<< | Índex? | >>

El negre destí del valencià en mans blaveres: l'exemple ribagorçà

Tots els que coneixem la ideologia blavera, sabem que de la mateixa manera que defenen el seu "valencianisme" regionalista com a forma de defendre l'espanyolitat davant del nacionalisme de cort catalanista, els mateixos blavers defenen formes d'escriure i paraules que no tenen ja una base dialectal (com "eixe" o "este" que són varietats admeses en el català estàndard), sinó que arriben fins a l'extrem de defendre paraules i formes amb un clar origen castellà: otony, sapo, articul, etc.

És per aquest motiu que s'ha fet aquest escrit, per a demostrar a valencianistes i a blavers el perill de defendre termes que no són veritablement valencians sino que són castellanismes purs o infiltrats en la parla tot donant com a exemple el cas del grausí, on un antic dialecte català en tres segles s'ha transformat tant per culpa de la castellanització (imposada unes vegades, però acceptada en molts casos pels mateixos grausins per fidelitat a Espanya i a la seva llengua espanyola, el mateix que la majoria dels blavers fan amb el valencià), que ara és una mena de barreja de les dos llengües.

El cas del Grausí

En verd (D) on es parla actualment aragonès, només conservat per les generacions més velles a les valls més tancades. En taronja (B) on es parla català: dialecte ribagorçà al nord, lleidatà al centre, i tortosí al sud. (A) representa la parla de transició benasquesa, molt castellanitzada. En celest (C) els territoris de parla grausina, en retrocés ja que les noves generacions l'estan abandonant per passar-se al castellà.

Graus i la seva contrada se situen dins de la gran comarca ribagorçana, al bell mig del Pirineu. El fet que més separa culturalment Graus de la resta de la comarca és que mentre que tota la Ribagorça és catalanoparlant, a la subcomarca de Graus parlen una llengua que per a gairebé tothom és un dialecte aragonés. Aquesta adscripció a l'aragonès és errònia degut a que hi ha clars testimonis a que no fa ni tres segles era una regió de parla catalana, però que amb un contacte continu amb el castellà del Somontano i de Barbastre ha convertit aquell antic dialecte ribagorçà en una mena de pidgin, com un llenguatge que barreja català i castellà en parts desiguals.

Proves toponímiques:

A la subcomarca hi ha indrets que s'anomenen Los Ponts, Coma de Sant Adrià, Los Hortals, Tozal del Baixant, Los Castellasos, Los Pontons, San Nicolau, Coroneta Llucia, La Lloseta, Llert, Bacamorta, El Clot, Aigüeta de Viu, Collado de Collubert, Los Camps, Santa Creu, Puicremat, Capella, Tosal del Conde, La Vall, Collet, Creu Sorribas, Boira, Gorga, Graus, Fontova, etc. que evidentment no semblen tenir gaire relació amb l'aragonès.

Proves testimonials:

A. Navarro va trobar a Graus el "Llibre d'Estatuts de la Cofradia de Sant Nicolau", del 1516, llibre que comença en un català pur per anar-se castellanitzant amb el temps fins a arribar al ribagorçà de Graus; després, en Joaquín Costa, que va residir un temps a Graus, i que va ser considerat el més espanyol dels espanyols, n'opinava: "Esta villa [Graus] perteneció durante un tiempo a Catalunya como todo el condado de la Ribagorza; todavía en el siglo XVI, la lengua de aquí era el catalán, y, de aquello ha quedado un dialecto mestizo, mitad aragonés mitad catalán, que ustedes habrán oído a los muchachos que juegan en la calle del Barranco. Mi apellido és catalán por los cuatro costados."

Proves lingüístiques:

El grausí, que com ja s'ha dit és una mescla entre castellà i català té una diftongació majoritària, però també és veritat que encara té arcaismes sense diftongar com "coba", "roda", "dent", etc. S'elimina encara de forma residual les paraules amb -E i -O finals: font, vall, cap, ordi (però tots els plurals amb -E i -O els fan sense vocal, cosa que demostraria que aquestes vocals no són les originals: mano/mans). Tal com fa el català es palatitza L- inicial com a "lluna"; es redueix el llatí ND > n, cosa que no fa ni castellà ni aragonès (ANDARE > anà); els grups llatins interiors o finals BY, DY, GY, I que fan el so de jota al castellà o el so de ge al català, a totes les parles ribagorçanes i pallarenques es pronuncien com una "y" (RUBEUM > roy); el grausí també segueix el dialecte ribagorçà en la pèrdua de -R final (caminà, fé, etc.), o en la formació amb -AS dels plurals femenins (casas, cosas, etc.); també segueix el ribagorçà en l'apitxament de certs sons com a causa molt problable del llarg període de temps en contacte amb el castellà (cosa que també se dóna a l'entorn de València ciutat): GE/GI-, J- ensordides o apitxades (com choben, chelà, chugà), i les /z/ sonores, són allà transformades en /s/ (kamisa, kasa). A tota la Franja de Ponent hi ha una alta profusió de castellanismes, que arriben fins a un 20% del lèxic a zones tan catalanoparlants com Benabarri, a Graus en tot cas els castellanismes són ja vora de dos terços (hígado, vaso, leche, noche, mucho, jefe, etc.). De fet fins i tot és tan alt el nivell de castellanització que s'han creat híbrids castellà-català ribagorçà com: pllaza, reí, habllá, lloco (cosa que també passa ara mateix al dialecte apitxat del Pais Valencià: otony, desenroll, etc.). Actualment totes les parles del grup grausí pateixen un procés de forta castellanització, en el qual les paraules d'origen català són sistemàticament substituïdes pel mot castellà. Com a conclusió hi ha que com que aquestes característiques són comunes al dialecte català ribagorçà o al castellà, però com que el grausí no té CAP característica fonètica pròpia de tipus aragonès, això, aquesta absència, confirmaria la no vinculació del grausí amb l'aragonès (ja que si fos una parla aragonesa castellanitzada existirien almenys romanalles fonètiques exclusives de l'aragonès, cosa que no passa).

Exemples de parla ribagorçana, parla grausina i parla aragonesa

Exemple de ribagorçà català a Tamarit de la Llitera:

"A la cunya de la sinya Roseta creme un foc abundant i espavilat, fa calor i una mica de fum. Lo calder penge dels cremalls i de la porta del rebost eixís una bona ulor de codonys. Però lo més importan é la ventana que done a la pllaceta agon apuialen canyissos vells, fustas, llenya, arnalls i palla; ja n'hi ha [t]gent i molts [t]xicarrons que no tenen fred, encara que no s'haigue encés." ["La Foguera de Sant Anton", dins "El Dialecto de Tamarite de Litera", de Joaquim de Carpi; 1981]

Exemple de grausí a Fonz [Fonts]:

En negreta es resalten les romanalles catalanes de la parla, cada any en menys quantitat, i en cursiva es marquen els híbrids de català amb castellà (llugar, fecho amb fet+hecho, llunes, ben amb bé+bién, beigo amb veic+veo, lluego, etc.).

"La nuestra llengua, la que aquí charram, é mui maja y ben antigua. Yo la ba aprender en casa mía, de chicó cuan encara bibiban de contino en Fonz. Recordo las charradas que se feban, y se fan, mi mare y mi yaya entre ellas y tamé con otras chens del llugar. [...] Otra muller se ba quedar sorprendida de que estudiasem ixo en la escuela, ya que me ba asegurar que antes los maestros pegaban per charrar ribagorzano en la escuela. [...] El llunes en cllase le ba presentar al profe de llengua española el treballo que abeba fecho, y me ba dir que estaba mui ben, pero que no me’l podeba ebaluar perque ixo de la fabla no baleba pa nota, que sólo mos lo ba dir como simple curiosidá. Ya bes, pa una begada que treballaba con interés, a la fin no me ba serbir pa res. [...] Sí que é berdá que han pasau años, pero yo beigo que tot está igual que antes, como fa bente años, nuestra llengua sigue sin tenir un reconozimiento ofizial, y beigo que no el tendrá mai. Si no fem res lluego la berem morir, no creigo que pase més allá de la mía chenerazión. De chobens como yo, ¿cuántos charram en nuestra llengua bernacula? Creigo que entender-la, toz; pero charrar-la no guaires. [...] Sí, pero por lo que pareze el ribagorzano no é uno e indibisible, tampoco no tiene una unidá llingüistica, n’hai chen que dize charrar alto-ribagorzano u patués, y que nusatros charram baixo-ribagorzano. ¿Cuála é la diferenzia? N’hai algunas, ixo sí. Ba conozer fa un tiempo a una muller de Castilló de Sos, me feba gozo sentir-la charrar (u “ragonar” diba ella), y tampoco no charraba tan diferente como en Fonz, sonaba un poquet més pareziu al catalán, pero si febas orellas l’entendebas tot. [...] Qué ben que charrem baixo-ribagorzano per t*oda esta redolada, que uno de Fonz se’n pueda ir enta Graus y que astí charren igual que nusatros. Ixo penso yo, pero tamé n’hai chen que pensa y dize que no, que lo que charram en Fonz é diferente de lo que charran en Estadilla." [web, Rubén Fernández Gracia]

Exemple de parla aragonesa a la Vall de Chistau/Xistau (Plan):

"Un hombre nomás teneba dos fillos. El más choben le va dezire a su pai: «Ya yé hora que siga el mio propio duenyo y que tienga dinés; cal que pueda d'ime y viyere mundo. Parta es suyos biens y deme lo que me toque». «Ai, fillo mio», va dezire el pai, «como quieras, yés un dolén y seràs castigau». I dispués va ubrire un caixón, va partire es suyos biens y ne va fere dos partes. Uns diyas dimpués, el dolén s'en va d'ire del lugare muito contento y sin dezire adiós a nengun. Va cruzare muitas tierras yermas, muitas selvas y muitos rios, y va plegare a una gran ciudá anque se va gastare toz es dinés. Bels meses dimpués, va tenere que vendere es suyos vestius a una mullere viella y se va alogare como mozo: el von emviare ta's campos ta guardare ye es burros y es güeys. Alavez va estare muito esgraziau. Ya no va tenere cama ta dormí per la nuei, ni fuego ta calentase quan teneba frio. A vezes teneba tanta fambre que hasta s'abrí comiu ixas fuellas de col y ixa fruta podrida que comen es latons; pero nengun le daba cosa." [amb ortografia adaptada]

Una mica d'història

Però com s'ha arrribat a aquest punt ? Repassem una mica la història d'aquesta comarca-comtat. Segons la toponímia, abans de l'arribada dels romans a la contrada, la comarca era habitada per gents de parla bascoide, que una vegada arribats al període visigot varen agafar el llatí com a llengua d'ús. Aquell llatí va evolucionar als Pirineus del Pallars i de la Ribagorça tot formant una mena de mossàrab pirinenc que encara ha deixat romanalles toponímiques, com per exemple a la Vall de Llessui, a 15 km. de Sort, hi ha: El Quaso (el coll), Canals de Rialbo (riu alb), Lo Pico, La Aurilla, Montalto (monte+alto), Campo Llongo (camp llong), o a la Vall Fosca on hi ha: Estany Castieso (castell), E. Gento, E. Neriolo, Sallente, Montorroio (mont roig), Creu de Calvo, Pales de Cubiesso (cubell), etc.

La invasió musulmana va enfonsar el regne visigot, tot convertint les valls pirinenques en petites regions autàrquiques fins que en el cas del Pallars i de la Ribagorça els comtes de Tolosa les van capitalitzar el 801. Serà doncs gairebé durant tot el segle IX en que la Ribagorça i el Pallars seran menats per comtes tutelats des de Tolosa, però que amb el segle X, ja serà la Ribagorça un comtat independent de facto i menat per comtes nadius i de cultura catalana. La catalanització de les dues comarques va ser segurament una conseqüència lògica a l'existir una frontera al sud amb els veïns àrabs, i de la barrera formidable que són el Pirineus al nord, cosa que per distància va fer que la Seu d'Urgell fóra el principal nucli d'atracció econòmica i cultural dels dos comtats. Aquella Ribagorça independent va ser conquerida pel rei navarrès Sanç III tot aprofitant unes lluites familiars dels comtes ribagorçans el 1025, però per successió dinàstica va passar al rei d'Aragó el 1043. Per una altra banda, com el naixement de la Corona d'Aragó es produí en 1137, amb la unió del Regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, la Ribagorça va estar vinculada un altre cop a comtes de cultura catalana. De fet Jaume I va incloure la Ribagorça dins de Catalunya (de Salses fins al riu Cinca), però el seu nét Jaume II va modificar aquella decisió degut a les pressions aragoneses tot cedint el comtat a l'Aragó, però conservant els Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya com a lleis. En tot cas, encara que oficialment el comtat pertanyia a l'Aragó, la regió va ser menada per comtes de cultura catalana i vinculats al casal de Barcelona fins a l'extinció del comtat a finals del segle XVI. També fins llavors eclesiàsticament la Ribagorça va formar part de diòcesis catalanes. Però va ser precisament a finals d'aquell segle que es va fer passar la subcomarca de Graus a la diòcesi de Barbastre, i també va ser quan el rei espanyol va suprimir el comtat per causa de les revoltes que havia encés l'últim comte, passant així la Ribagorça sota domini directe de la corona.

El 1642 les tropes franco-catalanes seran allotjades a Benabarri a canvi de que la Ribagorça passés a Catalunya, però com que la guerra no va ser guanyada, tampoc va ser-ho la Ribagorça. Després a la Guerra de Successió la Ribagorça va fer costat al Principat en el bàndol austriacista mentre que Castella apostà per l'absolutista Felip V. El 1833 l'estat centralista adscriu de forma definitiva a la nova província d'Osca la Ribagorça, i lentament i sense notar-se'n l'efecte va culminar-se l'espanyolització dels ribagorçans (i l'aragonesització com a forma de ser espanyol per respecte a les fronteres i per por al secessionisme català) a través de l'escolarització i la militarització del jovent.

Un futur negre?

Llavors arribem al punt de preguntar-nos: quin seria el futur del valencià en mans dels blavers? volem aquest futur per al valencià ? volem la seua extinció en dos o tres segles? Els valencians són els únics que encara poden salvar el valencià; però els grausins ja han fet tard.

Consultes

• ALEGRE, Montserrat: Dialectologia Catalana (Ed. Teide, 1991).
• NAVARRO, Antoni: El Català a-n el Ribagorça; al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Universitat de Barcelona, 1906-1908).
• Article de R. Fernández