<< | Índex? | >>

"El nou Estatut d'Autonomia Valencià (2006):
resolució o perennització d'un conflicte «linguístic» retrògrad?"

Mélanges en hommage à Jacques Soubeyroux, Université de Saint-Étienne, pp. 735-752, Éditions du CELEC, 2008.

Franck Martin (Universitat de Saint-Étienne)

(Traduït del text original en francès)

Considerat com al factor més decisiu i rellevant per a definir l'expressió de la «valencianitat», la llengua designada com a «pròpia» de la Comunitat Valenciana, el català de València, la modalitat valenciana de la llengua catalana, és objecte des de fa molts decennis de múltiples maniobres polítiques conegudes com a «conflicte lingüístic valencià». S'enfronten dos tendències majoritàries: els defensors d'una concepció «unitarista» del català, recolzats en el terreny lingüístic pel conjunt de la comunitat científica, lingüistes, sociolingüistes i filòlegs de tota classe, valencians o no, espanyols i internacionals ; i els partidaris d'un secessionisme lingüístic, que aspiren sense descans a un reconeixement d'una «llengua valenciana», «una», «independent» del català, una llengua «autòctona», un valencià de laboratori, «contra-normativitzat» en tant que contrari als treballs de normativització que no obstant són reconeguts per tots els lingüistes, inclosos els valencians, des de 1932. Mentre que els primers són sospitosos i/o acusats als ulls dels segons, no sense violència, de voler sacrificar, si no la cultura, la llengua «pròpia» de la Comunitat Valenciana, en pro d'un pancatalanisme polític, els segons, amb fins electoralistes (la idea ha rebut i continua rebent cert èxit) i/o moguts per un antivalencianisme latent i/o un anticatalanisme primari, que arreplega rancúnies passades o ha estat creat ex nihilo, i després alimentat per cercles d'extrema dreta, intenten enganyar el conjunt de la població respecte a la identitat de la seua llengua «pròpia», procedint amb un sistematisme aplicat, que a voltes incita a voler legitimar les seues reivindicacions, a un revisionisme partidista de la historiografia valenciana, i a una interpretació esperpèntica dels principis fonamentals de la lingüística. Allò que està en joc és important. Correspon, en l'àmbit cultural, polític, econòmic, i fins i tot a nivell de tota la societat, a dos models antagònics : una emancipació pancatalanista de València, la inclusió de la Comunitat Valenciana, en aquest cas el «País Valencià», dins d'un espai més vast, els famosos «Països Catalans», que reagrupen, a més de Catalunya, les Illes Balears i, si cal, la Catalunya francesa ; pel contrari, l'edificació i la consolidació d'un conjunt estrictament valencià, sense cap vincle amb Catalunya, una Comunitat Valenciana, no necessàriament aïllacionista, però orientada més aviat envers Madrid que envers Barcelona.

En aquest marc, es considera fonamental un estudi detingut del nou Estatut d'Autonomia Valencià (2006). Inscrit dins d'un procés nacional atentament dirigit des de Madrid des de 2004 i destinat a substituir el primer Estatut valencià nascut de la Llei Orgànica de juliol de 1982, aquest nou Estatut no té per objectiu o funció estatuir sobre la identitat del valencià. Els treballs realitzats en aquest sentit per diversos lingüistes són legió, tant a l'interior com a l'exterior de la Comunitat[1]. . Conté no obstant un conjunt de disposicions que permeten aportar alguns elements de resposta als següents interrogants: els secessionistes valencians han aconseguit, a través de les seues accions quotidianes sovint espectaculars, imposar-se en el terreny polític el suficient com per a donar lloc a un text favorable a les seues reivindicacions ? En cas que així fóra, aquest nou Estatut, que està destinat a regir el funcionament polític de la Comunitat Valenciana durant molts anys, deuria ser considerat amb un immens pessimisme. Seria un signe precursor si no d'un enconament, si més no d'una perpetuació d'un conflicte que, al final, sols té de «lingüístic» el nom. En sentit invers, aquesta reforma estatutària, ¿és capaç, a través dels seus enunciats i pel tractament que atorga a la llengua «pròpia» de posar un fi a aquest conflicte que dura ja massa anys ? Sense cap renúncia a la singularitat del català de València (aquesta no és la qüestió), ¿ofereix les condicions necessàries per a una resolució durable, fins i tot definitiva, del conflicte? Siguen els que siguen els termes utilitzats en el text, l'anàlisi dels quals proposem tot seguit, in situ el grau d'adscripció de la població al seu territori romandrà sens dubte sense canvis. Està en joc, en un pla sociolingüístic l'èxit de la política de normalització de la llengua «pròpia», de la projecció en territori valencià del català de València i, en conseqüència, el lloc que ocuparà i la importància que tindrà la Comunitat Valenciana en l'Europa cultural, econòmica i política del demà.

El nou Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana se singularitza per un preàmbul amb una extensió inhabitual en un text estatutari: tres-centes dos línies contra deu sols en la versió de 1982 (a Catalunya, en la mateixa disposició, la diferència és menor: seixanta-dos línies en 2006 front a quaranta en la versió de 1979). Aquesta singularitat respon sens dubte a una necessitat de transparència política, d'explicitació didàctica de les gestions autonòmiques. És també un reflex de la dificultat dels valencians per a entendre's respecte a un text, precisament degut al «conflicte lingüístic» d'aquests darrers anys, a les múltiples qüestions identitàries suscitades.

El to ve donat a les primeres línies. Exercici d'equilibrista, ja que esmenta, amb el risc de semblar abstrús, les dos principals denominacions de la regió («Regne de València», volguda pels secessionistes front a «País Valencià», sostinguda pels que defensen la unitat lingüística, podent ser considerat el «País Valencià» com a un dels «Països Catalans»), aquest enunciat és una còpia, en passat, del preàmbul de l'Estatut de 1982. Podem mesurar així l'absència de consens a través d'aquests vint-i-quatre darrers anys. Presentim també una continuació, una perennització del conflicte:

Després d'un record de certes etapes clau del procés autonòmic (preautonomia valenciana, creació del Consell del País Valencià, aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i adopció de l'Estatut de Autonomia de 1982, per una via intermèdia –per a gran perjudici dels nacionalistes- entre la via 151, presa per les «Nacionalitats Històriques» d'Espanya, i la via 143, més clàssica i general al conjunt del país), el legislador justifica després la utilitat de la reforma estatutària :

Confirmada per les noves realitats socials, polítiques, econòmiques i tecnològiques de la Comunitat, i per l'obertura d'Espanya a la Unió Europea, a aquesta justificació li segueix immediatament un llarg desenvolupament, dedicat enterament a la llengua «pròpia» de València. En el fons, la intenció és lloable, en especial si es pren un punt de vista favorable al procés de normalització lingüística. A més de la cooficialitat de les dos llengües, castellà i valencià, sembla voler assegurar-se l'equilingüisme, la paritat en l'habitus linguístic:

És més, la continuació de l'enunciat indica una elecció preferencial pel valencià:

Formalment, ressorgeix no obstant l'eterna qüestió de la denominació, temàtica central del «conflicte linguístic valencià». El fet que un document tan oficial com un Estatut d'Autonomia associe, como sembla més amunt, els substantius «llengua» i «idioma» (l'ús dels dos termes està hui indiferenciat, a València i a tota Espanya, en els textos estatutaris, de Catalunya, de Galícia, i del País Basc, i a la pràctica) a l'adjectiu «valencià» és un xec en blanc als secessionistes. Des de l'inici de la transició espanyola, aquests darrers no han cessat de referir-se a l'existència d'aquesta denominació de la llengua «pròpia» de la Comunitat valenciana en diversos documents històrics[2] per a deduir, de manera peremptòria, una «independència» del valencià i, per als més audaços, una superioritat d'una «llengua valenciana» respecte a una «llengua catalana», tot relegant aquesta darrera de manera despectiva, en el millor dels casos, al rang de «dialecte» de la primera. Com imaginar en tal context que les tensions es dissipen, i que cessen els enfrontaments i querelles intestines, dels quals la Comunitat Valenciana sembla tenir el secret? En el futur, els més acèrrims defensors d'una «independència» o «autoctonia» del valencià es referiran amb plaer a l'Estatut de 2006 per a estintolar les seues argumentacions, per a defensar una partició de la llengua catalana.

Basat en la noció de «Nacionalitat Històrica», el següent extracte s'inscriu dins d'una lògica d'afirmació identitària més forta que en el passat :

El substantiu «Nacionalitat» figurava ja en l'article 1 de l'Estatut de 1982. No obstant, no estava directament associat a la Comunitat Valenciana:

València aspira així, en el present, a un reconeixement dels seus particularismes suficientement explícit com per a permetre-li accedir al rang de «Nacionalitat Històrica», al mateix nivell que Galícia, el País Basc i Catalunya, si més no segons deia l'Estatut de 1979 ja que, en la versió de 2006, seguint aquesta línia, declinant l'ús dels vocables «Nació» i «País», la formulació catalana mostra una forta radicalització :

El legislador valencià reitera després la formulació «llengua valenciana», defensada pels secessionistes :

Més enllà d'aquesta menció de la denominació secessionista de la llengua «pròpia», d'aquest enunciat es poden destacar dos coses. La referència explícita al Decret de «Nova Planta», veritable ferida en l'aprehensió de l'espai identitari valencià per als més nacionalistes, demostra la vinculació dels autors de la reforma estatutària a un dels principals trets diferencials valencians, un dels principals distintius de la «valencianitat», el Dret Civil Foral valencià[3]. El segon element notable és la desaparició de l'adjectiu «històric» davant de «Regne de València». Terme segurament anacrònic (si cal inscriure València hui dins d'un Regne, es tracta per suposat, en aquest cas, exclusivament del Regne d'Espanya), aquesta manera de denominar la Comunitat valenciana, «Regne de València», és un nou exemple de la influència dels secessionistes. En la seua obsessió de desmarcar-se el més possible de Catalunya, a aquests darrers els agrada referir-se al «Regne de València», per a palesar una pseudo-superioritat de València sobre Catalunya, car aquesta darrera no ha assolit mai al llarg de la seua història, diuen ells, superar la categoria de «Comtat».

El preàmbul del nou Estatut valencià termina per fi amb una presentació succinta dels deu Títols del text (81 articles front a 61 en 1982), de les quatre disposicions addicionals, de les cinc disposicions transitòries, de la disposició derogatòria i de la disposició final. Aquesta presentació li permet al legislador procedir a una darrera referència al particularisme valencià, una afirmació identitària més forta que mai, basada de nou en una determinació de recuperar els tradicionals «Furs» :

Abans inclús d'una lectura atenta del nucli de l'Estatut, l'anàlisi del preàmbul d'aquesta reforma convida doncs a pressentir dos tendències importants : una radicalització de les reivindicacions nacionalistes valencianes, tot seguint el camí de la via oberta per Catalunya; i un segell secessionista de la qual als valencians els costarà separar-se, si ella es confirma en els articles següents, sobretot, després de l'entrada en vigor de l'Estatut.

Interessem-nos ara pels articles 1, 2, 4, 6 i 7 del Títol I, que fan referència a la «Comunitat valenciana», pels articles 9 i 12 del Títol II, dedicat als «Drets dels Valencians i les Valencianes», pels articles 29, 35 i 41 del Títol III, que tracten de la «Generalitat», pels articles 57 i 58 del Títol IV, relatiu a les «Competències comunitàries», i per l'article 59 del Títol V, dedicat a les «Relacions de la Comunitat valenciana amb l'Estat i les altres Comunitats Autònomes.» A primera vista, l'article 1 sembla idèntic a l'article 1 de 1982. Cal notar no obstant la desaparició de l'adjectiu «indissoluble» davant d'«unitat de la Nació espanyola», un altre indicador d'allò que alguns anomenen un desmantellament político-territorial anunciat d'Espanya :

D'altra banda, com ho anunciava el preàmbul, en contrast amb el text de 1982, la substitució de l'adjectiu «històrica» per «diferenciada» després del vocable «identitat» permet un darrer canvi major encara, l'associació de dos termes reivindicats pels nacionalistes valencians : «Nacionalitat Històrica» :

Mentre Espanya cessa de ser reconeguda com a una «Nació amb una unitat indissoluble», mentre Catalunya es converteix en una «Nació» de ple dret, València s'atorga així l'estatus de «Nacionalitat Històrica».

Encara que siga idèntic al de 1982, l'article 2 mereix, per la seua banda, una anàlisi precisa, respecte al seu homòleg català en aquest cas. Mentre que el text valencià sembla immutable en termes de delimitació del territori («El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats en les províncies d'Alacant, Castelló i València.»), el text català de 2006 indica al seu article 9 :

Sembla clar, doncs : Catalunya no exclou la possibilitat d'estendre, un dia, els límits del seu territori, de posicionar-se en el centre i sobretot al capdavant d'un conjunt més vast del qual no es diu el nom, els «Països catalans», reivindicació formulada des del principi del segle XX, com ho demostren aquests mots del nacionalista català Antoni Rovira i Virgili, precisament basats en el fet de compartir una mateixa llengua «pròpia» :

En el seu afany de desmarcar-se de Madrid, Catalunya dóna mostres així d'un apetit que absorbeix potser massa ràpidament la frontera de les autonomies veïnes, cosa que no deixa de provocar com a contrapartida una radicalització de les posicions secessionistes valencianes.

Encara dins del Títol I, l'article 4 tracta de la delicada qüestió de la Simbologia valenciana, temàtica que ens situa en el centre del «conflicte lingüístic valencià», i que ocupa massa sovint el centre de l'escena política. De manera esquemàtica, mentre que els valencians que reconeixen la «catalanitat» moltes voltes demostrada de la llengua «pròpia» de València s'apleguen darrera de la «Quatribarrada», ensenya amb quatre barres anomenades «catalanes» inicialment presa dins de l'antic Regne de València per Jaume I, els secessionistes es mobilitzen darrera de la «Senyera» dotada d'una franja blava en un dels quatre costats com a signe d'afirmació identitària circumscrit únicament a la Comunitat valenciana. Amb la finalitat de posar un fi a les múltiples friccions suscitades per la qüestió i, per tant, de desbloquejar el procés d'autonomització, posat seriosament en perill pels secessionistes de l'època (els més virulents formaven i formen part del «blaverisme», derivat de l'adjectiu «blau» en referència al color distintiu de l'ensenya de la Comunitat)[5], la classe política local es pronuncià, en 1982, a favor de la «Senyera». La reforma estatutària de 2006 ratifica així doncs aquesta concessió feta, en el seu dia, als secessionistes :

Un segon apartat recorda no obstant que el conflicte no està de cap manera conclòs. Si el text de 1982 s'havia destacat en favor de la bandera que defensaven els secessionistes, es planteja ara la qüestió del blasó, dels escuts d'armes propis de la regió, preludi d'altres debats, d'altres altercats, d'altres violències :

Segueix l'article 6 dedicat enterament a la llengua «pròpia». Apareix primer una voluntat de definir el valencià, definició si més no elíptica no obstant ja que, dins de la lògica del text de 1982, en cap moment el nou Estatut explicita la seua «catalanitat» :

Estem lluny, molt lluny, de la legibilitat i de la correcció de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears donat que, des de 1983, aquest especificava :

El segon apartat és un nou reflex de la pressió, amb èxit en aquest cas, dels secessionistes. Si el text dóna d'entrada la impressió d'una major atenció al valencià, en ser el castellà «relegat» a la llengua de l'Estat, els partidaris del secessionisme han aconseguit, després de llargs i tumultuosos debats, imposar, una vegada més, la denominació «idioma valencià» :

Per fi, sota la pressió aquesta vegada sí, dels més ardents defensors del procés de normalització, el final d'aquest segon apartat és més complet que la versió de 1982 :

En raó d'una nova menció del terme «idioma valencià», se'ns planteja així amb agudesa extrema la següent qüestió : a quin valencià es refereix el text? ¿La modalitat valenciana de la llengua catalana, el català de València, o a allò que la reforma estatutària presenta com a «llengua valenciana», una llengua totalment diferent al català, probablement «contra-normativitzada», que no es correspon amb cap realitat científica ?

L'apartat 3 és una reiteració del text de 1982. Subratlla, i així doncs recorda ací, vint-i-quatre anys més tard, un dels deures de la «Generalitat» respecte a la llengua «pròpia» :

Tres textos importants, propis de València, han seguit i desenvolupat aquesta formulació de 1982 : la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 23 de novembre de 1983, la més important de totes en raó del seu caràcter legal, el Pla Triennal per a la Promoció de l'Ús del Valencià a la Comunitat Valenciana (1990-1993), i el Pla General de Promoció de l'Ús del Valencià (1994-1999). Acompanyats de múltiples iniciatives, especialment en matèria d'educació, aquests tres textos han permès nombrosos progressos : en termes de competències, la comprensió i el domini oral i escrit de la llengua «pròpia» han millorat, especialment entre els més joves, a la «zona de predomini valencianòfon», i en certes localitats de la «zona de predomini castellanòfon» ; en termes de pràctica, per a sectors sencers d'activitats, existeix hui una major propensió de les estructures econòmiques, socials i culturals, a utilitzar la llengua «pròpia» quotidianament, de tal manera que, en el sector educatiu, de l'administració autonòmica i de l'edició, s'ha pogut posar un fre al procés de depreciació que ha vingut patint durant anys la llengua «pròpia». No obstant, persisteixen nombroses insuficiències, en diversos sectors d'activitats, en el món empresarial, o en el de la comunicació per exemple. Per fi, certes parts del territori, tot i que històricament «valencianòfones» han escapat a aquesta regla quant a la llengua, per exemple en certes localitats de la província d'Alacant, cosa que ens convida a conclure sense cap ambigüitat el següent : una normalització lingüística plena i sencera segueix sent, a escala comunitària, una veritable quimera i, front a un ús encara diglòssic del valencià, el record en 2006 de l'article estatutari de 1982 és una imperiosa necessitat.

Segueixen els apartats 4, 5, 6 i 7, transcripcions quasi fidels de la versió de 1982, la qual cosa de nou ens indica les insuficiències del passat en les tasques de normalització, el camí que encara resta per recórrer i la multiplicitat de compromissos que calen per a conduir tal procés :

Aquest darrer punt palesa l'especificitat i, en conseqüència, la complexitat de la política lingüística valenciana, més enllà del conflicte que oposa els unitaristes i els secessionistes. Contràriament a Catalunya, que pot ser definida com a «catalanòfona» en tot el seu territori, una part de l'actual Comunitat no ha estat, en cap moment de la seua història, d'ençà de l'arribada de Jaume I, «valencianòfona». La classe política té doncs per dura missió, en lloc d'alimentar un conflicte, compondre i conduir una política respectuosa dels dos principals components comunitaris, essent cadascú idènticament dipositari dels principals trets diferencials de la Comunitat. Una equació difícil de resoldre, que explica sens dubte allò que alguns anomenen la pusil.lanimitat de la política de normalització lingüística valenciana respecte a la de Catalunya, ja que l'Estatut d'Autonomia català de 2005 precisa sense matisos:

I afegeix, com si es tractara d'una concessió:

Per fi, més enllà inclús de l'esfera catalana stricto sensu, el text català indica :

En raó de la singularitat de la seua configuració sociolingüística, en cap cas, la Comunitat valenciana pot reproduir una política lingüística tan dràstica, per no dir lingüicida i glotòfaga, respecte al castellà. Més enllà de la dialèctica «Comunitat valenciana/Espanya», això equivaldria a desconsiderar una franja sencera de la població valenciana i produiria amb el temps un procés ja perceptible in situ : el fet d'atorgar a la població exclusivament «castellanòfona» un grau inferior de «valencianitat», una «minusvalencianitat». Tenint present la política lingüística realitzada sota el franquisme, aquesta orientació revela un gir singular de la història. Però no per això és menys perniciosa, car és discriminatòria.

Per fi, el darrer apartat de l'article 6 del text valencià, en fi, és la concretització de múltiples debats, sovint violents, al llarg d'aquests vint-i-quatre darrers anys, la creació i la institucionalització d'una sola i única entitat encarregada de la normativització lingüística, la codificació acadèmica de la llengua «pròpia» de València, «l'Acadèmia Valenciana de la Llengua». A primera vista, aquesta iniciativa pot semblar lloable i saludable. Sols una institució sòlida, al marge de tota querella «pseudo-política» pot contrarrestar els múltiples projectes més o menys estrafolaris de «contra-normativització»[7]. D'altra banda, en el moment de la seua creació en 1998, la denominació final fou precisament «Acadèmia Valenciana de la Llengua», en lloc d'«Acadèmia de la Llengua Valenciana». Per fi, els primers Acadèmics definiren la institució en aquests termes :

No obstant, tal iniciativa, ¿no implica el risc de conduir, a cert terme, a una partició lenta però irrevocable de la llengua catalana, ja que aquesta Acadèmia està ara definida de forma oficial en termes secessionistes, ja que es fa esment en el nou Estatut de l'existència d'una «llengua valenciana» ? :

L'article 7 confirma, d'altra banda, la determinació dels valencians a recuperar els seus tradicionals «Furs», altre exemple d'una radicalització del nacionalisme valencià :

L'article 9 exposa, d'altra banda, la possibilitat oferida als valencians de relacionar-se en la seua llengua «pròpia» amb l'Administració autonòmica, la qual cosa –tenint present la configuració sociolingüística citada anteriorment- no deixa de suscitar alguns interrogants. Inscrita dins del marc del procés de normalització, aquesta mesura implica, com a contrapartida, una obligació per a tot funcionari de la Comunitat autònoma, encara que siga autènticament valencià I provinent d'una «zona de predomini castellanòfon», de dominar una llengua que, no obstant, no li és «pròpia» :

Al seu article 12, el Títol II insisteix per fi una volta més en la diversitat cultural de la Comunitat valenciana, diversitat directament vinculada a la cohabitació de les dos llengües :

Dins del Títol III, tres disposicions fan referència a la llengua «pròpia» i susciten una atenció particular. L'article 29 confirma l'opció dels valencians per un estatus de cooficialitat i un tractament igualitari de les dos llengües :

Aquesta opció es reitera a l'article 35, quasi idèntic en el seu inici a la versió de 1982, completat després per una disposició que especifica que, per al nomenament del personal de l'Administració de Justícia :

L'article 41 tracta de nou per fi de «l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.» Podem notar d'entrada l'afany en voler prohibir l'emergència i la cohabitació de diverses codificacions de la llengua «pròpia». És hora ja, i en això tots semblen estar d'acord, de posar fi a la confusió circundant :

Però, podem percebre també el pes del secessionisme valencià mitjançant un enèssim recurs a la denominació «llengua valenciana» :

Una nova llei s'ocuparà del nomenament dels pròxims Acadèmics :

Dintre d'un marc tan singularment definit, ¿quin tipus de relacions van a poder mantenir els «Acadèmics» valencians d'ara en avant amb els membres de l'«Institut d'Estudis Catalans», els quals continuaran evidentement encarregant-se de la «normativització» de la llengua catalana en la resta de l'àmbit «catalanòfon» ? En la mesura que ells s'encarregaran d'ara en avant de codificar, no les singularitats valencianes de la llengua catalana, sinó una «llengua valenciana» que, segons l'opinió de tots els lingüistes, no té cap realitat, una resolució durable del conflicte valencià sembla prou il.lusòria.

Interessem-nos ara per l'article 57 del Títol IV. La presència en si d'aquest article en la reforma estatutària de 2006 ens posa de nou enfront de la qüestió de la simbologia valenciana dins del reconeixement de la Comunitat com a «Nacionalitat Històrica». Més enllà de l'adopció d'una bandera específica, els valencians han aprofitat els vint-i-quatre anys anteriors per a entendre's, per una vegada ho aconsegueixen, respecte a un edifici susceptible de cristalitzar les aspiracions nacionalistes de la població :

Observarem, en aquest enunciat, l'ús reiterat de la denominació «Nacionalitat Històrica», altre exemple de la determinació dels valencians a prendre's la revenja respecte al tractament atorgat per Madrid en el moment de l'autonomització del territori (una via intermitja entre la via 151 i la via 143 prevista per la Constitució de 1978). Des d'un punt de vista sociològic, podem també interrogar-nos sobre aquest camí, si no paradoxal, sí singular, que segueixen algunes societats : al mateix temps que es produeix un procés de mundialització, que concerneix i/o afecta segons el cas a cada grup comunitari, s'operen ací i allà diversos replegaments identitaris que semblen convocar el passat més freqüentment que interrogar-se sobre el seu futur per a trobar referents identitaris, punts de referència més o menys autèntics, però considerats útils i necessaris, ja que són susceptibles de garantir, en el futur, a les comunitats afectades, cohesió i solidesa.

L'article 58 del Títol IV respon, per la seua banda, a una voluntat més explícita que en el passat de dinamitzar el procés de normalització lingüística :

L'article 59 del Títol V per fi pren tot el seu sentit a la llum de certs enunciats de l'Estatut d'Autonomia català. Ja en 1979, el text català es recolzava en el fet de compartir una mateixa llengua «pròpia» per a considerar diverses accions de cooperació :

Hui dia, l'enunciat català és més explícit encara, ja que al seu article 6 posa en evidència una evolució digna de ser destacada, entre «poder» i «deure» :

És més, aquesta primera disposició catalana està seguida d'altre article dedicat sencerament a la mateixa qüestió, i que sobrepassa els límits estrictes del territori espanyol :

La idea de crear un vast conjunt, una gran Catalunya de la qual, de nou, no es diu el nom, està en la ment de tots, i aquesta idea no se'ls escaparà tampoc als valencians, unitaristes i secessionistes. Aquesta idea està reforçada a l'article següent, on es parla d'un conjunt hàbilment denominat «eurorregió» :

En el text valencià, si es pot dir que es pren en consideració la idea de cooperació entre diverses autonomies, en cap moment es parla de compartir una sola i idèntica llengua «pròpia». Podem notar, sí que es de veres, un avanç envers un procés de regionalització. No obstant, l'enunciat continua essent general i cal inscriure'l en el marc del «principi de solidaritat» de la Constitució de 1978 :

En realitat, la Comunitat valenciana demostra simplement, a través d'aquest article, haver captat la dimensió econòmica de la situació. Ja que, és un fet hui reconegut per tots, subratllat des de 1993 pel sociòleg valencià, Rafael Lluís Ninyoles Monllor :

En conclusió, el nostre estudi de la reforma estatutària de la Comunitat valenciana ens convida a destacar dos punts essencials. El primer és una accentuació manifesta de les reivindicacions nacionalistes. Aquest text es desmarca no obstant de la radicalitat del seu homòleg català, tant en matèria de denominació del territori com en política de normalització de la llengua «pròpia». No obstant, en atorgar-se oficialment el rang de «Nacionalitat Històrica», en reivindicar de manera també explícita la recuperació del règim Foral, en aferrar-se, sense resignar-se, al recurs als símbols i (i això és una gran novetat), en optar per la institucionalització del Monestir de Santa Maria de la Valldigna com a «temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València, símbol de la grandesa del Poble Valencià reconegut com a Nacionalitat Històrica», la Comunitat valenciana es mostra determinada a no romandre al marge del procés d'afirmació dels nacionalismes perifèrics espanyols més reivindicatius.

Com a segon element notable, el nou Estatut d'Autonomia està ple de formulacions favorables als secessionistes. Aquesta observació és, en la nostra opinió, preocupant. Això manifiesta una tornada al període preautonòmic, ja que les concessions fetes als secessionistes en l'Estatut de 1982 eren menors. En cap moment apareixia la denominació «llengua valenciana», i tampoc no es feia referència a una «Acadèmia Valenciana de la Llengua», susceptible de donar lloc a una «autoctonització» de la llengua «pròpia». Què hem de pensar de tal orientació, de tal deriva ? Ignorar-la oficialitzaria molt ràpid el reconeixement d'una llengua de laboratori totalment artificial, el més allunyada possible del català. Convé més aviat cridar l'atenció sobre les motivacions reals dels més fanàtics defensors de la causa secessionista, de manera que es puga denunciar-les i combatre-les millor : un antivalencianisme latent i/o un anticatalanisme primari.

El primer element és fàcilment perceptible, la majoria dels seus militants s'expressen quasi exclusivament en castellà, i reconeixen a voltes inclús, off the record evidentment, que no dominen la llengua «pròpia» per la qual ells diuen que lluiten quotidianament. Cal doncs no equivocar-se : beneficiant-se del suport dels mitjans de comunicació més moderns, les operacions de «contra-normativització» estan sovint concebudes amb el sol i únic objectiu de reduir el valencià a quelcom superficial, de marginalitzar-lo, de folkloritzar-lo, de reduir-lo a activitats «falleres», de relegar aquest element diacrític de la «valencianitat» a una cultura de baixa categoria, populista, aborigen i exòtica. Quant a l'anticatalanisme valencià, nascut de diverses rancúnies passades, inherents a les relacions històriques entre Catalunya i València, fenomen clàssic entre dos entitats veïnes, està alimentat per diversos mitjans d'extrema dreta, d'ideologia racista i de to feixista, coneguda amb el nom de «blaverisme», i que ha trobat, entrant en el terreny lingüístic, un excel.lent medi per a sadollar diversos ressentiments, un exutori a una desconsideració, en alguns aspectes, esquizofrènica i paranoica de tot referent identitari estrictament català. Aquest ressentiment es manifesta in situ a través de múltiples enfrontaments, diverses violències adreçades a tota representació catalana en territori valencià. Té igualment por blanc privilegiat un subjecte endogen, la majoria dels valencians partidaris de la unitat lingüística. No posant en dubte en cap cas les singularitats del català de València, aquests darrers són percebuts, com a l'època de Manuel Sanchis Guarner, com a una quinta columna, un cavall de Troia enviat des de Barcelona per a assegurar millor una nova «re-Reconquesta» del territori valencià, i anihilar tota manifestació de la «valencianitat.»

En aquest sentit, i tenint present les formulacions d'ara en avant inscrites de manera totalment oficial, per no dir definitiva, en el nou Estatut, hem de mostrar la major prudència : el «conflicte lingüístic valencià», que sols té de lingüístic el nom, sembla tenir encara molt de futur. Els seus principals artífexs poden des d'ara estar orgullosos d'un text que, a cert terme, mitjançat el subterfugi d'un reconeixement d'una llengua, si no «independent», «altra» que el català, podria obligar a replantejar tant la projecció de la llengua «pròpia» en territori valencià com la posició i el paper, en matèria de cultura com a mínim, de València dins d'un espai més vast, l'espai mediterrani, espai clau en l'Europa del demà.

2008 © Franck Martin. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.