<< | Índex | >>

Blaverisme i València C.F.

Com ja hem apuntat en diversos llocs de la web el València C.F. és hui dia peça essencial en la difusió del missatge blaver i anticatalanista al País Valencià a nivell de masses, així com en la transició varen ser les falles i en general el món faller.

1 - València C.F. i blaverisme en la transició

No es pot dir que sempre haja estat així, si bé és cert que, com hem comentat al principi de la web, entre les ciutats de València i Barcelona sempre hi ha hagut una certa rivalitat (sana i natural entre veïns d’altra banda), de la qual és evident que el futbol se’n feia ressó. No sempre hi ha hagut, doncs, aquesta relació, i per tant la seua projecció anticatalana. Antics socis del VCF als anys 50 i 60 diverses vegades han recordat que el Barça era l'únic equip foraster que era aplaudit, i amb ganes, pels "xotos" quan eixien al camp; a més a més també se recorda que entre els afeccionats dels dos equips hi havia una real germanor. Els temps canvien, peró els fets es donen la volta molt més a sovint del que creiem amb la mirada curta del present.

Primitiu escut del València C.F.

Però això canvià en la transició, quan les forces blavero-espanyolistes del País Valencià veieren en el València C.F. una eina important per a la difusió del seu missatge. Cal tenir present d’altra banda que el València C.F. era (i és) l’entitat esportiva més important del País Valencià. Així mateix, si bé ho mirem era en certa manera lògic que això passara, car els directius del València C.F. han pertangut quasi sense excepció a la castellanitzada i pro-espanyola classe alta de la ciutat de València, i ja hem parlat prou de l’orientació que prengué aquesta classe social en arribar la transició respecte al nacionalisme valencià.

El cas és que, com diem, en arribar la transició, aquest equip va ser usat per a la difusió del blaverisme. Començaren modificant l’escut, originàriament quatribarrat amb una frangeta blanca (amb el nom del club) i després una negra, coincidint amb la primera equipació del València C.F., que era blanca i negra, com l’actual, després del parèntesi de l’uniforme blanc, que imitava el del Reial Madrid, vet ací doncs l’espanyolisme radical dels directius del València C.F.

Escut del València C.F. en la temporada 1963-4, sense color blau, en la part superior central del cartell.

Doncs bé, davant del debat que a finals dels anys 70 es vivia en la societat valenciana sobre quina havia de ser la senyera dels valencians, en el camp de Mestalla hi havia sols banderes blaveres (i espanyoles en menor grau). Això ha continuat en menor grau siguent així, si bé ara lluir la bandera blavera ja no té connotacions reivindicatives car entre la violència dels blavers que hem analitzat i els socialistes cedint davant d’ells al final la bandera blavera esdevingué oficial. I no sols això, la bandera blavera es va introduir subliminalment en la ment dels aficionats del València C.F. per altres vies. Així, la segona equipació del València dels anys de la transició consistia en una samarreta quatribarrada i un pantaló blau. Després de la transició, curiosament, la segona equipació del València pegà molts canvis. Avui dia, però, s’ha arribat a una segona equipació molt semblant a eixa, però més blavera i tot: les mànegues de la samarreta també són de color blau. I s’amaga la quatribarrada central de la samarreta convertint-la en dos barres!

Direm per últim que, com a informació addicional i més detallada, al "Material addicional" reproduïm un fragment del llibre "La Pesta Blava" on se'ns explica molt bé la relació entre Blaverisme i València C.F. en els anys 80.

2 - Els Yomus

En la transició no hi havia encara el sistema de “penyes” que hi ha ara en els clubs, que s’instaurà bàsicament en els anys 80, i podem parlar així d’”afició” en general. Als anys 80 comencen a eixir les penyes futbolístiques en l’Estat espanyol, i cada club té la seua, diguem-ne, més radical. Doncs bé, la penya més radical del València C.F. va ser una (que encara està) anomenada “Yomus”.

I és en aquest punt on entren en acció els tristament famosos “Yomus”. Aquesta penya, ultraviolenta i amb molt mala reputació, es dedica especialment a amenaçar aficionats valencianistes que treuen “màrfegues”, com anomenen els blavers despectivament la senyera valenciana quatribarrada.

Però tornant als Yomus, el fet que aquesta siga la penya més important del València C.F. i la que fa més soroll a l’estadi explica moltes coses. I si ho relliguem això amb el seu caràcter ultradretà, fanàticament espanyolista i anticatalà (i en darrer terme antivalencià), això té les seues conseqüències. Així, el càntic favorit d’aquesta penya acostuma a ser “Puta Barça, Puta Catalunya!” (sic), o també “Som valencians, mai catalans”. Imaginem l’efecte que té això en una persona que no coneix el tema, va a Mestalla, sent càntics així i els repeteix compulsivament, en veure que tot l’estadi també ho fa. Certament, aquesta animadversió a Catalunya se li va quedant en el subconscient.

Guillem Agulló

I a banda, aquesta penya (que d’altra banda són valents de boqueta, perquè quan van al Nou Camp s’amaguen com poden i alguna que altra volta els han estomacat els Boixos Nois i altres grups radicals del F.C. Barcelona) ha estat immersa en innumerables polèmiques, sobretot si estan relacionades amb els nacionalistes valencians. Sens dubte, la més coneguda (però n’hi ha hagut d’altres) és la relacionada amb l’assassinat del jove nacionalista Guillem Agulló en 1993 en Montanejos (Alt Millars). Resulta que el seu assassí, Pedro Cuevas (hui en llibertat per cert) estava vinculat a aquesta penya. Això en si ja denota moltes coses, però bé, sempre es pot pensar que en tots els llocs hi ha les seues “ovelles negres”. Allò fort és que gent vinculada a aquesta penya poc després de l’assassinat d’aquest xic, semblaria haver-se dedicat a empastifar Mestalla amb pintades que posaven “Guillem jódete”. I és especialment significatiu que, a banda d’esborrar aquestes pintades, els directius del València C.F. no prengueren cap mesura al respecte.

I a més aquest recurs a “burlar-se” de l’assassinat d’aquest jove ha estat recurent al llarg dels anys. Tant és així que en el partit de la temporada 2004-5 Llevant U.E.-València C.F. aquesta penya tragué a lluir una pancarta que posava “Montanejos 93”. Això és una al.lusió directa a aquest assassinat, ja que es feia referència al lloc i l’any de l’assassinat de Guillem.

Aquesta penya, a més, ha estat envoltada de polèmiques pel seu caràcter ultradretà. Així, essent entrenador del València C.F. l’holandès Guus Hiddink, aquesta penya va ser posada en la palestra perquè varen treure una svastika, i aquest entrenador n’ordenà la seua retirada immediata als serveis del club.

Tingueren problemes, en fi, amb una altra penya del València C.F., el “Gol Gran”, que era una penya explícitament apolítica, perquè aquesta penya escrivia cartells en valencià normatiu.

3 - Difusió del missatge anticatalanista i blaver pel València C.F. en l’actualitat

En l’imaginari blaver a més, el València C.F. és el club més “valencià”, encara que siga sols perquè es diu “València”. En eixe sentit sempre ha estat el seu símbol i mirall. I una victòria (o empat!) davant del F.C. Barcelona ha estat viscuda per ells com a gran triomf. Recordem així com després dels lamentables actes sacrílegs que els blavers protagonitzaren en la ciutat de València el 4 de febrer de 1979, a conseqüència dels quals deixà de fer-se una missa en valencià en l’església dels jesuïtes de la ciutat de València, un dels agitadors blavers que anaven digué “hui ha segut un dia de victòria, també el València ha empatat en Barcelona”.

Curiosament, fruit de que gran part de l’afició del València és de comarques, i potser també perquè el València C.F., com tots els equips de futbol en general rep subvencions oficials, en el tema de la llengua, després de fer-ho tot en castellà durant la transició, ara s’hi fan algunes cosetes en valencià normatiu (la retolació de l’estadi, el marcador electrònic i algunes cosetes més). Fins i tot, la megafonia de l’estadi de Mestalla és en valencià (i comença diguent l’expressió tan cara a la pilota valenciana de “Cavallers...”). I fins i tot la web del València C.F. està escrita en valencià normatiu (amb algun localisme exagerat, això sí).

Propaganda blavera en Mestalla

No obstant, tampoc s’hi posa molta cura en general en la normalització lingüística del club. En la imatge que adjuntem, podem veure dos fenòmens plegats: propaganda agressiva de la bandera blavera i escassa normalització lingüística. Podem veure com la franja blava d’aquest mosaic és exageradament desproporcionada, i n’ocupa la meitat de la bandera. I al mateix temps, posa “Campeó”, en lloc del normatiu “Campió”, que als ulls dels blavers del València C.F. sona massa “català”.

Tornant al València C.F. i la seua relació directa amb el blaverisme, direm que el València C.F. rep un tracte preferencial per tot el blavero-espanyolisme valencià. Així d'ençà que el PP governà la Generalitat Valenciana, la seua presència en Canal 9 fou abassegadora, i clarament discriminatòria respecte a la resta d’equips valencians. Fins i tot es podria dir que no els interessa que altre club li guanye en importància.

Així, la temporada 2004-2005 fou escandalós com els àrbitres varen perjudicat al Llevant U.E., o com el fet que el Vila-Real C.F. quedara en millor posició que el València C.F. fou passat per alt per complet als responsables de la televisió autonòmica valenciana. I el cas més escandalós quant a tracte de preferència per part dels poders públics al València C.F. respecte a altres equips valencians passà en 2005 en el partit Llevant U.E.-València C.F., en l’estadi “Ciutat de València” del Llevant. Resulta que les diverses policies obligaren a la penya llevantinista “Força Llevant” a no treure cap bandera nacionalista per a no “provocar” els Yomus, que anaren en tot moment escoltats per la policia. Ells en canvi sí que lluiren tot tipus de banderes blaveres, la qual cosa també es podia interpretar com a una provocació cap a l’afició del Llevant U.E., i més encara en el seu estadi. I en darrer terme, tragueren la pancarta de “Montanejos 93”, que sobrepassa en qualsevol cas l’àmbit de la provocació per a caure en la falta absoluta de respecte a la família de Guillem Agulló en primer lloc.

Subratllarem en darrer lloc un fet anecdòtic si es vol, però que considerem que és prou significatiu. Resulta que en la gran manifestació blavera de 1997, hi prengué part el llavors president del València C.F. Paco Roig, i no tingué repars a lluir una enganxina que posava “No mos fareu catalans”. Ben és cert que potser ho va fer perquè la dreta valenciana en general hi prengué part en eixa manifestació, o per a contentar a gran part de l’afició valencianista, d’ideologia blavera. Però no deixa de ser significatiu això. Val a dir en defensa d’aquest senyor que anys després va rectificar un tant aquest anticatalanisme, i ha eixit repetides voltes en TV3 sense problemes, a banda que és gran amic de l’escriptor (“catalanista” als ulls dels blavers) Ferran Torrent. Així mateix, va ser ell l’introductor del valencià en la megafonia de l’estadi i en general d’una mínima normalització lingüística en la retolació de l’estadi. No obstant, no deixa de ser curiosa la presència d’aquest màxim directiu del València C.F. en aquella mobilització blavera. De manera més clara, en la manifestació blavera de novembre de 2004, hi prengueren part els Yomus, i estigué recolzada per l’Agrupació de Penyes del València C.F. Respecte a aquesta darrera manifestació, no deixa de ser curiós que molta gent de la que hi prengué part (sobretot entre els pocs joves que anaren, car quasi tot era gent d’avançada edat) anaren precisament vestits amb la samarreta del segon equipatge del València C.F., de mànegues blaves.

Bautista Soler (pare), Vicente González Lizondo i Rita Barberà

El València C.F., en fi, és l'equip pel qual opta en massa la classe alta valenciana, front a d'altres equips més "de classes populars", per dir-ho així, com ara el Llevant U.E. I ja hem dit moltíssimes voltes en aquesta web per on respira la classe alta valenciana pel que fa a la llengua i la seua adscripció nacional. D'altra banda, la classe alta valenciana (de la ciutat de València, per entendre'ns), està molt interrelacionada, i en el fons comparteix una sèrie d'ideals comuns, entre els quals està l'anticatalanisme. D'eixa manera, encara que una persona per exemple no siga externament blavera, pot ser que sí que ho siga internament, o que siga condescendent amb el blaverisme. I això s'ha vist en molts alts càrrecs actuals del PP, com Fernando Giner o Alejandro Font de Mora. La imatge que adjuntem, pel que fa al València C.F. és molt il·lustrativa. En aquesta foto podem veure al difunt líder màxim de l'anticatalanisme a la ciutat de València Vicente González Lizondo (nascut a Albacete per cert) junt a l'alcaldessa de València pel PP entre 1991 i 2015 Rita Baberà, flanquejats pel constructor Bautista Soler, pare d'un dels presidents del València C.F. (Juan Bautista Soler) i des de sempre un dels màxims accionistes del club, tots tres en amigable actitud. Aquesta foto demostra com poques la interrelació i interacció entre el blaverisme, la dreta valenciana i la classe alta valenciana, representats respectivament pels tres personatges que apareixen en aquesta foto, i pel que tractem ací, dóna a entendre clarament l'empremta blavera en el València C.F.

Un altre exemple d'aquesta relació entre classe alta valenciana, blaverisme i València C.F. ho hem vist en el nomenament en juny de 2007 d'Enric Esteve, president de l'entitat secessionista "Lo Rat Penat" com a encarregat de les ciutats esportives del València C.F., per part del llavors president Juan Bautista Soler.

Direm per últim que tant “Las Provincias” en la seua etapa anticatalanista quan el dirigí María Consuelo Reyna, com després el “Diario de Valencia” han fet propaganda exclusiva d’aquest club de futbol, negligint tots els altres clubs valencians, i l’han usat, doncs, per als seus interessos. I tornant a la connexió d'aquest club amb la dreta valenciana i extenent-nos en la seua utilització per aquesta dreta, en octubre-novembre de 2005 n'hem tingut la prova rotunda. Resulta que en un acte del Correllengua en el Camp Nou, s'hi exhibí un mapa dels Països Catalans. Llavors el govern del PP utilitzà això per a atiar l'anticatalanisme, com sempre fa la dreta en general quan té problemes per a tapar les seues misèries. Així, el conseller Esteban González Pons tornà a la vella idea attardiana de que l'"expansió" de Catalunya per València era igual a la dels nazis per Centreuropa. Doncs de seguida el València C.F. s'hi adherí a aquestes proclames. I el partit següent jugat a Mestalla, contra el Sevilla C.F., jugaren vestits amb la segona equipació, que reprodueix la bandera blavera (amb blau a les mànegues i tot).

L’estadi de Mestalla a més l’han usat tots els partits i grups blavers per a difondre el seu missatge i captar adeptes. Abans Unió Valenciana, i després el partit ultrablaver “Coalición Valenciana” han usat els partits de Mestalla per a montar paradetes i fer campanyes (com ara arreplegar signatures). De fet, respecte a la web blavera www.elpalleter.com , que depenia de la gent d’aquest partit en certa manera (de la Fundació Nou Valencianisme, que la du la mateixa gent que du aquest partit), podem dir que aquesta web tenia edició impresa en forma de pamflet també. Doncs bé, aquest pamflet es repartia durant tots els partits jugats a Mestalla. També s’ha vist l’estadi de Mestalla inundat d’enganxines de la blavera PJV. Amb tot plegat es pot mesurar millor tot el que estem dient: Si fan això és perquè en eixe estadi tenen un ambient propici per a captar adeptes.

4-Fets violents del 9 d'octubre de 2017 i expulsió dels Yomus de Mestalla en 2019

Yomus agredint un jove antifeixista el 9 d'Octubre de 2017

La tradicional manifestació de entitats d'esquerra i nacionalistes que se celebra cada 9 d'Octubre acabà l'any 2017 amb diversos episodis violents, protagonitzats per gent de l'entorn de la penya ultra Yomus del València C.F. La marxa en la qual anaven els col·lectius independentistes d'Arran i la CUP a la cua, hagué d'alterar el seu recorregut i ser escortada per la policia davant els atacs verbals i àdhuc físics de desenes de persones, moltes d'elles de grups ultradretans. L'anunci dies abans per xarxes socials de les formacions independentistes catalanes Arran i la CUP de que anaven a unir-se darrere de la tradicional marxa causà inquietud degut al tens clima polític que vivia l'Estat espanyol aquelles setmanes. La bronca s'inicià a l'inici de la marxa. Els simpatitzants de la CUP i Arran foren rodejats per desenes de persones que participaven en una contramanifestació que no contà amb els permisos de la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana. Se succeïren els incidents entre simpatitzants de l'extrema dreta i l'esquerra independentista, alguns dels membres de la qual patiren colps i amenaces per part dels primers. En aquesta baralla, un col·laborador gràfic del diari EL PAÍS fou agredit pels ultres. La Policia Nacional arribà a carregar inclús contra els ultradretans. Les xarxes socials es plenaren d'imatges d'aquesta batalla campal. Foren identificats alguns dels principals autors de les agressions protagonitzades per la ultradreta blavera valenciana aquest 9 d’octubre de 2017 a València, quan es disposava a iniciar el seu recorregut la tradicional manifestació del dia nacional del País Valencià. Les agressions més brutals, van ser protagonitzades per neonazis, majoritàriament adscrits a la penya ultra Yomus, del València CF. Aconseguir identificar els principals agressors, als quals tothom ha posat cara gràcies a les imatges explícites difoses per les xarxes socials, mitjans digitals i cadenes de televisió, fou possible gràcies a la col·laboració ciutadana que ha aportat una ingent quantitat de dades als serveis jurídics, davant la inacció policial. D'entre els agressors destaquen Vicent Estruch el Alfarrasí, actual cap de la penya Yomus i veí d'aquell poble de la Vall d'Albaida,Juan Manuel Bustos Vázquez, veí de València; Rubén Añó Añó, veí de Llombai (Ribera Alta); Néstor Franco Castelló, veí de Gandia (la Safor); Víctor Manuel Calvo, veí de Sagunt (Camp de Morvedre); i Francisco José Sargues Muñoz, veí d'Albal (Horta Nord). Tots ells estan vinculats a la susdita penya Yomus, excepte el darrer, que milita en el partit ultrablaver Avant. Tots ells estan imputats i en judici per aquests fets.

Això creà un clima contra aquesta penya, fora i sobretot dins del València C.F. I així la directiva del club prengué la històrica decisió d'expulsar els Yomus majors de 35 anys de Mestalla en setembre de 2019. Els Yomus tenen en la seua majoria més de 35 anys, i aquesta decisió els va treure tota la seua capacitat d'influència i de captar nous adeptes ultradretans entre la gent jove, com ja hem detallat. Hi ha per suposat intents de reviscolar aquesta penya ultra i de fer que tornen a Mestalla, però l'actual directiva del València C.F. es manté ferma, i com hem dit adés, els membres "històrics" d'aquesta penya van fent-se majors i cada volta són menys actius.

5 - Síntesi final: Realitat actual i esperança cap al futur

Acabarem dient que amb aquesta exposició no pretenem dir que tots els aficionats del València C.F. siguen blavers i anticatalans. N’hi han també de nacionalistes valencians i tot. Ara bé, creiem haver demostrat que el màxim propagador de la ideologia i el missatge anticatalanista en l’actualitat en la societat valenciana és el València C.F. I respecte als aficionats del València C.F., i en concret els que van a Mestalla, podem afirmar que són els membres de la societat valenciana que més subjectes es veuen al missatge anticatalanista, el qual, com es pot deduir, acabarà prenent, ni que siga en una part d’ells. També és cert que els aficionats nacionalistes del València C.F. (que n’hi han, com hem dit) s’hi fan sentir poc, i en general es deixen dur per la “mareja blava” que inunda eixe club, i són poc reivindicatius de tantes i tantes coses. Acabarem aquesta secció fent una exhortació a eixos aficionats, i als aficionats valencianistes de bé (que també n’hi han molts certament), perquè lluiten per fer del València C.F. un equip de tots els valencians, i sobretot, respectuós amb la història i la personalitat valencianes.

Com a epíleg a aquest apartat, posem aquest enllaç de la web germana del Racó Català. Ací s'explica molt bé la vinculació que hi ha hagut d'ençà de la transició entre València C.F., ultradreta i blaverisme, malgrat les excepcions que ja hem dit, d'aficionats sincers, apolítics i alguns àdhuc nacionalistes, malgrat l'intent del sociòleg neoblaver Vicent Flor de presentar el València C.F. com a un bressol de valencianisme.