<< | Índex | >>

Blaverisme en els anys 80 i 90: Unió Valenciana i Vicente González Lizondo

Franco morí en 1975, però la democràcia no arribà immediatament. Calgué un període preconstitucional en què els càrrecs públics de la dictadura es resistien a deixar el poder. Miguel Ramón Izquierdo, alcalde de València; Ignacio Carrau, president de la Diputació i José María Fernández del Río, governador civil, vegeren en el regionalisme tricolor l’única via per a conservar les seues poltrones. Li donaren suport i el recolzaren en totes les seues manifestacions. Començava així la mal anomenada “batalla de València”, una de les etapes més violentes i crispades de la història moderna valenciana, com en aquesta web hem tingut ocasió d’analitzar (recomanem especialment l’apartat de Violència blavera).

Ignacio Carrau

L’extrema dreta havia entrat en el joc quan la partida acabava de començar. L’agitació i la violència al carrer determinaren en bona mesura les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l’Estatut d’Autonomia. La versió final de l’Estatut d’Autonomia valencià de 1982 canvià la senyera quatribarrada de la Corona d’Aragó (oficial al País Valencià entre 1978 i 1980, amb l’escut del Consell al mig) per la senyera de la ciutat de València (la franja blava de la qual, màxim signe d’identitat blaver, data de mitjans del s. XIX), consagrà el nom de “Comunitat Valenciana" i li donà categoria de llengua al valencià. A banda d’això, per les pressions de la UCD d’Attard, Broseta i Abril Martorell, fou aprovat per la via lenta i administrativa disposada en l’article 143 de la Constitució, en lloc de per la via ràpida i política dissenyada a l’article 151. EL PSPV podia haver-se mantingut ferm en les seues posicions, ja que va ser el partit més votat al País Valencià en totes les eleccions hagudes durant la transició, però per les raons que analitzem en l’apartat de Blaverisme i PSOE, cedí primer i li va fer el joc després al naixent blaverisme, prenent així una postura que en les seues línies generals continua hui dia encara.

Miguel Ramón Izquierdo

En qualsevol cas, la crispació i agitació anticatalanista promoguda per l’extrema dreta i instrumentalitzada per la UCD preparà el naixement a un partit regionalista i anticatalanista, encara que la transició arribara a la seua fi. Aquest partit fou Unió Valenciana. Antonio Edison Valls, Vicente Ortí, Francisco Noguera i Vicente González Lizondo inscrigueren Unió Valenciana al registre del Ministeri de l’Interior el 30 d’agost de 1982. Miguel Ramon Izquierdo, el darrer alcalde franquista de València, ne fou altre dels fundadors. Aprofitaren la infraestructura del Grup d’Acció Valencianista (GAV), en l’aspecte social, i d’Alianza Popular (AP) en l’aspecte polític. Dos mesos després, de la mà de l’antiga “Coalición Popular”, UV assolí dos diputats al Parlament espanyol. El trencament amb l’antiga “Coalición Popular” va ser imminent, en veure els dirigents d’UV la possibilitat d’obtenir càrrecs i quotes de poder de manera independent. La ideologia del partit era molt simple:

1. Anticatalanisme, seguint l’elaboració doctrinal que havien fet en la transició Abril Martorell, Broseta, Ferrando Badía, María Consuelo Reyna i altres, tal com analitzem en aquesta web.
2. Regionalisme: El localisme unionista sempre tingué com a límit la fidelitat a Espanya per damunt de tot. D’aquesta manera, tots els sectors del partit amb veleïtats nacionalistes foren progressivament expulsats, com ocorregué amb els xics de “Joventut Valencianista” a principis dels 90.
3. Conservadurisme: Unió Valenciana fou i és encara un partit bàsicament dretà.
4. Caudillisme: El partit s’estructurà al voltant de la figura de l’albaceteny Vicente González Lizondo, qui detentà el poder absolut durant tot el temps que dirigí el partit.
5. Populisme: El partit se sustentà en les forces socials que llavors fomentaren el blaverisme: Les falles (no debades Vicente González Lizondo arribà a ser president de la Junta Central Fallera) i el València C.F. (recomanem aquest document, on analitzem la vinculació entre blaverisme i València C.F. en els anys 80; i també aquest apartat de la web, on expliquem de manera més genèrica la vinculació històrica del blaverisme i aquest club de futbol). Aquest populisme també estigué fomentat per actuacions autènticament histriòniques de Vicente González Lizondo, com quan va treure una taronja al Congrés dels Diputats de Madrid, o quan va fer una forta escupinada dins del mateix Congrés, que va captar pefectament una càmera fotogràfica.

Aquest partit anà assolint quotes progressives de poder, per crisi i enfrontament intern de la dreta valenciana, d’una banda, i també per una certa instigació del PSOE, segons analitzem a l’apartat de Blaverisme i PSOE, al qual ens remetem de nou.

Lizondo, Rita Barberà i Bautista Soler (pare)

L’any 1991, aquest partit assolí el seu sostre electoral, arribant a 7 regidors a l’Ajuntament de València (90.000 vots) i set diputats autonòmics (208.000 vots. Entre aquests diputats autonòmics figurava l’escriptor secessionista , abans nacionalista valencià, Xavier Casp). Vicente González Lizondo es quedà a les portes d’assolir l’alcaldia de València, i no tingué més remei que cedir-la a Rita Barberà. Des d’aleshores la dreta valenciana s’estructurà al voltant del PP. És el projecte polític que duia entre mans Manuel Broseta abans de ser assassinat en 1992 i que continuaren els seus successors polítics: La dreta valenciana s’estructuraria al voltant d’un partit estatal fortament lligat a Madrid, i sense cap veleïtat per al localisme, i tampoc el secessionisme lingüístic, tot s’ha de dir. Així fou des de 1995, quan el PP arribà a la Generalitat Valenciana, en què tot i mantenir una postura centralista i gens favorable al poder valencià propi, ha reconegut i oficialitzat la unitat de la llengua a través de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i eventuals condescendències als secessionistes, més aviat motivades per les circumstàncies polítiques concretes que per una convicció ferma.

María Dolores García Broch

A partir d’aquest moment, doncs (inicis dels 90), Unió Valenciana era un partit que li feia nosa a la dreta valenciana, i que sols salvà la seua existència gràcies al suport implicit que li donà el PSOE per a dividir la dreta i per a afeblir el nacionalisme, com analitzem en l’apartat de Blaverisme i PSOE. D’eixa manera, el PP anà absorvint progressivament UV, augmentant de vots, i captant dirigents regionalistes, en un procés que dura fins als nostres dies. Militants històrics com María Dolores García Broch, Francisco Martínez de León o Vicente Martínez Marco, anaren abandonant el partit així. María Dolores García Broch fundà fins i tot el seu propi partidet, “Renovación Valencianista”, que obtingué resultats residuals i acabà desapareguent. Després, en 1995, arribà el “pacte del pollastre” (gestat en el despatx de l’empresari avícola Federico Félix), en què l’empresariat valencià obligà literalment els dos partits de dreta valencians, el PP i UV a pactar per a arrabassar la Generalitat Valenciana als socialistes. A Unió Valenciana li pertocà la Conselleria d’Agricultura i la Presidència de les Corts (que recaigué en la persona de Vicente González Lizondo). La fuga de vots cap al PP era ja llavors palpable, i així per exemple, en la ciutat de València, tradicional feu blaver, Unió Valenciana baixà en quatre regidors la representació municipal en eixes eleccions.

Els enfrontaments interns en el si d’Unió Valenciana així mateix, no deixaren d’augmentar, motivats en molts casos pel caràcter autoritari i poc conciliador de Vicente González Lizondo. Podem destacar així l’expulsió dels xics de “Joventut Valencianista”, massa nacionalistes als seus ulls, segons hem dit, als quals acusà abans de tirar-los d’”etarres”. Així mateix, el propi Vicente González Lizondo començà a fer eixides de to cada volta més sovintejades. Potser això derivara d’una exageració sense límit del seu histrionisme natural, del qual hem parlat. El que passa és que això li va fer caure en el mal gust i, en darrer terme, li donà ell mateix molta mala fama al partit. Cal recordar així com una volta que tingué un enfrontament amb un conductor (del tipus d’enfrontaments habituals que se solen tenir quan hom condueix), va peseguir durant més d’una hora eixe conductor amb el seu cotxe tractant d’intimidar-lo. O quan es presentà en Expojove i obligà a la Federació Valenciana de Muntanyisme a posar un drap blau en l’escut quatribarrat (perfectament legal per molt que li molestara) d’aquesta federació. Tot això sense oblidar els seus sovintejats estirabots blavers, com quan declarà a Catalunya Ràdio que no volia que li parlaren en “polaco” (sic!).

Fernando Giner

A finals de 1995, degut als seus creixents problemes de salut, Vicente González Lizondo cedí la presidència del partit i de les Corts a Hèctor Villalba. El que se suposava que anava a ser una transició pacífica acabà siguent un malson per a ell, degut a que Héctor Villalba pretengué d’una banda imposar una línia més nacionalista i molt menys anticatalanista que la línia blavera oficial. De l’altra, no fou una persona que se plegara als designis autoritaris i dictatorials de Vicente González Lizondo, amb els quals havia dirigit el partit des del seu començament.

La mort per malaltia del cor de Vicente González Lizondo el 26 de desembre de 1996 empitjorà enormement les coses per a Unió Valenciana. No oblidem que aquest partit tenia una estructura caudillística, i molts dels seus votants per damunt de les ideologies, votaven la persona de Vicente González Lizondo. A banda de que com hem dit, aquest senyor era molt conegut en la societat valenciana, degut a la seua vinculació al món de les falles bàsicament. La presidència d’Hèctor Villalba, com hem dit, trencà el caudillisme per un costat. I per l’altre, els successius dirigents blavers foren molt menys coneguts que Vicente González Lizondo.

D’altra banda, el degoteig de militants i càrrecs cap al PP continuà. D’aquesta manera, Maria-Àngels Ramon-Llin, la consellera blavera d’Agricultura, deixà el partit per a anar-se’n al PP, igual que el dirigent històric blaver Fernando Giner (actual president de la Diputació de València amb el PP, el qual no obstant, ha conservat un anticatalanisme paranoic que encara du a la pràctica, com analitzem en l’apartat corresponent). Els antics dirigents Vicent Ferrer i Alfons Novo, així com el diputat autonòmic Rafael Ferraro, fundaren un altre partidet blaver, “Iniciativa de Progreso”, que també acabà en el PP.

José María Chiquillo

El 1999 culminà aquest procés, en convertir-se UV en partit extraparlamentari a les Corts Valencianes. Davant dels mals resultats, i fent un exercici d’honestedat, el president Hèctor Villalba dimití, i agafà la direcció del partit José María Chiquillo. Aquest senyor tornà a dur el partit cap a l’anticatalanisme paranoic de la seua primera època, però això li donà els pitjors resultats de la història del partit en les eleccions autonòmiques de 2003. En eixes eleccions (i en les posteriors), els nacionalistes valencians del BNV superaren per primera vegada amplament UV. Això va ser molt important perquè fou la primera volta que el nacionalisme valencià superava en unes eleccions el blaverisme, la qual cosa trencà un dels grans mites blavers (i dels simpatitzants amb el blaverisme), segons el qual el “poble valencià” era espontàniament blaver. Després del desastre electoral, l’ex-militant del GAV José María Chiquillo pactà l’entrada del seu únic diputat provincial, Valero Eustaquio, en el govern del PP de la diputació presidida per l’ex-blaver Fernando Giner. Chiquillo dimití per a passar-se al PP poc després i assumí la presidència del partit l’alcalde d’Alcàsser (Horta Sud) Julio Chanzá. No durà massa com a president del partit, essent substituït pel regidor del partit a Paterna (Horta Oest) Ximo Ballester. El qual acabà dimitint en abril de 2006, i fou triat com a president del partit José Manuel Miralles.

La situació avui del partit és més complicada que mai. A banda de la constant pressió del PP, de la qual hem parlat, ara hi ha un altre partit blaver al País Valencià (per a ser exacte, d’extrema dreta i ultrablaver): Coalición Valenciana. Sense oblidar la irrupció d’altre blaver de tota la vida, José María Chiquillo, amb un altre partidet: Unió de Progrés de la Comunitat Valenciana. Tots aquests partits pugnen per un molt reduït espai polític, i estiguere immersos en una lluita de poder que culminà en el fracàs electoral de CV en 2011 (arribà al punt en què UV careixia de recursos per a presentar-se a les eleccions autonòmiques i municipals) i en la desaparició d'ambdós partits.