampoc som cap poble insignificant...".