<< | Índex | >>

Juan Ferrando Badía

Ferrando Badía

Juan Ferrando Badía (Foios [Horta Nord] 1926 - València 2007) personifica a la perfecció l’autoodi valencià i el castellanisme de fons dels blavers. Home provinent de la classe alta valenciana també, va fer carrera com a Catedràtic de Dret Polític i Constitucional per terres castellanes (Madrid, Valladolid, Salamanca).

Diuen que els que tingueren la “idea” de crear l’anticatalanisme al País Valencià van ser ell, el citat Fernando Abril Martorell i Gustavo Villapalos (de qui parlarem), reunits en conciliàbul a Madrid.

Allò cert és que aquest home es lliurà de ple a la tasca anticatalanista des de tots els fòrums que pogué, tot allò afavorit per la seua vinguda definitiva a la Universitat de València en 1979. Així des de les seues classes mateixes, passant pels seus repetitius i obsessius articles de “Las Provincias” i arribant a la seua participació al Consell Valencià de Cultura, aquest individu va difondre l’anticatalanisme tot el que pogué.

Durant la transició així mateix, col.laborà activament amb el GAV i protegí, a través dels seus contactes en el món jurídic a joves ultradretans violents anticatalanistes, com ara Sergio Pérez Antón, el qual d'aquesta manera, malgrat tenir un sinistre historial de violència anticatalanista no va ser mai detingut ni condemnat.

Després de jubilar-se, patí greus problemes mentals derivats de la malaltia d’Alzheimer, i morí en desembre de 2007.

Hem trobat un complet perfil biogràfic seu, amb especial atenció a la seua participació en el naixent anticatalanisme, en el llibre "La Pesta Blava", de Vicent Bello (València. Ed. Tres i Quatre. 1988. 331). Vegem què ens diu (si bé recordem que la informació està referida a l'any de publicació d'eixe llibre):

"Juan Ferrando Badía és catedràtic de Dret Polític a la Universitat de València. Actiu militant blaver, és col.laborador de la revista del GAV Som. Està considerat un hereu ideològic del franquista Diego Sevilla Andrés. Se l'ha vinculat a l'Opus Dei, però existeixen raons que fan poc probable que pogués ser-ne membre de dret. Manté certa classe de contactes internacionals, que són uns dels motius pels quals viatja de tant en tant a Amèrica Llatina. Relacionat, des de fa anys, amb el Departament d'Estat USA, ha estat membre del Council of Scholars de la Biblioteca del Congrés de Washington (Levante, 2-2-1982, p.1) i pertany a l'Associació Americana de Ciències Polítiques. Amb tota probabilitat, Juan Ferrando Badía va ser una de les persones que, per mitjà d'informacions sui generis sobre la situació al País Valencià, en els anys de la transició a la democràcia, va cooperar perquè el Departament d'Estat USA realitzàs una valoració falsa sobre la situació social i política als Països Catalans, tot exagerant fantàsticament el factor independentista. Probablement tampoc no era aliena a aquest objectiu la línia informativa del diari Las Provincias, que publicava enquestes en què el percentatge d'opinió independentista havia estat umflat. Tot això, òbviament, aniria destinat a obtenir una disposició favorable al naixement del blaverisme des del Departament d'Estat USA i des de l'Estat espanyol que governava UCD. Un altre vaticanista de dreta dura, amic de Ferrando Badía, de Baltasar Bueno i d'Eduardo Chuliá (líder del carlisme de dreta valencià) és Gustavo Villapalos. catedràtic d'Història del Dret que des de 1987 és rector de la Universitat Complutense de Madrid" [Pp. 157-8 n. 6).

Vet ací dos petites mostres del seu estil anticatalà. El primer article recorda molt, en ses argumentacions, l’article que hem vist de Manuel Broseta sobre “La paella dels Països Catalans”. En l’altre, Ferrando, sense ser-ne filòleg, fa incursions en aquest camp i s’aventura a afirmar l’existència d’una llengua valenciana diferent a la catalana en base a una errònia deducció, que ja hem rebatut (denominació diferent=llengua diferent [1]).

Hem de comentar una greu errada que comet Ferrando en el segon article (cosa lògica, car es fica en un àmbit d’estudi que no és el seu i que no domina), i al mateix temps, una certa manipulació. D’entrada, fa una transcripció incompleta de la conclusió del pròleg al “Regiment de la Cosa Pública”, de Francesc Eiximenis, en aquella part que a ell li interessa. Nosaltres, en honor a la veritat, anem a transcriure sencera aquesta part:

“Per totes aquestes coses e raons ha volgut Nostre Senyor Déu que poble valencià sia poble especial e elet entre los altres de tota Espanya. Car com sia vengut e eixit, per la major partida, de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propri nom e es nomena poble valencià” [Eiximenis, Francesc. Regiment de la Cosa Pública. Barcelona. Ed. Barcino. 1927. P. 35].

Però és que hi ha més. L’eminent investigador suís Curt Wittlin ha demostrat al seu magnífic article (editat a una revista valenciana per cert) “L’edició del 1499 del Regiment de la Cosa Pública. Les revisions i amplificacions al text, a l’endreça i al comiat escrits per Francesc Eiximenis el 1383” [Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. V. 69, Quadern IV. 1993. 441-59] que gran part del pròleg a aquesta obra és apòcrif, és a dir, no prové de la mà d’Eiximenis. En concret ens referim a les “vint dificultats”, les “trenta-dos belleses de la ciutat de València” i la conclusió d’aquest pròleg (on cal ubicar aquest tros). Aquesta intercalació segurament es degué a la mà d’algun (o alguns) valencià (-ns) del segle XV, en fer-se edició incunable a València d’aquesta obreta el 1499 (que d’altra banda és l’única edició que ens ha pervingut d’ella). Tot això ens indica diverses coses:

Els valencians del s. XV reconeixien encara i estimaven la seua immediata ascendència catalana.
Eiximenis (que era gironí), per tant, no fa aquesta afirmació, que ha donat lloc a la dissertació anticatalana de Ferrando.

Error en la dissertació motivat, per tant, per posar-se Ferrando a opinar sobre un àmbit d’estudi (Filologia) que no és el seu (Dret Polític). Cosa molt habitual en els blavers és aquesta: la de pontificar sobre temes (sobretot filològics) que no dominen i/o que no coneixen.