<< | Índex? | >>

Les desinformacions blaveres

1 - "A la repoblació només hi vingueren un 5% de catalans, és impossible que el català s'imposara"

Aquest axioma (que una mínima població no pugui imposar la seva llengua a la majoria) primer de tot dir que és fals, sinó veure exemples com el francès a Haití o el turc a Turquía. En tot cas, existeixen altres estudis fets per historiadors professionals que vénen a establir que en els primers moments de la reconquesta els colons catalans constituïen vora del 60% dels repobladors. També una cosa que es callen els blavers, és que la immigració des de Catalunya no només va ser a la segona meitat del segle XIII, sino que les onades migratòries des de Catalunya van continuar i continuar al segle XIV, fins que la pesta negra va fer que a Catalunya no hi haguera més excendent demogràfic (la mitjana de fills per dona era molt més gran a l'Edat Mitja que hui en dia, i les condicions que oferia el PV eren molt atractives que no pas el sistema feudal del Principat).

2 - "Les diferències entre el valencià i el català estàndard són moltes per ser llengües diferents"

Jaume I entrant a València. Castell d'Alcanyís (s. XIII)

Una de les temptatives blaveres més flagrants, és intentar separar el màxim possible el català estàndard del valencià apitxat, tot creant normes ortogràfiques pròpies, com les Normes del Puig (1979), o fent d'unes diferències dialectals normals un mur que separa el valencià de la resta de parles catalanes. Com tota la desinformació blavera, això no se sustenta de cap de les formes ja que la majoria de les diferències que "separarien" el valencià són evolucions des del català antic dels repobladors, que per exemple, si es comparen amb les majors diferències entre el dialecte lleidatà tenim:

1. Manteniment de -r final com a "cantar" (excepte la part nord i l'àrea de Novelda); i que les altres parles catalanes l'han suprimida, encara que al segle XII encara es conservava generalment, fins i tot a Barcelona: "contar".
2. Que la primera persona del present d'indicatiu es fa amb -e final: jo cante; mentre que altres parles catalanes han afegit -o (jo canto), o -u (jo cantu), o -i (jo canti), o res (jo cant), i tot pel simple fet que abans de la reconquesta del PV i les Illes el català antic no usava cap vocal, i és que aquesta vocal es per reforçar i aclarir la persona, el mateix passa amb altres terminacions verbals.
3. El so -th- fet des del llatí -ATA, -ATORE cau al segle XVIII (teulada > teulà, cremada > cremà, llaurador > llauraor); el dialecte meridional ha avançat molt més aquesta supressió de -th- intervocàlica: "roda" > "roa", "cadira" > "caira", "mos-altros" > "mosaltros" > "mothaltros" > "moatros". I és que de fet, al català el so -th- va començar a caure des del segle XII i va afectar a tots els dialectes al principi: VICINO > vethí > veí; RATIONE > rathó > raó (mentre que a altres llengües tenim: vecino, voisin, vetzín, vecino; razón, raçao, raison, ratzón, racione)
4. El so /v/ com a "vi" es respecta (excepte a l'àrea de València); és un arcaisme català que també s'ha conservat en pobles de l'àrea de Tarragona.
5. Hi ha castellanismes no comuns amb altres parles catalanes com: monyo, agüelo, cepillo, cuernos, entonces, otonyo, etc.
6. El subdialecte apitxat ensordeix els fonemes de "rosa", "dotze", "quinze", "viatge" o "germà" des del segle XVI, que els transforma a "rossa", "dotse", "quinse", "viache" i "chermà", potser com un clar efecte de la pressió castellanitzadora (també hi ha parles apitxades al català de l'Aragó, que pateix el mateix efecte de contacte amb castellanoparlants de fa segles).
7. Es reforça la consonant final -ng, -nd, -ld (sanc, profunt, molt), mentre que les altres parles les han perdudes o mantingudes sonores.
8. No s'han reforçat amb una b epèntica mots com: hui (a hui > avui) o uit (vuit).
9. El grup llatí i català -LT- perd la ela: altres > atres, però molts > molts. Aquest grup en català antic patí vocalització (autres, mouts), però es va refer per correcció cultista (segles XIII-XIV). En tot cas al PV no es va refer sino que es va emmudir.
10. La més ridícula defensa de les formes pròpies "valencianes" està en defensar un clar castellanisme com són les terminacions en -cul (articul, fascícul, etc.). Primer de tot dir que a l'Edat Mitjana la gent no llegia "artículs" als diaris, ni comprava "fascículs" a les llibreries pel simple fet que tals coses no existien, per la qual cosa tampoc tals paraules no existien al valencià, ni al català de Barcelona amb -cle, ni al castellà amb -culo. Segon dir que al llatí vulgar el grup CUL es pronunciava ja com "cl" (APICULA > APICLA), que més tard va transformar-se en "j" al castellà i "ll" al català: abeja i abella. Símplement les terminacions en -cul són degudes a neologismes normalment creats a Madrid, per això el català estàndard del llatinisme ARTICULO n'ha fet "article" algunes vegades per tal de ser un xic més fidel a les evolucions catalanes antigues (com a SAECULO > segle), mentre que d'altres tenen una simple reducció de la vocal final com a "ridículo" > "ridícul" que es van introduir més tard a través del castellà però que s'han acabat integrant a la parla de tots els catalanoparlants amb el temps.
11. També es vol fer creure que es volen treure paraules i formes pròpies (com mosatros, moatros, nosatres) per formes "estrangeres" septentrionals; i la realitat és que com qualsevol llengua estandaritzada, el català busca sempre la forma o paraula de consens entre tots els dialectes (junt amb els septentrionals naltros, nantrus, nusatrus) i quasi sempre es decanta per les formes més antigues (nosaltres) o bé per les més fidels a la etimologia per a decidir (NOS ALT(E)ROS).

Així doncs, quines diferències hi havien entre el valencià i el lleidatà ara fa set segles? Doncs pràcticament cap, no existien encara ja que conformaven llavors una única parla: el dialecte occidental, d'on sortiran el lleidatà, el tortosí i el valencià.

3 - "Els escriptors valencians antics ja esmentaven una llengua valenciana"

Jaume I envoltat de cavallers catalans i aragonesos. Castell d'Alcanyís

Aquest fet vol representar que si antigament els literats valencians tenien consciència de parlar una llengua pròpia, es pot defensar que el blaverisme es podria justificar amb testimonis antics:

• Ja el 1408 un document notarial dóna fe d'una llengua valenciana, tot tractant sobre certs drets que tenia la vila d'Onda:

"El sia la veritat del feyt que les paraules que foren entre vos, dit honrat senyer en Lois Sendavena e lo dit comandador d'Onda, fossen en vulgar lengua valenciana, e foren aquestes e semblants en efecte".

• Joan Esteve, qui va escriure el llibre Liber Elegantiarum, imprés a València l'any 1489 va escriure:

"Acaba el llibre de les elegàncies de Joan Esteve home eruditíssim ciutatà valencià per real autoritat notari públic, en llatina i valenciana llengua [latina et valentiana lingua] ab exactíssima diligència esmenat".

• El 1491 el valencià Fra Bonifaci Ferrer, en una traducció de la Bíblia escriu:

“...fou arromençada de llengua llatina en la nostra [llengua] valenciana”.

• Ara, el millor exemple per comprovar que quan es deia "llengua valenciana" es volia dir "parla" o "dialecte" valencià el trobem als Orígenes de la lengua española (1737), escrit pel valencià Gregori Mayans:

"218. Si atendemos a las palabras, es cierto que ai muchas lenguas más breves que la castellana, i una de ellas es la [lengua] valenciana. Pongamos egemplo en estas palabras del apóstol andaluz. San Pablo se hizo todo a todos para ganar a todos. San Pau es feu tot a tots per guañar a tots. O en estas otras, pan, vino, carne. Pa, vi, carn."

"79. Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana i mallorquina. La [lengua] catalana ha recibido muchos vocablos de la [lengua] francesa; la [lengua] valenciana, de la [lengua] castellana; la [lengua] mallorquina se llega más a la [lengua] catalana, como hija della. De todas las tres [lenguas, ja que "dialecto" és masculí] la más suave i agraciada es la valenciana, i no me lo hace decir la passión [per ser ell mateix valencianoparlant]."

Mayans reconeixia la unitat lingüística a la seua manera (sota la denominació de llengua llemosina, terme no acceptat hui en dia per la lingüística per la seua imprecisió ja que als PP.CC. no es parla el dialecte occità de Llemotges, ni hi ha cap ciutat d'aquest nom als PP.CC.); però alhora identificava la parla dels valencians com a "llengua", i això únicament es pot entendre si, abans de la lingüística moderna, els literats entenien com a sinònims els termes "dialecte" i "llengua", de la mateixa forma que avui en dia es pot aplicar el terme "parla" a l'idioma hongarès (la parla hongaresa, ell parla hongarès) o al dialecte dels andalusos (la parla andalusa).

I encara que la gran majoria dels intel·lectuals valencians antics van palesar la unitat lingüística en referir-se a la parla valenciana, alguns van nombrar aquesta unitat a voltes com "llemosina", a voltes com a "valenciana" fins i tot:

• 1306: Arnau de Vilanova sempre féu en els seus escrits una perfecta divisió entre els dos pobles i llengües romàniques de la Corona d'Aragó, com quan afirmava: "regnum vero Aragoniae (sub se habet) Cathalanos et Aragones".
• Fou el 1521 quan el català Joan Bonllavi a València parla per primera vegada de llengua llemosina referint-se al català antic, i fa servir l´expressió “llengua llemosina primera” o “llengua medieval” com a la llengua que empraven els catalans del Principat, de València i de les Illes, i aquesta denominació de “llemosí” es utilitzada pels erudits fins ben entrat el segle XIX.
• Pere Anton Beuter (Primera parte de la Crònica general…, 1546): "la lengua nuestra valenciana que, naciendo de la catalana, parece diversa de ella, y mucho más de la mallorquina, que también de ella nació, y aun la mesma catalana, que de la [lengua] franca [de França: llengua llemosina o occitana] nació"
• Del cronista valencià Gaspar Escolano (1610): "Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos."
• Andreu Bosch (Summari, índex o epítome…, 1628): "Per discurs [el discòrrer] de temps ha anat tant perdent la llengua llemosina […] que ha vingut a tenir quiscuna llengua diferent títol, ço és, de catalana, valenciana, mallorquina, i així de les demés".
• Al Ramellet del Bateig, Joan Batista Ballester (1667), escriu: "Parlava's lo valencià lenguage en Proença, tota la Guiana [Guyenne] y França gòtica [Llenguadoc], y ara en Catalunya, Regne de València , Mallorca y Ivisa. Pero als més els queda al pronunciar-la cert margall que no·l tenim los desta Ciutat." En Ballester no només aplicava l'adjectiu de "valencià" a tot el domini lingüístic, sino que a més l'aplicava d'una forma similar a l'antic conjunt format per l'occità i el català primitiu.
• Carles Ros (Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano, 1734): "se debe nombrar al tercer ramo principal de las lenguas de España con el de [lengua] 'valenciana', y no con el de catalana, porque una y otra salieron de la limosina. […] Pero las dos, como he dicho, dimanan de la limosina [occitana], comprehendiéndose en la de Cataluña, la de Mallorca, Menorca e Ivisa"
• Fins i tot trobem afirmacions com aquesta, que feia el bisbe Josep Climent el 1766, en prendre possessió de la Mitra del bisbat de Barcelona: «Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña, casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias».
• "Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...". (Notas al Canto del Turia, de F. Cerdà, 1778).
• El 1875, Constantí Llombart, escriptor i pare de la Renaixença valenciana, escrivia: "Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears".
• Constantí Llombart, afegeix. "Res té de particular que, aixina com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina [PP.CC.], com lo senyor Balaguer l´anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'on tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols han fet en la Castellana".

Queda clar doncs, que fins a la invenció del blaverisme al segle XX, al PV es tenia ben clar que el valencià formava part de la mateixa comunitat lingüística que hi ha amb les Illes i el Principat.

4 - Al moll de l'os, el mossàrab valencià, o com "està comprovant que el valencià es parlava al PV abans de la conquesta jaumina"

València després de ser reconquerida en 1238. Castell d'Alcanyís (s. XIII)

Si bé la majoria de les tesis blaveres es basen en el fet de que el valencià i el català estàndard no són del mateix sistema lingüístic pel fet de que el valencià es parlés abans de la reconquesta amb el nom intel·lectual de mossàrab... queda ben clar amb dades literàries i toponímiques valencianes que aquell antic mossàrab no tenia res a veure amb el valencià actual, amb tanta filiació com puga tenir-la el portuguès del romanès:

(Ibn al-Labbana de Dénia, mort el 1113)

(Abu Isa ibn Labbun, senyor de Morvedre al segle XI)

(Abu Bakr Muhammad ibn Ahmad ibn Ruhaim va nèixer a Bocairent i visqué en època almoràvid: segle XII).

Aquest Ibn Ruhaim, en un dels seus poemes es refereix al "latiniya" com a llengua dels cristians, el que aniria en contra de suposar que els muladís o valencians convertits a l'islam parlaren romanç entre ells.

Toponímia mossàrab registrada actualment o a l'antiguitat (Llibre del Repartiment del s.XIII): Racó de la Comba ("coma", a Benicàssim); Onda ("ona"); Castellnovo ("nou" en català i "nuevo" en aragonès); Alponti ("el pont"); Castelo ("castiello" en aragonès); Xúquer (de Sucro/er); Xàtiba (de Saetabis); Petres ("pedres" en català i "piedras" en aragonès); Petracós ("pedregós" en català); Gorbayra ("corvera" en català i aragonès); Caprala ("cabrera" en català); Vallibona ("vall bona" en català, "val buena" en aragonès); Foios ("fueyos" en aragonès o "hoyos" en castellà); Montichelvo ("munt" en català); Benimaurell ("morell" en català), Campello, etc.

També existeixen llistats botànics escrits per autors àrabs (p.ex. Ibn Biclàrix) on alguns noms de plantes són encara mossàrabs entre els habitants del PV antic; algunes compostes per: "merenda", "pandair", "capón", "canin" ("canino" en castellà), "fulliyín" ("hollín" en castellà o "follí" en valencià), "plantayn" ("llantén" en castellà o "plantén" en aragonès), etc.

Ara que fins ací prodríem trobar al blaver que diguera que encara i així d'aquest mossàrab va evolucionar el valencià, però seria ben difícil que ho poguera demostrar ja que les Actes de Consagració de la Seu d'Urgell ja demostren que el català ja s'havia format al segle IX, i la Chanson de Sainte Foi demostra que el francès ja s'havia format al segle IX també, etc. També seria molt difícil entendre què ha passat amb més d'un terç del vocabulari mossàrab que ara no s'usa com "canín" en comptes d' "ullal", "habibi" en comptes d' "amic", "sidi" en comptes de "senyor", "plantain", etc. O per què si al País Valencià s'ha conservat Xúquer de SUCER/RO no s'ha conservat de SOCER/RE "xoquer" o "xocro" si es diu "sogre" ara...

I no només és impossible demostrar que l'antiga llengua mossàrab era ja la parla valenciana, sino que ja és difícil demostrar fins i tot la supervivència de comunitats mossàrabs al PV d'importància al segle XIII, ja que durant el segle XII, l'Al-Andalus i el Magrib estigueren sota el domini primer dels almoràvits (1090-1143), i després dels almohades (1172-1212), pobles que provenien de tribus africanes islamitzades que, a diferència dels àrabs del segle VIII, feien una lectura més restrictiva de l'Alcorà i es van mostrar del tot intolerants amb els cristians, els quals hagueren de triar entre convertir-se, fugir o morir. I és a causa d'aquesta intolerància d'almoràvits i almohades que, hui dia, a diferència dels altres països àrabs o musulmans, al Magrib no hi ha minories cristianes autòctones, i que durant el segle XII s'estingiren les mossarabies a Al-Andalus.

5 - Més sobre el mossàrab valencià

Únic retrat directe de Jaume I que es conserva, a les Cantigas del seu gendre Alfons X el Savi de Castella

La societat mossàrab estava afectada de diglòssia, donat que tot i que s'expressara col·loquialment en un parla romànica, mai no l'escrivia i totes les influències culturals les rebia en àrab, la prestigiosa llengua dels dominadors. Els clergues es queixaven que els seus feligresos no entenien el llatí, i havien hagut de traduir a l'àrab els textos litúrgics cristians. El procés d'arabització cultural i lingüística fou lent, com ho havia estat també abans el de la romanització, però semblaria haver-se consumat en la segona meitat del segle XII, després de quatre segles de dominació. Es conserven diverses jardyes o cançonetes eròtiques en mossàrab, que cantaven les dones de l'harem, que figuren com a tornades en poemes cults d'autors aràbigo-valentins, como Ibn Labbun, de Sagunt, Ibn al-Labbana, de Dénia, o Ibn Ruhaym, de Bocairent, tots dels segles XI i XII. Probablement no ha existit mai cap document redactat en mossàrab, però tenim coneiximent de prou mossarabismes valencians per diversos conductes.

En un glossari botànico-medicinal del jueu saragossà Ibn Bikláridx, escrit abans de 1112, figura la forma mossàrab d'alguns noms de planta que, com tárapax, tenien en l'Aljamia de València forma distinta a la de Saragossa. Més important és el Vocabulista in arabico que es conserva en la Biblioteca Riccardina de Florència, que segurament fou obra de Ramon Martí, un dels frares dominics encarregats per Jaume I de fomentar l'evangelització dels moros de la València reconquerida. També abunden els mossarabismes en el Llibre del Repartiment, que conté copiosa toponímia menor i nombrosos antropònims musulmans d'origen llatí. Hi ha així mateix bastants mossarabismes en la toponímia i alguns en el vocabulari. Els tractadistes han aconseguit amb molt de treball formular les lleis de fonètica històrica del mossàrab, que eren molt distintes de les del català que després prevaldria en el país.

A vegades, el mossàrab valencià coincidïa amb el dialecte aragonès i amb el castellà, com en la conversació de l'-o romànica final, i deia Muro, Campello, Llombo, Tollos, Gorgos, mentres que el valencià actual apocopa i diu mur, campell, llom, tolls, gorgs, i de la -e romànica encara tancada en -i en passar a interior, i així apareix en el primer component dels topònims Vallibona, Montixelvo i de l'apel·latiu muricec i també la conservació de la -n final romànica, i els glossaris documenten que deia galpón, qamtxón, fullíyim, plantàyin, viben, veus que en valencià actual serien capó, camisó, follí, plantage, vime.

D'altres peculiaritats del mossàrab valencià participaven del portuguès i l'italià. Així, igual que en eixes llengües, els mossàrabs de València conservaven el diftong -ai secundari com en los topònims Moraira, Ficaira, l'apel·latiu actual colombaire, o el malnom al-Fornair d'un moro valencià, etc. sense reduir-los a -e com en morera, figuera, colomer, forner. En mossàrab el resultat de la -c llatina davant la -e, -i, tenia una articulació palatal africada sorda, igual que en italià, segons manifiesten els topònims Xella, Portitxol, Llutxent, Montixelvo, els apel·latius actuals càrritx, clòtxina, fardatxo, carxata, sarnatxo, i els vocables dels glossaris txicala, panitx, ratxim (els quals en valencià són cigala, panís, raïm). El mossàrab, igual que l'italià mantenia sordes les consonants -p-, -t-, i -c- davant -a, -o , -u llatines en posició intervocàlica o amb -r trabada, mentre que el català, el castellà y les altres llengües romàniques occidentals, les han sonoritzades en -b-, -d- i -g-. Tal llei fonètica mossàrab la testimonien veues com Ripelles, qabra, Forata, gaiato, caxara, Petrer, Ficaira, txigala, zogro, etc. que en valencià actual serien Ribelles, cabra, foradada, calçada, pedrer, figuera, cigala, sogre.

D'altra banda, el mossàrab valencià conservava els dos elements del grup -mb llatí, com es veu en veus com Llombo, Llombai, gamba, gambusí, colombaire, igual que el portuguès i l'italià i sense l'assimilació regressiva que es produeix en castellà i català. Igual succeïa amb el grup llatí -nd, segons acrediten els topònims Fondó, Pregonda i els apel·latius comarcals tanda, orandella, fondello, torondo, mundar, etc. sense l'assimilació regressiva que té lloc en català. Tampoc no palatitzaven la -nn geminada, segons es veu en els topònims, Canet, Canelles, Cabanes, Penaguila, etc. a l'inrevés del que succeeix en castellà i català.

6 - Desinformació blavera "pura i dura"

A la dècada dels vuitanta es va fer un gran descobriment per part d'un veí de Xàtiva, de nom Josep Gironès, d'unes pedres amb inscripcions del segle VIII on s'hi llegia "Eskola ab valentsya", prova contundent i irrefutable que el valencià és anterior a Jaume I; els resultats no es feren esperar, i el president de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps va demanar al cap de servei de patrimoni arqueològic que fera estudiar les pedres, i, després de l'examen de la troballa, la Universitat Politècnica emeté un dictamen concloent: les inscripcions de les pedres no podien tenir una antiguitat superior als cinquanta anys.

7 - I també "desinformació panca"

També als vuitanta es va celebrar el Primer Congrés de la Llengua Valenciana a Elx. Lògicament, el problema era que no hi havia cap filòleg disposat a abonar les tesis blaveres, fins que, providencialment, va aparèixer-ne un: Bernard Weish, filòleg de la Universitat de Munic, qui s'havia dedicat a escriure cartes al diari "Levante-EMV" donant base científica a les teories blaveres, com ara l'existència al segle XI de trobadors valencians anomenats "Bertran Desdelueg", "Luís Llach", o "Salvatore Coniglia"; vista la seva autoritat, els organitzadors del Congrés acataven com a dogma les seves opinions i, naturalment, el convidaren.

Bernard Weish no va presentar-s'hi i va excusar-se amb un telegrama on s'hi llegia "imposible asistencia por falta de existencia"; la pura veritat, ja que Weish era un personatge de ficció creat per un filòleg valencià que va fer servir aquest pseudònim per escriure autèntiques aberracions lingüístiques per a després fer-se un bon tip de riure veient com els organitzadors del Congrés d'Elx eren capaços d'anar-se-les empassant una rera l'altra...

8 - I les paradoxes blaveres

1. Mentre que a Castelló es parla mossàrab... A Sogorb es parla castellà xurro (ex-aragonès) o mossàrab ? A l'Algarve es parla portuguès o mossàrab ? A Andalusia es parla castellà o mossàrab?
2. Si l'antic Aragó era a la Jacetània, si l'antiga Castella era a Burgos, i si l'antic Portugal era a la regió d'O Porto (Portus Cale), què ha passat per a ells a Sogorb ? i a l'Algarve ? i a Andalusia?
3. Mentre que la llengua mossàrab separa valencians de catalans.... no hauria de separar castellanoparlants de Sogorb i mossaraboparlants de Castelló encara més?
4. Si els valencians parlen mossàrab, llavors els tortosins són valencians?
5. A on acaba i a on comença la "llengua" valenciana, dins de Castelló? o al sud de Tarragona ? (doncs a la frontera Catalunya-PV no hi és la isoglossa...).
6. Com és que mai han aportat cap prova d'acadèmic subornat pel catalanisme ? Tots els acadèmics són tan materialistes?
7. I com és que mai han aportat cap prova sobre el mossàrab valencià dels segles IX al XI escrits en valencià?
8. Com es que la "invasió" castellanoparlant, la disglòssia enfront del castellà, o la castellanització al PV no els afecta en el mateix grau?
9. Com es que defenen tant la "llengua" valenciana davant del català i a les manifestacions parlen en castellà?

9 - Fonts

• Dialectología Catalana, Montserrat Alegre (Ed. Teide, 1991).
• Orígenes del Español, de R. Menéndez Pidal (Ed. Espasa-Calpe 1926/1976).
• Historia de la Lengua Española, de Rafael Cano (Ed. Ariel, 2004)
• http://maga.tripod.com/jarcha16.htm
• http://maga.tripod.com/jarcha46.htm
• http://maga.tripod.com/jarcha54.htm

<< | Índex | >>