<< | Índex? | >>

“El secessionisme lingüístic valencià: els perills i les derives d’un ús partidista de la lingüística”

[La linguistique dans tous ses états. Actes du Xème Colloque de Linguistique Hispanique (Perpinyà, 14-6 de març de 2002). Universitat de Perpinyà-CRILAUP. Pp. 401-9].

Franck Martin (Universitat de Saint-Étienne)

(Traduït del text original en francès)

Basat en un rebuig sense matisos de la “catalanitat” del valencià, una determinació a trencar el vincle de parentela entre el valencià i el català, a defensar el caràcter autòcton d’una “llengua valenciana” “independent”, el secessionisme lingüístic valencià no ha pas dubtat al llarg dels darrers anys, a envair el terreny de la lingüística dins de l’esperança d’adquirir, si no una certa hegemonia, sí una façana de legitimitat. Aquesta invasió, en el sentit quasi psicoanalític del terme (mobilització de l’energia pulsional), ha aconseguit in situ desacreditar tot tractament lingüístic seriós d’aquesta qüestió i dur un greu perill tant al grau de difusió del català a València com a l’aprenentatge i utilització d’un dels principals trets de la “valencianitat”. Tres eixos ens permeten comprendre aquesta característica i mesurar tot allò que està en joc. Destinat a la desviació de diverses nocions de lingüística, el primer palesa les febleses del discurs secessionista valencià. Un segon eix permet descobrir dos de les principals motivacions dels secessionistes, un antivalencianisme latent però cert, i un anticatalanisme exacerbat. En darrer terme, basat sobre algunes incidències majors d’aquest corrent, un darrer conjunt de reflexions ens permet d’aportar alguns elements de resposta a una de les principals preocupacions valencianes del moment: la recent creació d’una entitat específicament valenciana, “l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”: pot ser ella la solució a un feixuc conflicte, mentre que Barcelona i Mallorca treballen en un desenvolupament coordinat de la llengua catalana?

Paral.lelament a un enfocament autènticament revisionista de la Història valenciana amb una reescriptura partidista de la Reconquesta, una interpretació hagiogràfica del Segle d’Or valencià, una presentació errònia de la denominació històrica del català de València, una lectura fal.laciosa de l’èxit de les “Normes de Castelló”, o encara una desviació de la historiografia local, en matèria de lingüística, els secessionistes tenen tendència d’entrada a presentar d’una manera exagerada les modalitats valencianes de la llengua catalana:

“[...] el Valencià i el catala tenen tantes diferencies morfologiques, sintactiques i sobre tot fonetiques, apart d’un ric vocabulari propi i diferenciat, que honestament no poden ser considerades pels llingüistes com la mateixa llengua [...]el valencià i catala son dos llengües distintes [...] i per consegüent es tan absurt voler unificar el valencià i el catala com seria voler unificar el castella ab el frances” [1].

Evidentment existeixen les modalitats lingüístiques del català de València. Elles han estat i continuen essent l’objeste de nombrosos estudis. Es tracta en qualsevol cas de regionalismes deguts, essencialment, a dos processos d’impregnació lligats a la història de la Comunitat, una “arabització” i una “castellanització” més intenses que al territori català: “Es consideren com a característiques del valencià la desinència –e de la primera persona singular del present d’indicatiu de la primera conjugació (jo cante) enfront de la desinència –o, pròpia dels parlars de Catalunya (jo canto); [...] la conservació de la –r final, la qual cau en el català; [...] la distinció de la /v/ i /b/ a la Plana de Castelló i a totes les comarques valenciano-parlants situades al sud del Xúquer [...]” [2].

De la mateixa manera que un belga francòfon no té raons pertinents per a afirmar que s’expressa en una llengua independent a la dels seus amics francesos, un valencià no pot de la mateixa manera reivindicar una absència de parentela entre valencià i català. Això seria l’inici d’un caos gegantí, considerat no obstant sense por pels secessionistes: “[...] el dia que [els andalusos o hispanoamericans] tinguen consciencia de parlar una llengua prou distinta a la castellana, ningun llingüiste podra negar-los el dret a normativisar la seua llengua i proclamar la seua independencia i escriure gramatiques i diccionaris propis [...]” [3].

Per a completar aquesta primera aproximació, diversos secessionistes han consagrat altres treballs a dos nocions pròpies de la lingüística, llengua i dialecte. Encara que és una cosa difícil definir cadascuna entitat, una semblant dificultat no seria prou per a establir una partició de la llengua catalana. Entre els exemples més significatius figuren els treballs de José Ángeles Castelló. Tot recorrent al criteri de la intercomprensió per a dissociar llengua i dialecte, aquest autor multiplica les formulacions peremptòries i privilegia l’observació empírica a tot raonament:

“[...] nada justifica en términos lingüísticos, la consideración del valenciano como dialecto de ningún otro idioma. Es un concepto [...] que no resiste el análisis [...] No es científico, es dogmático [...] Una atención mínima a un programa de televisión catalana propondrá una considerable lista de vocablos y giros desconocidos del oyente valenciano [...] en la medida que el hablante valenciano medio no lo entiende es prueba irrefutable de que es otra lengua [...] gentes que “se entienden a medias” hablan idiomas distintos [...] Y no lo digo yo, lo dice la lingüística [...]” [4].

El recent estudi de Chimo Lanuza Ortuño constitueix un altre exemple. Autor de Valencià ¿Llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüistica, aquest darrer es refereix a prestigiosos lingüistes. Si l’evolució del discurs tendeix a fer creïble les seues propostes, cada referència dóna lloc a interpretacions predeterminades. D’aquesta manera, després de citar el lingüista americà William J. Entwistle:

“[...] es diu habitualment d’un dialecte que posseeix un centre geogràfic d’irradiació, [...] que es troba associat a una classe d’organització social, [i] que se situa en una relació de dependència evident respecte al centre lingüístic” [5], treu conclusions amb ajuda d’un procediment molt usat pels secessionistes, la introducció d’una formulació genèrica que permet de substituir el raonament per l’argumentació:

“Es facilment observable la realitat d’esta definicio: es completament impossible aplicar-la al valencià [...] per a poder dir que el valencià es dialecte del catala, sería necessaria l’existencia en Catalunya d’un centre llingüistic de forta influencia sobre les zones dialectals. Pero no és est el cas: ni Barcelona ni cap d’atra ciutat catalana rig cultural ni llingüisticament a Valencia” [6].

Però allò més condemnable d’això cal situar-lo a altre nivell. Chimo Lanuza Ortuño es guarda de precisar que Entwistle ha intitulat la seua obra Las Lenguas de España: Catalán, Vasco y Gallego-Portugués, sense citar el valencià i menys encara la “llengua valenciana”. Omet igualment el dir que lingüista americà ens presenta Catalunya i la part “valencianòfona” dins d’un sol i mateix conjunt anomenat “català”. Ell oblida, en definitiva, aquesta conclusió rotunda d’Entwistle:

“[el] catalán es hablado aún en el Rosellón [...] y ocupa toda Cataluña y las islas Baleares, la costa valenciana y la ciudad de Alghero, en Cerdeña [...]” [7].

Referint-se a una part solament dels treballs d’Entwistle, treient les cites que fa d’ell del seu context inicial, i ocultant una de les argumentacions de l’obra, Chimo Lanuza Ortuño presenta així Entwistle com a un possible defensor del secesisonisme, mentre que els seus treballs estan redactats amb un esperit ben contrari. En aquest sentit, el secessionisme valencià no seria considerat exactament com a un exercici de retòrica ple d’una gran parcialitat. Correspon a un revisionisme cultural, motivat sense dubte per un rebuig incondicional al terme dialecte (comunament investit d’una càrrega pejorativa), però també per dos altres conjunts que certament depassen l’estricte quadre de la lingüítica.

Sota coberta d’un valencianisme progressista, diversos secessionistes són animats per un antivalencianisme latent, però clarament perceptible, una oposició ferotge a l’expressió de certs trets diferencials valencians, al primer rang dels quals figura la mateixa llengua regional. La reconeixença d’una llengua “independent” és concebuda dins del propòsit de reduir el valencià a una cosa anecdòtica, de marginalitzar-lo, de folkloritzar-lo. L’habitus lingüístic majoritari dels secessionistes és, en aquest sentit, significatiu. Molts escriuen en castellà abans que en valencià i alguns confessen, en privat, això sí, no dominar ni inclús voler aprendre la llengua regional que ells pretenen no obstant defensar quotidianament. Són també nombrosos els que releguen el valencià a un segon rang, com ara Eliseo Palomares que escrivia no fa massa respecte al tema de les cèlebres “Falles”, i també respecte a la toponímia local dins d’elles:

“Lo que pretendemos destacar es el hecho de que cada año se vean menos carteles explicativos del significado de la falla en castellano [...]. Hoy, las fallas no sólo son una fiesta local sino nacional y hasta internacional, y es lamentable que por un patriotismo mal entendido hagamos incomprensible para muchos esos monumentos originalísimos de arquitectura [...] También pecan de infantilismo político los que tienen la manía de cambiar el nombre de pueblos y calles por sus equivelentes aborígenes” [8].

Podem citar, en fi, un altre exemple, en 1982, els autors d’una campanya informativa utilitzaren la cèlebre “paella” valenciana per a prevenir la població temptada de cuinar aquest plat a l’aire lliure contra els riscos d’incendi. En tota ingenuïtat, els publicitaris havien inserit dins de llur anunci dos eslògans: “Certes paelles maten/La paella és el plat més car de l’estiu” [9].

Considerant aquest text com un atemptat a la identitat valenciana, els secessionistes demanaren la seua prohibició, tenint cura d’usar en la seua argumentació el terme “autòcton”, pres així per a afirmar una independència del valencià: “Menosprecia gravemente el patrimonio cultural autóctono valenciano” [10].

Argumentant al voltant de la protecció d’un patrimoni cultural, els secessionistes entenen així afavorir una “autoctonització” de certs trets diferencials, d’entre els quals tenim la llengua regional. Ells aspiren, sovint secretament, a relegar aquesta part tangible de la “valencianitat” a una cultura de baix nivell, aborigen i exòtica, dins del procés descrit per Robert Lafont en el cas de l’occità en 1967:

“Sur la côte d’Azur, la multiplication des noms provençaux de villas [...], les représentations folkloriques, accompagnent [...] la ruine de la langue autochtone [...] C’est là le processus le plus grave: l’indigenisation des populations [...] Déculturation et exotisme sont toujours synonymes” [11].

El secessionisme pot ser així presentat com a més insidiós que tota política discriminatòria. D’entrada és més acceptable que la censura, però no regateja esforços a posar un terme, un fre, al procés de normalització.

Un altre conjunt de motivacions és un anticatalanisme exacerbat envers dos grups idènticament estigmatitzats: els catalans, catalanistes o no, i els valencians partidaris de la unitat lingüística. Buscant les seues arrels en la història comuna i diferenciada dels dos territoris veïns, aquest anticatalanisme prengué cos en el moment clau de l’expressió del valencianisme, la publicació de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster en 1962. Si, després de vint-i-cinc anys de franquisme, aquest estudi posà de relleu l’adscripció de la població a un conjunt singular, dotat d’una llengua en perdició, l’afecció de Fuster pels “Països Catalans” donà a aquest anticatalanisme l’ocasió d’expressar-se amb virulència. Així, el 1962, Diego Sevilla Andrés escrigué en resposta a la publicació de Joan Fuster:

“[...] la personalidad valenciana [...] requiere un tratamiento algo más delicado que el de los nuevos nazis [...] que hablan de Países Catalanes” [12].

Nodrit per un moviment específicament valencià, el “blaverisme”, en referència a la franja de color blau de l’emblema oficial de la Comunitat (la “Senyera”), aquest anticatalanisme s’expressà aviat en tot el seu horror. Aprofitant-se de les incerteses polítiques del període pre-autonomista, els “blavers” procediren a una instrumentalització del valencià, una desviació destinada a servir a una ideologia d’extrema dreta:

“[...] l’anticatalanisme juga el paper de columna vertebral [...] per primera volta [esdevé] l’eix vertebrador d’un moviment sociopolític feixista [...] La singularitat del discurs feixista valencià radica en el fet que la seua víctima preferencial és un subjecte endogen, són els catalanistes” [13].

Des de llavors nasqué una autèntica fòbia, que combinava por i menyspreu a trobar tota expressió unitària. Mentre que els catalans foren considerats com a invassors, la classe universitària local fou assimilada a una quinta columna, un cavall de Troia dirigits des de Barcelona per a millor assegurar una nova “re-Reconquesta” del territori i anihilar tota expressió de la “valencianitat”. Foren impedides diverses manifestacions culturals, moltes llibreries foren saquejades, i certs intel.lectuals foren incomodats i al final agredits, baix l’excusa que defensaven la unitat.

Per a intentar aturar aquestes pràctiques, els universitaris publicaren diversos treballs que alertaven l’opinió sobre els perills d’una partició:

“Una segregació idiomàtica no beneficiaria ningú i sobretot perjudicaria els més dèbils” [14].

Però això fou sense comptar amb la determinació de l’extrema dreta valenciana. Gràcies al suport d’alguns òrgans de premsa poc escrupulosos, d’entre els quals destaca el diari Las Provincias, aquesta ha sabut treure profit d’aquest tema de la llengua, car a tot poble, per a tractar d’enganyar nombrosos valencians i assegurar una certa perennitat del conflicte. D’questa manera, diversos ideòlegs continuen teoritzant sobre la idiosincràsia valenciana, els fonaments i la immanència de la “valencianitat”, i recorren a la noció de la “raciologia valenciana” o “llevantina” per a afirmar millor l’existència d’una distinció “fisiològica” entre valencians i catalans. Diverses manifestacions amb eslògans evocadors (¡Todos contra Cataluña!, ¡Todos contra Cacaluña!) continuen igualment essent organitzades per a defensar el caràcter autòcton d’una llengua “independent”, o demanar el tancament del canal televisiu català TV3, considerat per alguns esperits miserables com a “estranger” i “incomprensible”. En definitiva, a més de la profanació de la tomba de Joan Fuster en 1997, d’acord a un dels grans mites “autoctonistes” segons el qual la població seria hereva d’una “sang àrab” abans que d’una “sang catalana”, encara es pot escoltar “antes moros que catalanes”, mentre que, a les biblioteques, encara es continuen deteriorant salvatgement obres que presenten el valencià com a una variant del català, o que associen Ausiàs Marc a la literatura catalana.

Principal motiu del secessionisme, l’anticatalanisme valencià ha conservat així tota sa virulència. Si ben és cert que no pot exagerar-se, tampoc no pot ser negligit, car revela el sentit i la natura del conflicte lingüístic valencià. Especialment reclama una atenció immediata, car sa incidència és gran, tant sobre el pla lingüístic com com sobre el pla identitari. En el pla lingüístic, l’autonomització del territori en 1982 i el desenvolupament d’un arsenal legislatiu han dinamitzat indiscutiblement el progrés del valencià. La població ha sabut mobilitzar-se per a arribar, no pas a una normalització completa certament, però sí a un millorament de ses competències, a un ús creixent del valencià en diversos contextos de comunicació i, fent això, a una aprehensió sense una depreciació excessiva. No obstant, subsisteixen alguns límits, directament lligats a la pressió dels secessionistes i a diverses batalles que aquests darrers han arribat a conduir al seu favor (a més de la de la simbologia).

L’Estatut d’Autonomia de 1982 és un primer exemple. Mentre que el seu homòleg balear fa expressa referència al català (“La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, al costat del castellà, el caràcter de llengua oficial”), el text valencià es contenta amb un imprecisa i boirosa definició que, gràcies al terme “idioma”, no exclou la possibilitat de considerar el valencià com a llengua “independent” (“Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana són el valencià i el castellà”). Més avant, mentre que l’Estatut català contempla un desenvolupament extraautonòmic, el text valencià exclou tota relació amb la cultura i la llengua d’altres parts de la península, mitjançant una formulació igualment imprecisa, que barreja els termes “País Valencià” i “Regne de València” al seu preàmbul:

“Aprovada la Constitució espanyola, és, en son marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià, donant origen a l’autonomia valenciana com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen allò valencià en l’estricte marc geogràfic que comprén” [15]

Altre exemple el podem trobar en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) de 1983, pedra de volta de la política lingüística local. Influenciada pels secessionistes, una part de la classe política ha influït de nou per a excloure tota referència a la llengua catalana, preferint usar fòrmules equívoques (“llengua històrica i pròpia del nostre poble”, “el nostre signe d’identitat més singular”), i fins i tot la denominació “llengua valenciana”, protestada pels universitaris (“La llengua valenciana és una part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat”). Sobretot, contràriament al seu homòleg català, que fa referència a una “comunitat lingüística” i que contempla un intercanvi en català de tota documentació pública (“Formada al seu territori i compartida amb altres territoris, amb els quals forma una comunitat lingüística que ha aportat al llarg dels segles una preciosa contribució a la cultura, la llengua catalana.../Els mandataris públics deuran expedir en castellà les còpies que tindran efecte fora dels territoris que tenen la llengua catalana per llengua oficial”), el legislador valencià es contenta amb mencionar:

“[...] seran redactades en castellà les còpies o els certificats dels documents que deuran tenir efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana”.

Dins d’aquest marc, es comprén que la “(re)valencianització” del territori no s’haja pogut beneficiar de l’impuls necessari a una autèntica normalització. En lloc de treure profit de manera conjunta de les mesures eficients desenvolupades a Catalunya i les Illes Balears, als textos i llavors a la pràctica, el català de València fou víctima d’una política, no exactament atemorida, sinó isolacionista, un autèntic replegament contrari a tot progrés quantitatiu raonat.

En el pla identitari, les incidències foren i continuen essent massa pesades. La primera és una extrema confusió, un problema identitari major. Mentre que al final de quaranta anys de franquisme, la població podia pretendre una aprehensió més justa dels seus trets diferencials, ella fou inserida al cor d’un autèntic caos, un desordre sense nom que feia difícil tota aproximació a la “valencianitat”. Per a intentar descobrir-se a si mateixos, alguns valencians han començat a estudiar allò que ells pensaven o desitjaven que fóra llur “valencianitat”, tirant mà si ha calgut del passat enlloc d’interrogar-se per llur devenir. Nogensmenys, ells es topetaren i se topeten quotidianament amb diverses obres que teoritzen de manera errònia sobre els seus referents identitaris, sovint en una català “contranormalitzat”, una llengua de laboratori que respon a unes regles ortogràfiques contràries a tota codificació acadèmica rigorosa.

Una altra incidència notòria és l’emergència i la consolidació d’un ostracisme front a la trobada de tota expressió de la “catalanitat”. Conduïda en nom d’un valencianisme a voltes denominat “pur”, la defensa d’una “llengua valenciana independent” s’ha basat en una ideologia racista i xenòfoba que dificulta contínuament les relacions catalano-valencianes. Els secessionistes han recorregut i recorren contínuament a la lingüística per a servir a una causa contrària a la més bella i generosa funció de tota llengua, l’enteniment entre els individus.

Una altra incidència afecta, en fi, el posicionament del valencià en l’espai identitari local. Nodrides pels secessionistes, les tensions d’aquests darrers anys s’han concretat de tal manera en la llengua regional que aquesta ha esdevingut un element clau dins del reconeixement i l’afirmació de la identitat valenciana. Dominat o no, el valencià ha esdevingut el verb “ser” de la “valencianitat”, el seu element d’obectivació més explícit. Tot i que això és favorable en principi al seu impuls, aquesta constatació deixa entreveure una incidència més criticable, una tendència a considerar dos graus de “valencianitat” i en conseqüència dos graus de valencians: uns valencians autènticament valencians, car són “valencianòfons”, i uns valencians de segona classe, car són “no-valencianòfons”. És aquest un tret singular de la història local: mentre que la pràctica del castellà es manté preeminent, la llengua que serveix de vector d’identitat és la més feblement difosa. Però és això una conseqüència del conflicte: si el valencià ha esdevingut preeminent en l’enunciació de la “valencianitat”, pot servir de tret principal d’una “valencianitat” autèntica (una “plusvalencianitat”)? Com que cada conjunt és idènticament dipositari dels trets diferencials valencians, tenint present la configuració sociolingüística del territori després de la Reconquesta, considerar el valencià com a un element diacrític de tan gran importància, no implica el risc de compartimentar la població, d’engendrar noves discriminacions?

Adoptats en 1998, el “Pacte Lingüístic” i la “Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” han deixat entreveure una resolució possible del conflicte, partint de la base del reconeixement creixent de les especificitats valencianes sense sistematització de la seua seua “catalanitat”. El “Pacte Lingüístic” mateix ens indica, d’altra banda, una presa de consciència dels efectes funestos de les querelles “valenciano-valencianes”. No obstant, la situació actual resta preocupant. Si els valencians han arribat a nomenar a la fi els seus primera acadèmics, aquesta nominació ha necessitat més de tres anys, durant els quals el català de València no ha estat objecte de cap rehabilitació significativa, mentre que, aprofitant l’explosió de noves tecnologies, els secessionistes no han cessat de difondre les seues obres “contra-normativitzades”. Sobretot, institucionalitzar una Acadèmia estrictament valenciana, mentre que Barcelona i Mallorca romanen sota el mestratge de l’Institut d’Estudis Catalans, planteja nombrosos interrogants: semblant empresa, ¿no comporta el risc de dotar el secessionisme d’una certa legitimitat, de perpetuar la política aïllacionista de València i, a llarg termini, de conduir a l’esgotament al català de València? Degut a l’absència a tota referència a la unitat de la llengua dins del “Pacte”, tot i que es denominà AVL en lloc d’ALV, ¿aquesta nova institució no implica el risc de conduir a una partició lenta més irrevocable de la llengua catalana? Ja que si els treballs de l’AVL no desobstrueixen aquesta realitat, no oficialitzen poc a poc una codificació pròpia al territori valencià, quina seria la seua raó de ser?

De tota manera, lluny de la unanimitat dels lingüistes, el valencià ha esdevingut una aposta política portadora de dos concepcions identitàries: l’edificació d’una autoctonia valenciana susceptible de prorrogar la disglòsia, o una emancipació pancatalanista que pot afavorir la normalització. Defensar la “catalanitat” del valencià és una manera d’orientar la Comunitat vers Catalunya en el pla lingüístic, però també cultural, econòmic, inclús polític, d’inscriure València en un espai més vast, el dels “Països Catalans”. De manera inversa, postular la independència d’una “llengua valenciana” correspon a una afirmació d’una identitat singular, una objecció a tota entesa amb Catalunya. Quina de les dos tendències triomfarà? Si certes pors al voltant de la possible existència d’aquests “Països Catalans” podrien estar justificades, si és exacte que alguns discursos emesos des de Catalunya palesen un cert apetit català que abraça ràpidament la frontera de les dos autonomies veïnes, mitjançant una política raonable, ¿no tindria València la possibilitat d’inscriure’s i afirmar-se dins d’un espai “catalanòfon” sense assistir a una dissipació dels seus trets diferencials? Si és ben cert que la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Illes Balears comparteixen totes tres una mateixa llengua, rica en cada indret en nombrosos particularismes, ¿és il.lusori considerar el funcionament d’aquests “Països Catalans” dins del respecte d’una identitat específicament valenciana, i balear? Més enllà de l’acció intrínseca de l’AVL, dins dels mesos que vénen, el futur del valencià depén, més que mai, de la resposta a aquests interrogants.

2002 © Franck Martin. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.

<< | Índex | >>