"Suplica a Déu, ama els parents, conrea les amistats, fes donacions, camina amb els bons, saluda de bon grat, respecta els majors, tingues respecte a les lleis, custodia les teues coses, mostra diligència, tingues cura de la família, que ja és prou, dorm, respecta els juraments, lluita per la pàtria, llegeix llibres."
  |
    “Català" o "valencià"?: Al voltant del secessionisme lingüístic al País Valencià(ZfK, 6. 1993. 97-120)Hans-Ingo Radatz (Universitat Otto-Friedrich de Bamberg)(Traduït del text original en alemany) La manca d’unanimitat quant a l’adequada denominació del català al País Valencià té una llarga tradició. L’abundància originària de denominacions (romanç pla, llemosí, catalanesc, etc.) s’ha reduït a dues alternatives al llarg dels anys: català o valencià, les quals fins avui han romàs d’ús corrent. No obstant, en aquest context s’han de diferenciar dos fenòmens, que apareixen sovint combinats però que no necessàriament van lligats. D’una banda l’ús de diferents denominacions per al català de València. De l’altra, el postulat segons el qual el valencià és una llengua independent i pròpia. La utilització de la denominació valencià no implica en qualsevol cas aquesta posició secessionista, al llarg de la història: “Ja ha estat dit que els escriptors valencians que en els segles XV i XVI donaven normalment el nom de “valenciana” a la seua llengua vernacla, no pretenien negar la unitat idiomàtica de València amb Catalunya i Mallorca [...] (SANCHIS GUARNER 1983: 39). Ja al segle XVIII, mentre l’anomenada decadència, un dels primers que formulà la hipòtesi d’una llengua valenciana pròpia fou Marc Antoni Orellana, tot i que no tingué cap influència pràctica, donat que els autors d’aquesta època en qualsevol cas, escrivien quasi exclusivament en castellà, mentre que el valencià era la llengua col.loquial sense importància, en cas de la qual cosa optaven per ell. Amb el començament de la Renaixença es formaren a València dos grups amb diferents orientacions cap a la llengua: “D’una banda hi havia el grup moderat, restaurador i cultista, de Llorente, Querol, Labaila [...], intel.lectuals “felibres” d’escassa influència en la burgesia valenciana, la castellanització de la qual a penes no combatien. D’altra banda hi havia un sector més vitalista però certament menys culte, el de Constantí Llombart, Escalante, Liern [...], generalment autodidacta d’ascendència menestral i ideari liberal o republicà, més atrets per la saba popular que no per l’erudició”. (SANCHIS GUARNER 1983: 46). Mentre que els primers, els “cultistes”, escribien en un idioma arcaitzant, que anomenaven llemosí i que era pràcticament idèntic amb formes semblants a Catalunya i Mallorca, usava el segon grup un valencià de to fortament regional, col.loquial i farcit amb castellanismes presos de manera poc crítica, que amb ajuda de les solucions ortogràfiques castellanes reproduïa quasi la llengua parlada. Un típic exemple d’aquesta primerenca, prenormativa grafia és la següent explicació teatral de El virgo de Visanteta (1845) de Josep Bernat i Baldoví: “La cantá [cantada] esta pasa en el poble de Favára, en lo reyne de Valensia. El treato [sic!] representa cuansevól cosa; una sala, un corrál, ó una pallisa, y encara que siga un estable, no vól dir res. [...] Si hiá cadires, bé, y si no niá també; el que vullga que s’asente en terra. En la paret frontera dos cuadros penchats, la ú del Pare Etern, y l’altre de Sen Róc; [...]. Yaurá també dos o tres portes tancáes [tancades], que no se sap ahón cauen, y si no les tanquen, millór. [...] Arreglat ya tot asó, encesos els cresolets, y depues de pegár sét, ú huit trompaes [trompades] la orquesta, pucha capamunt el teló, y escomensa la festa. (BERNAT I BALDOVÍ 1977: 7-8). El conflicte entre ambdues posicions en la majoria dels casos, no era al voltant de si hom devia escriure català o valencià, ans més aviat en quina mesura la llengua literària escrita devia o podia allunyar-se de la llengua parlada col.loquial. La posició dels “anticultistes” o “vulgaristes” (Sanchis Guarner 1983: 46) fou representada per exemple pel gramàtic Josep Nebot i Pérez, el qual a la seua gramàtica de 1894 proposà una grafia fortament dialectal semblant al patois. Com ens mostra la següent cita dels seus Apuntes para una gramática valenciana de 1894, consistia el problema per a Nebot no en quina llengua es parlava a València, sinó segons quins criteris deuria ser escrita; tot i que ho rebutja, pren en consideració la possibilitat d’una acceptació de la llengua catalana escrita: “[...] creo sinceramente que ha llegado el momento de escribir dos gramáticas diferentes: [...] la literaria y la popular. La primera, que la escriba Lo Rat Penat, o quien tenga autoridad para ello (si no se quiere adoptar la catalana literaria, que sería tal vez lo más prudente), y la segunda, que hoy damos al público [...]” (Citat a SANCHIS GUARNER 1983: 47). Als més radicals representants d’una ortografia anticultista pertangué Josep Mª Bayarri, el qual en nombroses publicacions volgué exalçar el seu subdialecte apitxat a llengua de literatura universal: “Ara nosatros, avem netexat, fiqsat i depurat de grafies apsurdes la esqritura de la nostra llengua, fasilitanla a tots per a qe tots els qe parlen l’idioma sapien llexirlo i qonseqüentment esqriurel” (Citat a SANCHIS GUARNER 1983: 187). Cap d’aquestes propostes normatives pogué no obstant imposar-se, encara que la necessitat d’una norma obligatòria general era cada vegada més gran. En la mesura en què l’obra de normalització de l’Institut d’Estudis Catalans avançà (Normes Ortogràfiques 1913, Gramàtica Catalana 1918 i Diccionari general de la llengua catalana 1932), començà doncs a imposar-se la normativa fabriana també al País Valencià. De facto s’acabà la discusió sobre l’ortografia a València amb l’acceptació de les anomenades Normes de Castelló en 1932, que foren signades per representants de quasi tots els cercles i institucions competents [1] . Aquest acord significà una presa i acceptació, amb lleus modificacions de la normativa de Pompeu Fabra, la qual cosa esdevingué possible així, perquè Fabra en qualsevol cas sempre havia tingut en consideració la totalitat de l’àmbit lingüístic català, i no, com la majoria dels altres, es limitava a la transcripció del seu propi dialecte. El significat històric d’aquest compromís va ser molt clar per als signants, i es reflexa en la solemnitat de les formulacions: “[...] Eixa és la nostra gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del País Valencià, les corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, amb un patriotisme que mai s’enaltirà prou, han arribat a l’acord transaccional que suposa el sistema que ací s’explana. Van sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista científics, penyora viva de nous progressos [...]” (de les Normes de Castelló. Citat a PÉREZ MORAGÓN 1982 (a). 135-6). L’acceptació generalitzada de les Normes de Castelló fou possible sobretot gràcies a la seua diplomàtica redacció: D’una banda es limitava a una codificació de l’ortografia, no del lèxic i la morfologia; de l’altra fou substituïda la denominació de la llengua a normativitzar per fòrmules com “la llengua vernàcula”, “el parlar del País Valencià”, “la llengua pròpia” o “la nostra llengua”, amb el fi de possibilitar la signatura d’aquestes normes per part tant de pancatalanistes com de secessionistes. En realitat estava clar també per als defesors de la identitat idiomàtica del valencià que la seua signatura de les Normes de Castelló significava una acceptació de la normativa del català. Evidentment s’alçaren a València veus (igual que a la Catalunya estricta i a les Illes) contra aquestes normes; no obstant entre aquells que escrivien realment en català (ja foren periodistes, escriptors, científics, etc.) trobaren una acceptació quasi unànim. Hui en dia, setanta anys després de l’aprovació de les Normes de Castelló, formen aquestes el fonament de la vida intel.lectual que s’expressa en valencià a la Comunitat Valenciana [2] ; les escoles i universitats, la totalitat dels òrgans de la Generalitat Valenciana així com tots els escriptors més importants (Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Joan F. Mira, Enric Valor, Josep Piera, entre molts altres) utilitzen la llengua catalana escrita, molt escassament modificada per a adaptar-la a les peculiaritats valencianes [3] . Malgrat aquest èxit aparent cresqué a València la reivindicació de posar fre a un suposat imperialismo catalán. Els secessionistes insisteixen en la plena independència de la llengua valenciana i veuen en la llengua estàndard usada a tot arreu i fermament establerta a València des de fa setanta anys un sistema imposat d’una llengua “estrangera” (el català). Fins fa poc aquest debat era més aviat un tema de societats locals i de filòlegs excèntrics, car d’una banda l’acceptació de les Normes de Castelló era abassegadora (les quals si més no implícitament parteixen de la unitat lingüística dels Països Catalans), i de l’altra hi hagué unanimitat a la Lingüística i Romanística internacional de que el “valencià” cal incloure’l dins de la continuïtat dialectal de la llengua romànica occidental que és anomenada científicament de manera unànim com a “català” i que s’estén de la ciutat de Salses avui dins de l’Estat francès fins a la valenciana Guardamar [4] . Destacats científics s’han pronunciat de manera repetida contra la posició secessionista i han negat la seua possible fonamentació científica [5] . Durant molt de temps havien existit a València els cercles avui anticatalanistes al voltant de l’organització Lo Rat-Penat i en l’àmbit dels Jocs Florals sense grans confrontacions al costat de les organitzacions orientades al catalanisme, i fins i tot en algun moment havien cooperat. Al principi amb l’agonia del règim franquista i el començament de la democràcia s’acabà aquesta “coexistència pacífica”, i començà a partir de 1976, és a dir, immediatament després de la mort del dictador, una campanya anticatalanista, que fins als nostres dies persisteix. En aquest context cal contemplar la fundació de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. Ella s’originà el 31 de gener de 1978 a partir del canvi dels estatuts i del nom de l’anterior Centre de Cultura Valenciana, fundat en 1915 i que era una organització en gran part castellanitzada, que no havia mostrat mai un gran interès en qüestions lingüístiques, tot i que també havia signat el 1932 les Normes de Castelló (“[...] fins i tot [havia] defensat públicament la unitat del català”. SEBASTIÀ 1991 (a): 10) [6] . Tot i que amb el canvi d’estatuts es fundà una institució totalment nova, s’apropia l’Acadèmia no obstant de la tradició de la seua organització predecessora i celebrà per tant el 1990, dotze anys després de la seua fundació el 75è aniversari de la seua existència. La Secció de Llengua i Literatura d’aquesta institució començà la seua activitat amb l’elaboració d’una nova normativa valenciana, que en realitat es basava en les propostes que havia publicat una figura estretament associada amb la premsa del Movimiento: Miquel Adlert, al seu llibre En defensa de la llengua valenciana: perquè i com s’ha d’escriure la que es parla (1977). Els intents d’oficialitzar aquesta normativa ortogràfica en el marc del procés preautonòmic fracassaren. Després d’aquest fracàs els defensors de la normativa secessionista convocaren els seus partidaris el 7 de març de 1981 al Monestir del Puig (per tant hom parla de Normes del Puig) i aplegaren allà segons el tenor del seu manifest: “[...]firmas de un millar de intelectuales y representantes de entidades culturales del Reino de Valencia a la Academia de Cultura Valenciana, en apoyo de las normas ortográficas establecidas para la lengua valenciana, por la sección de lengua y literatura de dicha Academia” [7] (citat segons PÉREZ MORAGÓN 1982 (b): 35)”. En realitat fracassà no sols l’intent d’institucionalitzar les Normes del Puig; sinó també, l’aspecte encara més important de l’acceptació pràctica d’aquestes normes pels parlants de la llengua fou un fracàs total, inclús dins de la pròpia organització: “Però dins l’Acadèmia aquestes normes tampoc són acceptades amb unanimitat. Per la gran majoria dels membres, no deixen de ser una anècdota ja que mai empren el valencià i escriuen sempre en espanyol. Totes les publicacions i comunicats, a excepció dels de la secció filològica, són també redactats en espanyol. (SEBASTIÀ 1991 (a): 11). Esdeveniments polítics dels darrers temps donaren de nou una nova actualitat a aquest tant científicament com políticament en realitat més que discutit debat i una fins llavors desconeguda dimensió. Després de les eleccions municipals del 26 de maig de 1991 canviaren les relacions de forces polítiques a la ciutat de València, on fins llavors els socialistes del PSOE havien gaudit de la majoria. Les eleccions dugueren els conservadors del PP al poder, en coalició no obstant amb els regionalistes de dretes d’Unió Valenciana amb el seu president Vicente González Lizondo. Aquest era conegut no sols pel seu populisme, sinó especialment pel seu militant anticatalanisme. Després d’aquestes eleccions s’ha donat la situació de que representants de la posició més aviat sectaritzada secessionista disposaren de poder polític real, per a donar forma al seu anticatalanisme també de forma administrativa, i això sols de manera momentània a la ciutat de València [8] . Les pitjors previsions es confirmaren després de les eleccions; la regidora María Dolores García Broch (UV) va manifestar diverses vegades, que ella volia en el seu àmbit d’influència substituir textos complets en ortografia normativa per textos en ortografia secessionista de l’obscura Academia de Cultura Valenciana: “La setmana passada, María Dolores García Broch, regidora per Unió Valenciana a l’Ajuntament de València i responsable de l’àrea d’educació, anunciava que donaria ordres per a canviar els rètols escrits en Valencià als museus de la ciutat i que també es canviarien les normes en què la seua regidoria redactava les notificacions a les escoles. Segons la regidora, era senzillament “corregir els textos al veritable valencià”. Les normes que formen aquest “veritable valencià” no són altres que les de l’Acadèmia de Cultura Valenciana. [...] L’Acadèmia té des d’aquest moment un suport com a guia en matèria lingüística que mai abans havia tingut. [...] Ara és l’Ajuntament del Cap i Casal, o almenys una part [...] qui l’eleva a la categoria d’autoritat. La secessió del català s’institucionalitza”. (SEBASTIÀ 1991 (a): 10). Una de les més noves contribucions dels secessionistes és la Gramàtica de la llengua valenciana del batxiller Antoni Fontelles i dels llicenciats en Filologia Hispànica Laura García i Joaquim Lanuza, els tres col.laboradors de la Secció de Llengua i Literatura de la Academia, de l’any 1987 [9] . Al llibre se li haguera prestat segurament poca atenció en els cercles científics en condicions normals, però amb el canvi de les circumstàncies externes, ha guanyat una nova actualitat. Dins del debat ortogràfic, no és una contribució entre moltes, sinó el darrer i potser més ambiciós intent de presentar la parla de València com a independent del català i d’atorgar dignitat científica a la posició secessionista. El llibre es presenta al seu títol, al seu índex i en la terminologia usada com a una publicació científica i no com a un treball de cultura popular; en aquest sentit sorprén en quina quantitat a la Comunitat Valenciana va ser venut o si més no ofert [10] , i hom no pot deixar de pensar que cercles influents promogueren enèrgicament la seua difusió. Llibres amb el títol “Gramàtica” poden tenir diversos propòsits. El preàmbul de Xavier Casp manifesta quins d’ells els autors (no) volen haver seguit: “Lo que no hi ha dubte es que no es tradicional, ni comparada, ni historica, ni -per descontat- normativa o preceptiva, perque aço ultim no es atribut d’autors personals; [...]” (FONTELLES/GARCÍA/LANUZA 1987: 10). La proposta (i la defensa argumentativa) d’una normativa és no obstant afer d’autors singulars i ja una ullada ràpida a l’índex mostra que una considerable part del llibre està dedicada a temes ortogràfics i prescriptius. En realitat, i malgrat totes les afirmacions del Preambul, la normativització ortogràfica i morfològica de la llengua valenciana és sobretot el desig d’aquesta publicació, darrera de la qual tota la resta de coses passa a segon terme. D’una manera honesta, el títol del llibre deuria ser més aviat Les Normes de l’Academia de Cultura Valenciana. En contra de la primera impressió, el llibre no s’adreça a un públic acadèmic, sinó a un públic lector genèric interessat, sense cap coneixements previs filològics. A aquest públic llec en la matèria se li proporciona, sense la més mínima intenció de seguir una argumentació, amb una terminologia ostentosament científica una opinió minoritària i totalment insignificant en cercles especialitzats, com si es tractara d’indiscutibles “coneixements científics” [11] . El català, que s’esmenta no obstant en tot el llibre sols dos o tres vegades, es presenta com a una llengua evidentment estrangera. Els autors no veuen cap raó per a donar arguments sobre la necessitat d’una reforma ortogràfica. Veient la seua nova actualitat, en el futur caldria presentar la posició secessionista, en les seues argumentacions i reivindicacions d’una manera crítica. Hi ha tota una sèrie de sempre repetitius τοπόι en l’argumentació secessionista, que la següent cita de Laura García resumeix: “[...] se puede considerar la independencia de la lengua valenciana por las siguientes causas: culturales (como parte de la cultura valenciana y transmisora de ella, la denominación que le corresponde es la de lengua valenciana); literarias (los escritores del primer Siglo de Oro de las lenguas neolatinas escribían en valenciano y así denominaban a la lengua); históricas (el primitivo romance nació en Valencia y aquí se desarrolló dando paso a la formación de la lengua valenciana) y lingüísticas (las diferentes influencias que ha recibido la lengua valenciana le han proporcionado unas características propias y unas particularidades diferentes)” (Laura García Bru al diari Levante de l’1 d’octubre de 1980. Citat a PÉREZ MORAGÓN 1982 (b): 38-9). El primer argument, és a dir les “causas culturales” no és en realitat cap argument, sinó una fàcil definició d’un mot, que no té res a veure en qualsevol cas amb la terminologia científica. La relació de la “lengua valenciana” respecte al català no va ser mai objecte de trifulca, ans va ser sempre quelcom no problemàtic –segons el punt de vista dels secessionistes es tractaria de dos llengües totalment diferents. L’argument es basa en el següent (i evidentment erroni) sil.logisme:
La indicació de que el cubà no és cap castellà, o que l’australià no és cap anglès, no ha dut encara als secessionistes a modificar la seua posició. Les diferències objectives entre el català parlat de València i el del Principat són mínimes, certament si no es pren en consideració un parlant de xava (barceloní contaminat que es pot sentir a TV3) i l’apitxat castellanitzat de la ciutat de València, sinó per exemple un parlant del català occidental de Lleida i un de Dénia. Si es volguera implantar a la República Federal d’Alemanya llengües escrites pròpies, partint de la base d’unes diferències diatòpiques, tindríem com a mínim en l’àmbit lingüístic del hochdeutsch les següents “llengües”: francó-mosel.là, francó-renà, ripuari, turingès, saxó superior, francó meridional, francó oriental, suebi-alamànic, i bavarès-austríac. En la fase constitutiva abans de 1932, en què a València hi regnava encara una total anarquia ortogràfica i normativa, hauria estat encara concebible un trencament normatiu d’una llengua escrita valenciana respecte al català modern, tot i que amb aquest trencament s’hauria reforçat encara més la castellanització general. Separada d’una banda de la brillant tradició escrita medieval, estava la dialectalització molt avançada en tot l’àmbit lingüístic català, i de l’altra no s’havia donat pràcticament mai una coneixença mútua de les variants dialectals. El valencià s’hauria desenvolupat llavors en el sentit que indica KLOSS 1967, com a una llengua estàndard independent del català, com a un tipus de llengua al qual podem aplicar la denominació “llengua per elaboració” (Ausbausprache), que ha introduït Kloss. En vista del fet reconegut per tots de que el terme “llengua” comprén tant un component lingüístic com un component sociocultural, Kloss diferencia segons el tipus de la seua individualització dos classes de llengües: en primer lloc la “llengua per distància” (Abstandsprache), a la qual sols a causa del grau de la seua diferència objectiva respecte a d’altres es pot atribuir l’estatus d’una llengua; de l’altre costat la “llengua per elaboració” (Ausbausprache), la qual a causa dels seus trets distintius materials globals podria ser concebuda com a variant d’altra llengua, però els seus parlants, a través d’un procés conscient de diferenciació l’han constituïda com a llengua independent [12] (com per exemple el nynorsk noruec ha sorgit a través d’una delimitació conscient a partir de la llengua estàndard danesa). Quan no obstant el 1932 amb la signatura de les Normes de Castelló s’acabà amb el caos normatiu, això significà una clara decisió contra l’opció d’una llengua pròpia “neovalenciana” i a favor de l’opció d’una llengua estàndard policèntrica pancatalana, que en el dia d’avui està fermament establerta. Com a segon argument per a la independència del valencià García al.lega les “causas [...] literarias”. Com ja hem indicat més amunt, l’expressió “llengua valenciana” no implicava per als autors clàssics de cap de les maneres que no utilitzaren la mateixa llengua en què s’escrivia i parlava també a Barcelona o Ciutat de Mallorca (vide sobre això: SANCHIS GUARNER 1983: 21-47). Carles Salvador mateix, el potser més important difusor de la llengua catalana estàndard escrita al País Valencià, li donà per títol a la seua gramàtica difosa en múltiples edicions el de Gramàtica Valenciana, sense que amb això volguera qüestionar la unitat del català. Així mateix, porta implícit l’argument una implícita barreja d’ambdós fenòmens separats que estem considerant: d’una banda la denominació, de l’altra la identitat de la llengua. Com a tercer argument, esmenta García “causas [...] históricas”, i fa al.lusió a això: “[...] el primitivo romance nació en Valencia y aquí se desarrolló dando paso a la formación de la lengua valenciana” [13] . García fa referència a la hipòtesi de que els conqueridors catalans de València s’haurien trobat allà una població autòctona mossàrab, que hauria mantingut la seua llengua romànica. El català no hauria arribat així a València a través dels catalans, sinó que s’hauria desenvolupat de manera autònoma a partir del mossàrab (quod esset demonstrandum...). Filòlegs i historiadors discuteixen avui encara si el mossàrab valencià en el moment de la conquesta catalana s’hauria conservat a zones aïllades, o si havia desaparegut totalment. Avui de manera general se sol descartar la probabilitat d’una supervivència tan massiva del mossàrab, com pressuposa la hipòtesi abans citada: [14] “Was a community of Romance-speaking Mozarabs on hand to welcome King Jaume and his invaders? The thesis is popular but untenable. A negligible scattering of Mozarabs, especially among the lower classes, may have survived the persecutions and mass emigrations under the Almohads, to influence the crusaders’ Catalan into a Valencian form. The abundant crusade sources are thunderously silent on any such survivors, nor did they ever serve as intermediaries during or after the crusade” [Hi havia una comunitat de mossàrabs que parlaven una llengua romànica que donà la benvinguda a Jaume I i els seus invassors? La tesi és popular però no se sosté. Un molt petit grup de mossàrabs, especialment entre les classes baixes, podria haver sobreviscut a les persecucions i emigracions massives sota els almohads, i hauria influenciat el català dels croats cap a una forma valenciana. Les abundoses fonts dels croats guarden silenci de manera abassegadora sobre tals sobrevivents, ni serviren tampoc en cap moment com a intermediaris durant o després la croada” (Robert I. Burns; Citat a FERRANDO 1989: 118). Les teories en un sentit diferent d’A. Ubieto i altres historiadors valencians les descriu Antoni Ferrando com a “[...] caracteritzades per una manipulació interessada dels fets històrics i per una metodologia poc rigorosa al servei d’una ideologia espanyolista i, en definitiva, antivalenciana”. (FERRANDO 1989: 123-4). El quart i darrer argument que cita García, les “causas [...] lingüísticas”, ens indica que “[...] las diferentes influencias que ha recibido la lengua valenciana le han proporcionado unas características propias y unas particularidades diferentes” [15] . Aquest argument és, filant prim, correcte no obstant, car deixa oberta totalment la possibilitat, de que el valencià siga una variant del català amb “unas características propias y unas particularidades diferentes”. Junt a aquests quatre arguments de García, apareixen encara alguns arguments addicionals. El punt crític més important dels secessionistes respecte a la llengua escrita catalana estàndard sol formular-se de manera típica així: “Les normes [de Castelló; H.-I. R.] eren una simple copia (en alguns aspectes molt roïna) de les fetes per Pompeu Fabra per a la llengua catalana anteriorment. [...] en estes bases hi ha notables insuficiencies: a) de redaccio de les normes, b) d’explicacio i documentacio, c) de fonamentacio llingüistica, d) d’absencia de grafies i, en poques paraules –la mes important-, e) falta d’adequacio a la realitat actual de la llengua valenciana [...] (FONTELLES/GARCÍA/LANUZA 1987: 19). El principal retret parteix de la base de dir que la llengua escrita catalana estàndard en diversos aspectes s’allunya de la llengua parlada col.loquial. Per a formular aquest retret es parteix de la base d’una idea pre-científica, que oblida, que les llengües estàndards normatives són sistemes convencionals, que tenen una funció totalment concreta a complir: l’assoliment d’una varietat diatòpica estàndard sense trets específics, tal com la podem trobar a totes les llengües de cultura europees. Això implica en molts casos que en cas de formes concurrents, sobre les bases d’una convenció, es tria una, mentre que les altres s’exclouen de la varietat estàndard (sense que això necessàriament implique que perden la seua legitimitat com a formes regionals parlades). La seua tasca principal de supraregionalitat la pot realitzar una llengua estàndard en la mesura en què pren tals decisions. Evidentment hi ha molts aspectes d’una llengua estàndard que es poden criticar: Poden ser més o menys fàcil d’aprendre, poden perjudicar uns dialectes més que altres, poden ser predominantment etimològiques o predominantment fonètiques –el que no se’ls pot retreure parlant en propietat és que s’aparten en aspectes concrets d’una varietat regional, car aquesta precisament és la seua missió. Qui així doncs critique que les Normes de Castelló reprodueixen el valencià d’una manera roïna, diu una cosa tan absurda com si hom rebutjara l’aplicabilitat de l’espanyol estàndard escrit per a Andalusia sobre la base de que no es correspon amb la realitat lingüística actual dels habitants d’Andalusia. El problema de la supraregionalitat (fins i tot centrant-se en l’àmbit valencià estrictament) no és tractat mai pels secessionistes. Trobem repetida la sorprenent afirmació segons la qual la llengua escrita, quan estiguera depurada de tot “llast” extern, seria fàcilment dominada sense cometre faltes per tot valencià i no caldria cap esforç d’aprenentatge, després d’una simple explicació dels principis fonamentals. La idea la trobem ja en Josep Mª Bayarri (vide SANCHIS GUARNER 1983: 187), el qual opinava que qui sapiguera llegir la llengua, sabia també escriure-la. Apareix de nou en una altra forma al Preambul de la Gramatica de la llengua valenciana de FONTELLES/GARCÍA/LANUZA, on Xavier Casp opina de si mateix: “Yo –com qualsevol- ya parlava i escrivia abans de vore una gramatica” (FONTELLES/GARCÍA/LANUZA 1987: 10). Ací està clar que per a Casp el valencià és evidentment quelcom tan secundari (respecte al castellà), que ell ja no n’és conscient d’això- car el castellà no el podria segurament haver escrit abans de pegar una ullada a un llibre d’escola o a una gramàtica. La demanda d’un domini de la llengua escrita sense esforç pressuposa o bé una total homogeneïtat diatòpica i diastràtica de la llengua d’una manera no realista, o bé parteix d’una idea de llengua escrita que no pren en consideració les necessitats d’una llengua moderna de cultura i de comunicació. Avui està totalment reconegut que “[...] historische Sprachen , sofern diese Träger einer fortgeschrittenen Kultur sind, geschichtet zu sein pflegen in einen langage transmis und einen langage appris. [...] Die sprachlichen Ausbaudimensionen der Universalisierung und Komplektisierung [...] machen die hochsprachliche Varietät [...] zu einem Sprachsystem, welches gegenüber der Volkssprache einen unverhältnismäβig höheren Lernaufwand erfordert. [les llengües històriques, en la mesura en què aquestes són transmissores d’una cultura avançada, curen d’estar estratificades en un langage transmis (llenguatge transmès) i un langage appris (llenguatge après). [...] Les dimensions de construcció lingüística que porten la universalització i la compactació [...] fan que la varietat estandaritzada esdevinga un sistema lingüístic, el qual respecte a la llengua popular requereix un important i rigorós esforç d’aprenentatge] (PETRUCK 1991: 32-3). Els secessionistes entenen per contra la seua ortografia valenciana com a una simple transcripció fonètica o fonèmica del valencià[16] . Un simple exemple és il.lustratiu de que un acostament a la llengua parlada sols a primera vista i sols per als parlants de la varietat que es pren per base, necessàriament i estretament molt limitada, representa una simplificació. Les Normes del Puig rebutgen per exemple la forma < nosaltres >, amb l’argumentació implícita que aquesta forma és “catalana” i no existeix a la Comunitat Valenciana. En lloc d’aquesta utilitzen l’autèntica forma valenciana < nosatres >. Una ullada a l’entrada “NOSALTRES” del Diccionari Català-Valencià-Balear relativitza aquesta pretensió. En realitat el català coneix 35 variants locals del mot “nosaltres”, mentre que la forma nozáltres[17] pròpiament dita a nivell col.loquial està documentada sols a dos llocs: a Sort (Pallars Sobirà) i Pont de Suert (Alta Ribagorça)-és a dir, al Principat mateix l’ortografia fabriana no reprodueix la forma fonètica majoritària. Sols per a l’àmbit del País Valencià esmenta el DCVB set variants de “nosaltres”: nozátres, nozátros, nátros, mozátros, mosátros, moátros, mátros. Per tant quina d’aquestes formes és la forma autènticament valenciana? L’opció per < nosatres > sembla des d’aquesta òptica prou arbitrària; en qualsevol cas els usuaris de les restants sis variants, no sols a l’hora d’aprendre la normativa fabriana, sinó també en aprendre les Normes del Puig, haurien d’aprendre una nova forma “de llengua escrita”, que no concordaria amb la que ells acostumen a utilitzar de forma espontània. Així doncs seria vàlid per a les Normes del Puig afirmar que elles, en contra de la seua pretensió, en la mesura que redueixen l’esforç d’aprenentatge per als parlants d’un subdialecte, l’augmenten per als parlants d’altres varietats [18] . Des d’un punt de vista lingüístic, l’acceptació acrítica d’un valencià separat del català i homogeni en si mateix, que serveix de base a les pretensions d’una normativa valenciana, és totalment insostenible. En realitat, “el valencià” no constitueix (com per exemple el balear) un complex dialectal tancat en si mateix. En cap lloc es troben destacats feixos d’isoglosses, que separen el català occidental de la Comunitat Valenciana del català occidental del Principat. La presumpta terminació verbal no valenciana en /-o/ de la primera persona del singular del Present d’Indicatiu penetra per exemple prou a dins del País Valencià: En Alcalà de Xivert, Peníscola, Vinaròs i molts altres llocs, es diu /canto/ i no /cante/ (segons Veny 1983: 152). Per contra apareixen al tortosí de nou formes tan “típicament valencianes” com /juí/ (judici), /vore/ (veure) o /en/ (amb) (segons Veny 1983: 148). El terme “valencià” des d’un punt de vista purament dialectològic no és concebible, si no és que es vulga definir com a “continuum dialectal dins del territori de l’antic Regne de València”. De manera diferent als autors de les Normes del Puig, considerà Pompeu Fabra en la seua normativa ortogràfica no sols totes les variants del Principat, sinó també les de València (i de les Illes). Elements essencials de la seua normativa estan al servei de l’únic o urgent propòsit de garantir la compatibilitat de la seua grafia amb les variants catalanes del sud de l’Ebre. Citarem ací dos a soles:
A partir de diversos indicis (dels quals no n’és el menys destacable el fet que ells mateixos escriuen bàsicament en castellà) es pot treure la lectura que els secessionistes no estan realment interessats en una normalització de la “llengua valenciana”; més aviat es tractaria de la conservació per a ells mateixos d’un bé cultural sentit com a “regional”, mentre que la part majoritària de tasques assignades a registres lingüístics formals estaria reservada al castellà. La “llengua valenciana” no deuria realment ser posada com a varietat estàndard al costat del castellà o substituir-lo totalment. Des d’aquesta funció fortament reduïda que s’atribueix a la llengua, s’entén també la pretensió que l’esforç d’aprenentatge per a assimilar la normativa valenciana deu ser mínim –en darrer terme els valencians haurien d’aprendre a través del castellà (“l’atra llengua dels valencians”, FONTELLES/GARCÍA/LANUZA 1987: 21) la normativa d’una llengua estàndard “perfecta”. La poca funcionalitat que s’atorga a una varietat estàndard valenciana, condueix en conseqüència a atorgar un paper central a l’economia del seu aprenentatge, mentre que la supraregionalitat, en la mesura en què és reconeguda com a problema, és per contra accessòria. Volgut o no volgut, contribueix el secessionisme lingüístic així a un afebliment addicional del català a València i afavoreix amb això una progressiva castellanització. Una clara partició disglòssica de funcions entre les dos llengües no sols és acceptada pels secessionistes, sinó per així dir-ho, pretesa. No obstant tot indica que la disposició a aprendre una varietat estàndard elaborada d’una llengua regional creix de manera exponencial amb la possibilitat o necessitat d’usar aquesta en molts àmbits de la vida quotidiana. Si aquesta utilitat social cau per sota d’un punt crític, l’intent d’estandardització de la llengua regional està condemnat al fracàs. Mentre que l’”accés a l’esfera social elevada” de manera continuada també estiga garantit al castellà “[...] greift der Ausbau der Regionalsprache registerfunktionell gleichsam ins Leere. Wird sie dennoch gesellschaftlich per Dekret gleichgestellt, so ist damit zu rechnen, daβ sich weite Teile der Bevölkerung, die philologisch wenig ambitioniert sind und die Vorstellung von Dezentralisierung eher ökonomisch-administrativ aufgefüllt sehen, dem Aufwand verweigern, eine weitere morphologisch normierte, syntaktisch hochkomplexe, lexikalisch hochgradig universelle Sprachnorm zu erwerben und ihre Standardisierung zu befolgen” [l’elaboració d’una llengua regional funcional va a parar al buit. Si ella no obstant és equiparada a la forastera que ocupa un lloc més important en eixa societat per via de decret, cal prendre en consideració que una gran part de la població, que són poc ambiciosos filològicament i que tenen una idea de descentralització més aviat econòmico-administrativa, es negaran a fer l’esforç d’adquirir una nova normativa lingüística universal, normativitzada morfològicament, sintàcticament complexa, amb un lèxic d’alt nivell. I també a complir amb la seua estandardització”(PETRUCK 1991: 36-7). Una llengua sense una varietat estàndard té poquíssimes possibilitats de supervivència a l’Europa del segle XXI. Els secessionistes invoquen doncs en la seua argumentació (en cas que es done una tal argumentació) afirmacions de fets, les quals en conjunt, en la mesura que estan obertes a l’examen científic, han estat rebutjades pels investigadors especialitzats; en definitiva, ells defensen no un reforçament, sinó un afebliment i castellanització de la llengua autòctona de València; una motivació essencial d’aquest moviment neix d’una aparentment irracional catalanofòbia, que es disfressa com a valencianofília. El fenomen sencer té escasses possibilitats de prosperar i tenir èxit des d’un punt de partida estrictament filològic, i podria, per tant, representar un interessant objecte d’investigació no sols per a la Sociolingüística, sinó també per a la Sociologia i la Politologia. Les contribucions d’estrangers podrien certament, degut a la seua gran distància de la discussió diària, de ben segur aportar noves i importants opinions, i serien per tant summament benvingudes. Fins llavors, tots els filòlegs són cridats a posar terme a una nova instrumentalització de la ciència al servei de propòsits purament ideològics, tot lluitant contra les pretensions científiques de les manifestament inconsistents hipòtesis dels secessionistes. Bibliografia
1993 © Hans-Ingo Radatz. Aquest material està protegit explícitament de qualsevol ús, còpia i redistribució. Per a la present reproducció es compta amb el permís exprés de l'autor.
<< | Índex | >> |
© 2004-2011 Antiblavers.org i altres contribuïdors |