<< | Índex | >>

Blaverisme i Església

Taula de continguts

Una brillant tradició de l'església valenciana en la llengua pròpia
Castellanització posterior
Concili Vaticà II
Intents d'introducció de la llengua pròpia en l'església en la pre-transició i transició
Les connexions entre blaverisme i església en la transició
La pressió blavera per a evitar la introducció de la llengua pròpia en l'església valenciana
Resultat final: la preocupant castellanització actual de l'església valenciana

1 - Una brillant tradició de l'església valenciana en la llengua pròpia

Aparició de sant Jordi en la batalla del Puig (Horta Nord, 1237)

La restauració de l’Església catòlica al País Valencià, de la mà de la reconquesta jaumina, anà de la mà del naixement del País Valencià com a tal. No oblidem que la reconquesta de l'antic Regne de València tingué rang de croada, i que en l’àpoca que estem parlant, començaments del s. XIII, el cristianisme marcava tots els aspectes de la vida humana.

Així doncs, l’Església catòlica tingué un paper important en el naixement del País Valencià tal com ho entenem. I sobretot, hem de destacar la participació de l’Església de Catalunya en aquest procés creador del Regne de València. No oblidem que el primer bisbe de la diòcesi de València reconquerida, el dominic Andreu d’Albalat, era català. I de fet, fins ben entrat el s. XV, tots els bisbes de la diòcesi de València foren catalans (excepte l’aragonès Arnau de Peralta i Jaume d’Aragó, nascut a València).

Ramon Gastó, bisbe català de València mort en 1348

No oblidem tampoc els monestirs, tan importants en aquella època, que en molts casos tenien poder civil, en tant que senyors feudals. Així mateix, en molts casos també, els monestirs s’ocuparen de dirigir i organitzar el procés repoblatori del País Valencià. Dóna la casualitat que els monestirs més importants de la nostra terra foren fundats per catalans i, si més no als orígens, tingueren una estreta relació amb Catalunya. Destaca així el monestir del Puig (Horta Nord), fundat pel fundador català de l’orde mercedari, sant Pere Nolasc en 1237. I sobretot el monestir de la Valldigna (la Safor), fundat en 1298 per l’abat del monestir català de Santes Creus, fra Bononat de Vilaseca, i que sempre estigué vinculat a tal monestir català.

Monestir cistercenc de Santa Maria de la Valldigna (Safor, s. XIII)

Topem ací amb la primera argumentació antiblavera: Si a València es parlava llavors una llengua diferent, com és que tots aquests nouvinguts religiosos catalans eren entesos?

Pel que fa a la llengua pròpia, tot i que la litúrgia i els documents més importants d’aquesta època es feien en llatí, l’Església valenciana del regne reconquerit prestà especial atenció a la llengua pròpia, i en molts casos en fou capdavantera en la seua defensa, conreu i difusió.

Cal que recordem que la literatura medieval en llengua catalana és bàsicament religiosa. I si tenim present que el País Valencià part del s. XIV i tot el s. XV va ser el centre més important, gosem afirmar que la millor literatura valenciana d’aquesta època és religiosa. Tenim així figures capdavanteres en la llengua pròpia. En el segle XIV destaca sobre tots el franciscà Francesc Eiximenis (gironí però que visqué ací vora trenta anys, i escrigué ací les seues millors obres). L’obra d’aquest franciscà en la llengua pròpia és senzillament monumental. La seua obra més important, Lo Crestià, és un vast projecte de Summa Theologica en llengua pròpia (i recordem que aquest tipus d’obres eren la màxima expressió del saber medieval) del qual arribà a escriure 2592 capítols.

Francesc Eiximenis en la portada de l'edició de 1499 de la seua obra "Regiment de la Cosa Pública"

L’altra figura més important del s. XIV, el dominic sant Vicent Ferrer (fill de pare gironí també, i per part de mare nét de catalans també), va fer una important activitat predicatòria, que tot i ser oral, s’ha conservat en transcripcions de sermons (o parts de sermons) seus. En total tenim vora 300 sermons que constitueixen una sorprenent combinació de parla popular i rigor teològic. Aquest sant valencià a més, pel que fa a l’amor a la llengua pròpia, va exercir una important activitat predicatòria per tot el continent europeu, i conten que allà on anà, va predicar sempre en la llengua pròpia (el fet que l’entengueren allà on anà va ser considerat llavors com a un miracle).

Les mostres de literatura religiosa en llengua pròpia en la València medieval abasten a més diversos àmbits. I la quantitat de figures que hi destaquen és així mateix important: La clarissa Isabel de Villena, l’agustí Bernat Oliver o el dominic Antoni Canals, junt als anomenats, serien glòria de qualsevol literatura, a banda de molts noms i obres que ens deixem per no fer-nos massa prolixos. I fins i tot seglars com Ausiàs Marc, o autors no totalment dedicats a la literatura religiosa, com Joan Roís de Corella, tenen en la seua obra una forta empremta religiosa i àdhuc teològica.

Destacarem en fi, per a donar una idea de l’acceptació llavors de la llengua pròpia per l’Església valenciana quatre fets puntuals:

La primera obra impressa a València (i també a la Península Ibèrica), les Trobes en Llaors de la Verge Maria, és un recull de poemes per a cantar la Immaculada Concepció de la Verge. És per tant literatura religiosa, i a més feta per seglars, la qual cosa denota la implicació de la llengua pròpia en l’Església valenciana de llavors.
En el s. XIV, el dominic Guillem Anglés va fer una traducció a la llengua pròpia del Cànon Romà que s’usava al s. XIV.
Des del s. XV se celebra a Elx el seu famós “Misteri” en la llengua pròpia, que és un misteri assumpcionista, que sembla imitar el que es feia a la Catedral de València.
La més antiga traducció impresa de la Bíblia en llengua romànica fou estampada a València el 1478, la Bíblia del frare cartoixà fra Bonifaci Ferrer (germà de sant Vicent).

2 - Castellanització posterior

Aquesta brillantíssima tradició es va anar acabant, a mesura que progressava la pressió castellanitzadora progressiva en la societat valenciana en els segles XVI i posteriors.

Pel que fa al nivell eclesiàstic, recordem que des del s. XVI ja no hi ha hagut pràcticament bisbes valencians a la diòcesi de València, i tots foren, bé aragonesos, bé sobretot castellans. És destacable l’efecte castellanitzador del bisbe sant Joan de Ribera, sevillà i artífex de l’expulsió dels moriscos en 1609.

Batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707)

La pressió s’accentua després de la victòria borbònica sobre l’exèrcit austriacista en la Guerra de Successió, l'adveniment de la centralista dinastia borbònica, i el subsegüent centralista i uniformitzador “Decret de Nova Planta”, en especial en el regnat de Carles III. La castellanització promoguda pels diferents bisbes, enviats pels reis borbònics, reïx a les diòcesis valencianes. El Poble continua parlant valencià; però la predicació i la catequesi s’implanta en castellà.

Podem observar això perfectament en les successives edicions dels Rituals Valencians, que prescriuen fòrmules per a diversos actes religiosos no litúgics, entre ells el casament o la benedicció, i que constitueixen així doncs una viva mostra de la religiositat popular. L’editat en 1654 encara està sols en valencià. El Ritual de l’Arquebisbe Mayoral del 1746, després del Decret de Nova Planta, ja és bilingüe, si bé el valencià conserva el primer lloc. Els rituals editats en 1811 i 1859, aquest darrer vigent fins a la Guerra Civil de 1936, encara són igualment bilingües. Per cert, hi llegim un valencià molt correcte, que desfà molts dels arguments blavers sobre la no valencianitat de certs mots: Nosaltres, altra, així, rebre, aquest, seure, Església, menys, tenir, Esperit, segle, vós, etc.

Destacarem en darrer lloc dos factors que apuntalaren la castellanització present de l’Església valenciana. En primer lloc, al País Valencià, a diferència del Principat de Catalunya o les Illes Balears, l’Església no s’implicà activament en la Renaixença, o com a mínim, no hi aportà figures destacades, del tipus Torras i Bages o Verdaguer al Principat; o Antoni M. Alcover o Costa i Llobera a les Illes Balears.

En segon lloc, la pressió castellanitzadora franquista d’hi deixà sentir també en aquest àmbit, en aquest sentit, això sí, de manera semblant al Principat o les Illes Balears.

3 - Concili Vaticà II

De tots és coneguda la renovació profunda de la vida eclesial que suposà el Concili Vaticà II. Seria molt llarg ara de contar, però no és aquest el lloc. Ens interessa subratllar un aspecte important i essencial per a la nostra exposició. I és que a conseqüència d’aquest concili, la litúrgia deixà de fer-se en llatí i passà a fer-se en les diferents llengües del món. D’una manera més ampla, podem dir que l’Església catòlica hi assumí després d’aquest concili les diferents llengües i cultures del món com a patrimoni propi, com a dimensió pròpia de la catolicitat i la universalitat de l’Església. I en assumir-les com a pròpies, assumí la seua defensa. De manera correlativa, s’assumeix la defensa dels diferents grups nacionals existents al món, tots en igualtat de condicions, i sense que cap prevalga sobre l’altre. D’aquesta manera, doncs, s’assumeix la defensa de les minories nacionals.

Hi trobem però, certs antecedents en els papats de Pius XII i Joan XXIII:

Pius XII

Radiomissatge de Nadal de 1939 “En particular, un punt que hauria d’aconseguir l’atenció, si es vol un millor ordenament d’Europa, mira les vertaderes necessitats i les justes exigències de les nacions i dels pobles, com també de les minories ètniques” (A.A.S. XXXII, 11).

Radiomisatge de Nadal de 1941 “En el camp d’un nou ordre fundat sobre els principis morals, no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimuladament, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories nacionals, ni per impedir o reduir la seua pròpia capacitat econòmica, ni per limitar o abolir la seua natural fecunditat...” (A.A.S. XXXIV, 16, 17).

Radiomissatge de Nadal de 1955 “La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució. [...] La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió”.

Joan XXIII

Encíclica Pacem in Terris. 1963

Nº 89: “Cal afirmar, de la manera més explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar la vitalitat i el desenrotllament de les minories nacionals és una greu violació de la justícia; i ho és molt més si va dirigida a fer-les desaparéixer”.

Nº 90: “Respon, en canvi, a una exigència de justícia que els poders públics aporten la seua contribució a promoure el desenrotllament humà de les minories amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”.

Ens centrarem ara en el que diuen dos importants documents del Concili Vaticà II (que conclogué siguent Papa ja Pau VI), per a veure fins a quin grau s’assumí tal defensa.

Constitució Lumen Gentium Nº 13: “Però com que el Regne de Crist no és d’aquest món (Jo 18, 36), se segueix que l’Església o Poble de Déu, en formar aquest Reialme, no sostreu res al bé temporal de cada poble, ben al contrari, fomenta i assumeix en tant que són bons, els valors, riqueses i costums dels pobles, i asumint-los, els purifica, els reforça i els eleva, puix que sap molt bé que han de treballar plegats amb aquest Rei al qual han estat donades per herència les nacions (cfr. Salm 2, 8) i a la ciutat del qual presenten ofrenes (cfr. Salm 71, 10). Aquest caràcter d’universalitat que tant distingeix al Poble de Déu és un do del mateix Senyor. Aquest do fa que l’Església Catòlica tendisca eficaçment i perpètuament a recapitular tota la humanitat amb tots els seus valors sota el Crist com a Cap, en la unitat que fa el seu Esperit”.

Constitució Gaudium et Spes

Nº 54: “Es pot parlar d’una nova edat de la vida humana. Això fa que siguen oberts uns nous camins per acréixer i estendre més la cultura...D’ací ve que la cultura actual presenta unes característiques particulars...els intercanvis més nombrosos entre els diferents pobles i grups de la societat donen a tothom un més fàcil accés als tresors dels diversos tipus de cultura, i així a poc a poc pren forma un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”. Nº 59: “Pertany, però, a l’autoritat pública, no determinar el caràcter particular que ha de prendre una forma concreta de cultura, sinó facilitar els mitjans, afavorir les condicions, que poden promoure la vida cultural de tothom, àdhuc de les minories que poden haver en una nació”.

Ara ens centrarem en el que han dit el propi Pau VI i el seu successor Joan Pau II en diferents llocs:

Pau VI

Encíclica Populorum Progressio Nº 40: “Ric o pobre, cada país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries a la vida terrenal i manifestacions superiors artístiques, intel.lectuals i religioses de la vida de l’esperit. Quan aquestes darreres contenen valors humans, fóra un greu error sacrificar-les a les primeres. Un poble que hi consentira, perdria així allò millor de si mateix. Sacrificaria per viure, les seues raons de viure. També per als pobles val l’exhortació de Crist: “Què traurà l’home de guanyar tot el món si perd la seua ànima?””.

Missatge amb motiu del XXV aniversari de la UNESCO (5 de novembre de 1971) “La UNESCO té per missió treballar per al desenvolupament integral de l’home, responsable del seu destí davant els seus germans i la història, i cridat a resoldre les nombroses antinòmies davant les quals es troba: intercanvis culturals multiplicats i saviesa ancestral conservada, expansió d’una cultura nova i fidelitat viva a l’herència de les tradicions (...). Aquests problemes fonamentals (cfr. Gaudium et Spes, nº 56) no poden ser resolts sinó amb una voluntat comuna de respecte i acceptació dels valors que constitueixen l’honor de les cultures produïdes per la Humanitat, dins la mateixa diversitat: “Entre les civilitzacions, com entre les persones, un diàleg sincer és, en efecte, creador de fraternitat”(Populorum Progressio nº 73)”.

Sínode dels bisbes de Roma. 1971.

“Reafirmem el ret dels pobles a conservar la pròpia identitat”. “La nostra acció ha d’estar primerament orientada a aquells hòmens i nacions que, a causa de les diverses formes d’opressió i de l’actual índole de la nostra societat, són víctimes silencioses de la injustícia i no tenen manera de fer sentir la seua veu”.

Joan Pau II

Discurs a la UNESCO (2 de juny de 1980)

“La nació és una comunitat. I és en aquesta comunitat on la família comença la seua tasca mitjançant la llengua que permet a l’home en formació esdevenir membre d’una comunitat (...). Sóc fill d’una nació els veïns de la qual l’han condemnada a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a ella mateixa. Ha conservat, tot i les particions i les ocupacions estrangeres, la sobirania nacional, no gràcies a la força física, sinó recolzant-se en la seua cultura (...). Jo vos dic: per tots els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania fonamental que posseix cada nació en virtut de la seua pròpia cultura. No pemeteu mai que (...) siga la rapinya de cap interès polític o econòmic. No permeteu que esdevinga víctima de totalitarismes, imperialismes o hegemonies, per als quals l’home només compta com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seua pròpia existència humana (...). No és cert que hi ha, si mirem el mapa d’Europa (...) nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica que prové de la seua cultura, però que al mateix temps estan privades de la seua sobirania plena? (...) Aquesta sobirania existent (...) ha de ser el criteri fonamental per a enfocar un problema important per a la humanitat d’avui: el dels mitjans de comunicació social. No poden ser mitjans de dominació sobre els altres (...). Han de respectar la cultura de la nació i la seua història”.

Al.locució als bisbes del Zaire i a d’altres d’Àfrica reunits a Kinshasa el 3 de maig de 1980. “La finalitat d’aquest ministeri és sempre l’evangelització. És la mateixa per a tots els països (...). A propòsit d’això he subratllat el zel, el coratge i la cohesió que heu sabut demostrar per a il.luminar i guiar el vostre poble cristià quan les circumstàncies ho exigien. Car les proves certament no vos han mancat! (...) Un dels aspectes d’aquesta evangelització és la inculturació de l’Evangeli, l’africanització de l’Església. Molts m’han confiat que es tracta de quelcom que porteu al cor, i amb tot el dret. Això forma part dels esforços indispensables per encarnar el missatge de Crist. L’Evangeli, certament no s’identifica amb les cultures i les supera totes. Però el Regne que l’Evangeli anuncia és viscut per homes profundament vinculats a una cultura, la construcció del Regne no pot dispensar-se de prendre elements de les cultures humanes (Evangeli nuntiandi, n. 20) (...) Vosaltres desitgeu ésser alhora plenament cristians i plenament africans”.

Respostes a les preguntes que els joves japonesos adreçaren al Papa a Tokyo el 24 de febrer de 1981.

“Em pregunteu, primer de tot, per què he parlat ara en japonès. Ho he fet –i pense fer-ho en algunes circumstàncies- per manifestar el meu respecteper la vostra cultura que, així com la cultura de tota nació, s’expressa entre altres coses (o més encara) primer de tot en la llengua. La llengua és un forma que nosaltres donem als nostres pensaments, és com un vestit on inserim aquests pensaments. En la llengua s’enclou un particular tret de la identitat d’un poble i d’una nació. I en un cert sentit, hi batega el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua, en la pròpia llengua, s’expressa allò de què viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història. Pense així sobre aquests problemes basant-me en les experiències lligades amb la meua llengua nadiua i amb la vida de la meua nació. Ací puc encara afegir que abans de descobrir en mi la vocació sacerdotal, vaig començar a estudiar la filologia i les lletres de la meua pàtria, i que vaig aprofundir molt en les meues relacions amb el tema que heu suscitat. Finalment encara una cosa: Crist, en deixar els seus apòstols a la fi de la seua activitat terrenal, els va dir: “Aneu...prediqueu a totes les nacions...” (Mt 28, 19). Per poder-ho fer cal conèixer la llengua de les nacions a què ens adrecem”.

Encíclica Slavorum Apostoli (2 de juny de 1985)

“La catolicitat de l’Església es manifesta també en l’activa corresponsabilitat i en la col.laboració generosa de tots a favor del bé comú. L’Església actua arreu la pròpia universalitat acollint, unint i exaltant de la manera que li és pròpia, amb sol.licitud materna, tot autèntic valor humà. Al mateix temps, s’afanya en tota situació històrica per guanyar per a Déu tot home i tots els homes, per unir-los entre ells amb ell en la seua veritat i en el seu amor. Tot home, tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar i un lloc propi en el misteriós pla de Déu i en la història universal de la salvació”.

Cal que destaquem, en fi, que tots els documents que hem adduït poden plenament ser considerats documents del magisteri de l’Església Catòlica.

4 - Intents d'introducció de la llengua pròpia en l'església en la pre-transició i transició

Donat aquest estat de coses i la doctrina oficial catòlica respecte a això, al País Valencià, com en la resta del món catòlic, s’inicià també el procés d’adaptació dels textos litúrgics i eclesiàstics a la llengua pròpia.

El primer precedent és un Eucologi valencià, llibret per a seguir la missa fet en valencià per mossèn Vicent Sorribes, allà pels anys 50, essent bisbe de València el salesià basc Marcelino Olaechea, qui prologà l’obra.

Així, ja en 1970, la Comisió Provincial Valentino-Tarraconense, seguint l’ordenament nou del Missal promulgat per Pau VI el dia 3 d’abril de 1969, van fer l’Ordinari de la Missa en llengua catalana, amb adaptacions per a l’ús de les Diòcesis de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, autoritzades pels bisbes respectius.

Posteriorment, el llavors arquebisbe de València, José María García Lahiguera, creà el 14 de maig de 1973 una Comissió Interdiocesana per als textos en llengua vernacla. D’aquesta Comissió formaren part les següents persones:

Miquel Adlert i Nogueroles
Lluís Alcón Edo
Josep Almiñana Vallés
Miquel Anglada
Joan Antoni Belenguer Cerdá
Xavier Casp i Verger
Francesc Ferrer i Pastor
Avel.lí Flors i Bonet
Pere Llabrés
Francesc de Borja Moll
Josep Planells
Pere Riutort i Mestre
Ramón Rodríguez Culebras
Federico Sala
Manuel Sanchis Guarner
Vicent Sorribes i Gramage
Enric Valor i Vives
Mariano Villán Gómez

Manuel Sanchis Guarner

Es trià com a president el prevere mallorquí establert al País Valencià Pere Riutort i Mestre (nomenat per decret de l’arquebisbe de València el 18 d’octubre de 1973). Els treballs d’aquesta Comissió culminaren en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, bellíssima i completíssima recopilació de textos litúrgics adaptada a les variants valencianes. Val a dir que per a la publicació i edició d’aquest llibre, el citat Pere Riutort hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca per a poder sufragar-la. L’aprovació d’aquest llibre, va estar envoltada de polèmica des de pràcticament els inicis, coincidint amb l’aparició del blaverisme en la societat valenciana, com analitzarem en apartats posteriors.

5 - Les connexions entre blaverisme i Església en la transició

Fernando Abril Martorell

Però com es pot deduir si mirem les dates, tot això va coincidir amb el naixement i eclosió del blaverisme en la societat valenciana. En aquest sentit, les forces centralistes madrilenyes que l’impulsaren, s’adonaren de la importància que podia tenir tenir controlada l’Església per als seus propòsits. Això en primer lloc, perquè l’Església és (i en aquella època més encara) molt important com a institució al País Valencià, amb un índex de pràctica religiosa altíssim. En segon lloc, perquè l’Església i els valors religiosos poden donar força espiritual i autoritat moral a qualsevol moviment social, més encara si és de caire nacionalista. Cal que tinguem present que la major part dels moviments nacionalistes europeus tenen o han tingut darrere el suport de la institució eclesiàstica: Escòcia, Flandes, Euskadi, Catalunya, Mallorca, Irlanda, Quebec, etc. En el cas d'algunes nacions que hui disposen d'Estat però que han patit llargs anys d'ocupació estrangera, com ara Polònia o Grècia, podem dir que va ser l'Església (catòlica en Polònia i ortodoxa en Grècia) la que mantingué la flama i l'esperit nacional durant els llargs anys d'ocupació. Això a més està en consonància amb la doctrina del magisteri de l’Església catòlica que acabem d’exposar, segons la qual l’Església ha de recolzar sempres les minories ètniques, i vetllar pels seus drets, seguint així la tradició cristiana de defensar el feble front a l’opressor.

A Madrid tot això ho veieren com diem. I ningú millor que el principal inductor del blaverisme a la transició: Fernando Abril Martorell. Ell mateix era a més un home que podem qualificar “d’Església”, catòlic practicant. I per això mateix no podia consentir que la “seua” institució tinguera el més mínim rastre del catalanisme que tant odiava. I de manera correlativa, tampoc no podia consentir que l’Església valenciana assumira en certa manera la reivindicació de la llengua i la cultura pròpies, ja que això afavoriria de manera enorme el desenvolupament d’un nacionalisme propi, com ha passat en els exemple europeus que hem esmentat.

Juan Ferrando Badía

Si tenim present igualment que al País Valencià llavors, i hui encara, la gent d’Església acostuma a ser molt de dretes, i la dreta valenciana en la transició optà en bloc per l’anticatalanisme, també podem deduir que gran part dels actors blavers de la transició eren gent molt d’Església: Juan Ferrando Badía, Emilio Attard, els propis Casp i Adlert (que, tot s’ha de dir, tenen una important producció de literatura religiosa), Baltasar Bueno, etc. I fins i tot l’antecedent més clar del blaverisme, Josep Maria Bayarri, a banda de ser escultor d’obres religioses, era persona molt d’Església, i que vivia la seua fe des de la beateria més rampant. Hui dia, els dos principals actors del blaverrisme, continuen siguent dos persones molt vinculades a l’Església catòlica. D’una banda, Juan García Sentandreu, un germà del qual, de nom José, pertany al grup ultracatòlic dels “Legionaris de Crist”. De l’altra, el seu principal espònsor reconegut, Juan Lladró, que diuen que pertany a l’Opus Dei.

A tot això se junta la destacada participació de molts eclesiàstics i religiosos en el naixement i difusió del blaverisme. Com veurem tot seguit, el primer de tots va ser un dels membres d’aquesta Comissió Interdiocesana per als textos litúrgics: Josep Alminyana Vallés. Però el nombre d’eclesiàstics o religiosos que en algun moment o altre han participat en el blaverisme és gran: el jesuïta Joan Costa i Català (ja mort), el franciscà Benjamí Agulló, el salesià Josep Boronat (ja mort), Vicent Castell Maiques (ja mort), Josep Climent (canonge de la catedral de València actualment), l’ex-catedràtic de Dret Canònic Antonio Molina Meliá, etc. Ben és cert que d’altres se n’han eixit d’aquest moviment i ara accepten la unitat de la llengua, com l’ex-degà de la catedral de València Ramon Arnau.

Juan Lladró i Fernando Giner

Si tots aquests eclesiàstics feren això per convenciment o per oportunisme davant com es presentà la transició al País Valencià és quelcom que resta a les seues consciències. En qualsevol cas, i això és el que volem ressaltar, el blaverisme al País Valencià a la transició (és a dir, en el seu naixement), va ser una cosa en la qual prengueren part molts eclesiàstics i molta gent vinculada a l’Església.

6 - La pressió blavera per a evitar la introducció de la llengua pròpia en l'Esglèsia valenciana

Com en tots els conflictes, i més encara parlant de temes eclesiàstics, l’origen cal trobar-lo en les misèries humanes. En aquest cas, sembla ser que l’origen de tot estaria en una cosa tan terrenal com l’enveja, que sembla ser que sentia un dels membres d’aquesta Comissió Interdiocesana abans citada, Josep Alminyana, envers el seu president, el mallorquí Pere Riutort. Sembla ser també que aquest eclesiàstic va rebre la negativa influència de Xavier Casp i Miquel Adlert, que en ser nomenats membres de la Comissió encara no havien optat cap al secessionisme lingüístic, però que anaren evolucionant paulatinament cap a ell en tots aquests anys, culminant en 1977, com sabem.

Els problemes començaren fins i tot abans de la desserció d’aquest prevere. Així, a finals del mateix 1975 aparegueren a “Las Provincias” unes cartes al director atacant el Llibre del Poble de Déu. Aquestes cartes poden així considerar-se les primeres mostres de l’anticatalanisme a la transició al País Valencià.

Després, va ser el citat Josep Alminyana qui va començar una campanya pel seu compte, amb l’ajut de Jaume Sancho (actual canonge de la catedral), enviant cartes a les parròquies, en les quals signava com a “President de la Comissió Diocesana de Sagrada Litúgia”, i on desqualificava el Llibre del Poble de Déu de totes les maneres possibles, bàsicament, és clar, acusant-lo d’estar catalanisat. Tot això, és clar, d’esquenes a la Comissió Interdiocesana i al principal acusat, Pere Riutort. L’enrenou fou majúscul, i en un principi, el bisbat contemporitzà entre els dos bàndols enfrontats i no prengué una postura clara. Cal dir també que els llavors Governador Civil de València, Enrique Oltra Moltó, President de la Diputació de València, Ignacio Carrau, i Alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo els intimidaren de diverses formes per a això. Tots ells eren de filiació franquista i tots ells (sobretot Ignacio Carrau) participaren activament en el naixement i consolidació del blaverisme. De fet Miguel Ramón Izquierdo va ser un dels fundadors del partit blaver Unió Valenciana, i durant molts anys figura destacada d'eixe partit. Tots ells eren també persones d'aquestes que hem nomenat, molt de dretes i al mateix temps molt d'Església. I així Ignacio Carrau (que encara és viu) és hui dia membre destacat de la "Cofradía del Santo Cáliz" de la Catedral de València.

Manipulació històrica en la catedral de València

Els atacs al Llibre del Poble de Déu i al seu principal artífex i sufragador, Pere Riutort, continuaren per tots els mitjans, amb valentes i decidides rèpliques de Pere Riutort, i també de l’associació “La Paraula Cristiana”, decidida defensora de la introucció de la llengua vernacla en l’Església valenciana.

Com que els atacs fets per aquest bàndol en el fons espanyolista i enemic de la introducció de la llengua pròpia en l’Església valenciana no donaren fruit, car no li retiraren el caràcter oficial al Llibre del Poble de Déu, canviaren de tàctica. I així, coincidint amb l’aparició “oficial” del secessionisme lingüístic, feren ells també uns textos litúrgics amb ortografia blavera, tots l’any 1978. Feren així un Ordinari de la missa en llengua valenciana, per a sacerdots, i el seu corresponent Llibret per als fidels; i unes Oracions del Cristià en llengua valenciana. L'edició de tots ells sufragada per la Diputació de València presidida per Ignacio Carrau, de qui hem parlat ja. Seguint l’anarquia lingüística que caracteritzà el moviment blaver (i que encara dura), dins del mateix any 1978 canviaren fins a 4 voltes! aquests textos. Especialment delirants foren les seues 4 versions diferents del Parenostre, oració màxima del món catòlic i de la qual sols se sol acceptar per part de les autoritats eclesiàstiques una versió per a cada idioma.

El problema és que l’arquebisbe de València contemporitzà amb aquests textos, i així tot i que no tingueren mai l'aprovació oficial, sí que hi hagué una permisivitat tàcita. A efectes del Dret Canònic, però, no li lleven l’oficialitat al Llibre del Poble de Déu, aprovat per la Comissió Interdiocesana i en darrer terme per la Santa Seu.

Els atacs dels blavers a la introducció de la llengua pròpia en l’Església valenciana continuaren igualment per altres camins. Així, en especial a la ciutat de València, realitzaren un acte sacríleg, com interrompre insultant i arribant a la violència les poques eucaristies en llengua pròpia que se feien en la ciutat de València. Disposem d’un testimoni contemporani dels fets, aquesta circular de l’associació “La Paraula Cristiana” en 9 de febrer de 1979, que no té desperdici:

“L’Associació Religiosa LA PARAULA CRISTIANA es veu en la necessitat de fer coneixedor al Poble Valencià el seu pensament sobre els esdeveniments succeïts en l’Església de la Companyia de Jesús de la ciutat de València els diumenges 21, 28 de gener i 4 de febrer de 1979. Pel qual motiu volem fer públic el que segueix.

La llengua vernacla del País Valencià és la mateixa que la de Catalunya i les Illes Balears, amb unes petites divergències dialectals. Aquesta veritat indiscutible en el camp de la Filologia ha fet que des de la reforma litúrgica del Vaticà II, es consideràs que els textos litúrgics en llengua vernacla, eren els mateixos per al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya.

Grups minoritaris, que solen anar units a determinades formacions polítiques, han promogut campanyes d’una manera demagògica contra la recuperació cultural i idiomàtica de la nostra Pàtria Valenciana, fins a base de promoure confusió pel que respecta a la identitat de la llengua. Entre els diferents camps de l’actuació d’aquests grups es compta el de crear ortografies especials per a pura confusió. També s’ha arribat a base de les ortografies esmentades, fins i tot, a la confecció de textos litúrgics estranys i diferents dels textos oficials aprovats pre la Santa Seu i els Bisbes.

És conegut de tothom que al front de la confecció d’aquests textos no autoritzats estan alguns sacerdots que treballen en la Cúria Diocesana de l’Arxidiòcesi de València i que aquests textos NO han estat desautoritzats públicament per l’Arquebisbe de València Dr. Miguel Roca Cabanellas.

Fins ara aquests grups han llançat al públic l’Ordinari de la Missa per als sacerdots, novembre 1978, i el corresponent llibret per als fidels des del maig del mateix any.

Presumíem que aquests grups minoritaris introduïrien a les esglésies a base d’aquests textos dissidents l’animositat i esperit de discussió que ja feia temps estaven promovent en altres espais de la vida ciutadana, i açò, desgraciadament, ha succeït per primera vegada en l’església de la Companyia de Jesús de la ciutat de València, plaça de la Companyia. Els esdeveniments foren així.

Quan s’estava celebrant la Missa normal a base dels textos litúrgics aprovats –cosa que ja es feia des de més de 7 anys- el diumenge 21 de gener de 1979, irromperen unes 15 persones amb les seues protestes durant l’homilia que s’hagué de suspendre, cridant que es parlava “català” i no valencià. El mateix moment de la consagració no va ser respectat pre aquest grup reduït i els crits no cediren fins al final, amb el gran disgust dels fidels que els hagueren de recriminar contínuament la seua actuació i naturalment amb un deteriorament de l’esperit de caritat i dignitat de l’acte litúrgic quasi indescriptible. La base de la seua actuació es recolzava en que volien que s’usassen els textos litúrgics dissidents anteriorment al.ludits els quals els avalotadors mostraven a les mans.

El diumenge següent dia 28 es tornà a repetir l’assalt a la mateixa església dels jesuïtes i aquesta vegada amb més virulència i amb més nombre de provocadors. Els celebrants foren insultats d’una manera grollera i brutal. Se’ls va oir insults com aquests: “bandidos”, criminals, traïdors que celebreu la missa de Judes, venuts a l’or català, a la banca catalana, canalles, renegats, “beatos”, fills de...etc., etc. Tot dit amb gran aldarull. Durant la consagració s’arribà a oir en boca d’una dona: “ojalá es convertira en una serp i vos ofegara...”. La conducta i la correcció dels ministres de l’altar va ser exemplar en tot moment i ni tan sols respongueren als insults i ultratges. Com les coses prenien un caire molt violent s’hagué de cridar a la policia, que es va presentar al temple però digué que no podia fer res. Els fidels molt impressionats, fins al punt que a alguns hòmens i dones els caigueren les llàgrimes, demostraren una dignitat i una caritat verdaderament exemplar. Gràcies a això no va acabar tot en batalla campal. Finalitzada l’Eucaristia la xusma ixqué del temple amb gran aldarull, romanien al carrer mentre insultaven als fidels que eixien de l’església i que els havien recriminat la seua acció violenta i cerril. Entre els provocadors hi havia qui ostentava la insígnia del GAV.

Un membre de la nostra Associació es posà en contacte amb el Vicari General de l’Arxidiòcesi, D. Vicent Ferrando, a qui li féu conèixer els fets exposats; sembla que no està al seu abast posar remei al problema. El Sr. Arquebisbe, per la seua part, sembla que dubta de la veracitat dels documents emanats del seu antecessor i els altres bisbes valencians en els quals declararen com a oficials per a tot el Regne de València els textos elaborats per les comissions anomenades pels mateixos bisbes, Textos que a més, tenen la coresponent aprovació de la Santa Seu.

Així les coses i davant les contínues amenaces de bombes i escrits difamatoris anònims, naturalment, per tal d’evitar greus mals i irreparables, els superiors de la Residència de la Companyia de Jesús, amb gran dolor, hagueren de prendre la decisió de suspendre la missa.

El diumenge 4 de febrer, el següent al de l’esmentada supressió, els fidels que, com de costum, acudiren a l’Eucaristia es trobaren amb la desagradable sorpresa de veure les portes de l’església tancades i al carrer els avalotadors, aquell diumenge encara més nombrosos, disposats a protagonitzar un altre acte sacríleg. Un dels provocadors en assabentar-se que havia estat suspesa la missa, cridà amb gran gatzara: “Hem guanyat, ja no hi ha missa catalana. Ara a atres iglesies. Hui ha segut un dia de victòria, també el València ha empatat en Barcelona”. També foren insultats alguns fidels que esperaven en la plaça: “traïdors, renegats, etc.”.

Fa uns mesos grups semblants actuaren ja en l’església de Santa Caterina de la ciutat: la missa en valencià es va suspendre. En la ciutat de València es diuen unes 800 misses en castellà, de les quals no protesten aquests “valencianistas”; ara es veu que volen fer impossible la celebració de les 10 misses en llengua vernàcula que se celebren a la Ciutat. Davant d’aquest fet, contrari a la doctrina de l’Església i als principis de la vigent Constitució d’Espanya, l’Arquebisbe de València s’ha inhibit.

Voldríem els catòlics valencians trobar en el pastor diocesà unes paraules lúcides i clares, fonamentades en la Doctrina de l’Església i no subordinades als vaivens polítics, en allò que es refereix a la indefugible “encarnació” de l’Església Catòlica en el context històric, cultural, lingüístic del poble Valencià.

Sentim que una vegada més ha vençut la violència, la incultura i el terror contra la ciència, la racionalitat i el sentit més elemental dels Drets Humans. Un autèntic delicte contra la llibertat d’expressió, i els postulats mínims del cristianisme.

València 9 de febrer de 1979.

LA PARAULA CRISTIANA.

Miguel Roca Cabanellas, arquebisbe de València (1978-92)

Com dóna a entendre aquesta circular, ja en 1978 l’arquebisbe José María García Lahiguera va deixar l'arquebisbat, en arribar-li l'edat preceptiva de retirar-se segons el Dret Canònic, i va ser substituït pel mallorquí criat a Madrid des dels tres anys Miguel Roca Cabanellas. Com també es pot deduir de la circular, la postura d’aquest nou arquebisbe fou de total ambigüitat i de manca de voluntat de resoldre aquest conflicte. Alguns han dit fins i tot que, donada la violència inicial del moviment blaver, aquest home s’atemorí, i així una volta li digué en veu baixa a un sacerdot valencià: “És que si jo acceptara el Llibre del Poble de Déu, aquesta gent em pegaria”. Sens dubte, si els màrtirs dels primers anys del cristianisme hagueren pensat així, no hagueren existit, i el cristianisme no s’haguera desenvolupat. Com també és evident que aquesta postura no pogué sinó afavorir precisament els detractors del susdit Llibre del Poble de Déu, eixos que mons. Roca tenia por que li pegaren.

Per desgràcia, aquesta actitud és hui dia molt normal en el clergat valencià. I si bé és en principi condemnable, també és cert que no se li pot exigir a tothom que siga màrtir.

Una semblant actitud tingué la Conferencia Episcopal Española. Potser per això, potser perquè com hem dit al principi, a les forces estatalistes les convenia fortament que l’Església catòlica no s’implicara en la reivindicació de la llengua, la cultura i la nació pròpies dels valencians, conten que el llavors president, el també valencià Vicent Enrique y Tarancón, va afirmar textualment: “Tienen la razón los llamados catalanistas, pero conviene dar la razón a los otros”.

Adolfo Suárez i Vicente Enrique y Tarancón

Conten que fins i tot la jerarquia eclesiàstica romana hi trobà greus problemes per fer complir als clergues valencians amb la seua obligació d’introduir la llengua pròpia, tanta és la por que tenien i tant estaven mediatitzats per les forces estatalistes espanyoles, començant per la Conferencia Episcopal Española. Conten així que el difunt cardenal australià James Knox va dir que el cas valencià era el més problemàtic de tot el món catòlic, quant a la introducció de la llengua pròpia dins de l’Església.

7 - Resultat final: la preocupant castellanització actual de l'Església valenciana

Mons. Roca Cabanellas, doncs, prengué una actitud molt ambígua i covarda. Els textos litúrgics fets en ortografia blavera continuaren essent reconeguts, i la postura oficial, que encara perdura amb matisos, va ser que “com que hi ha dos postures, l’Església no pot prendre partit per cap d’elles”. Valenta manera de ser covard.

Una bona mostra d’això és el cànon 752 de les Constitucions Sinodals de 1987, on en l’apartat de “La Iglesia y la Cultura” (Capítol III, del llibre IV), llegim això: “...El servicio cristiano a la sociedad en que vivimos exige que la Iglesia mantenga un activo y delicado respeto a las legítimas opiniones sobre la identidad cultural, sobre el patrimonio lingüístico, y este sínodo desea que ninguna de sus expresiones se entienda como partidaria de alguna de estas opiniones. Más aún, pide a todos un esfuerzo e aproximación y entendimiento en beneficio de la lengua y cultura de los valencianos...”.

María Consuelo Reyna

Mentrestant, igualment, els blavers des del seu diari “Las Provincias” (començant per la seua dirtectora de llavors María Consuelo Reyna Doménech, i el seu poc ètic estil de fer periodisme) continuaren atacant tots els intents que es feren d’introduir la llengua vernacla en l’Església i tots els eclesiàstics o seglars vinculats a l’Església que ells consideraren “catalanistes”, en el seu estil tan agressiu i deshonest. La qual cosa, no cal dir-ho, acovardí encara més els responsables de l’arxidiòcesi valenciana.

En els anys 90 fins i tot, podem dir que la cosa empitjorà en el conjunt de les diòcesis valencianes, amb l’accés a l’arquebisbat de València del toledà Agustín García Gasco, i a la diòcesi de Castelló del cocentainer Joan Antoni Reig Pla.

En l’exposició que hem fet ens hem centrat massa potser en la diòcesi de València, per ser on ocorregueren els fets més greus i ser la seu de l’arxidiòcesi i on es prenen les decisions més importants. Parlarem ara, i així farem recapitulació del que passà a les altres dos diòcesis valencianes:

En la diòcesi d’Oriola-Alacant, després del bisbat negatiu de mons. Barrachina, que prohibí l’ensenyament del català al Seminari, i de la millora que suposà la vinguda de mons Francisco Álvarez, s’han assolit uns mínims de respecte lingüístic amb el bisbe, l’aragonès Victorio Oliver. Però aquest bisbe va ser substituït en 2006 pel zamorà Rafael Palmero, el qual resta veure com actuarà en el tema de la llengua pròpia en l'església.
En la diòcesi de Sogorb-Castelló, en canvi, els bisbats dels catalans Josep Maria Pont i Gol i Josep Cases Deordal sentaren les bases d’una certa normalització lingüística eclesial. També és cert que trobaren algunes reticències per part d'una part del clergat castellonenc.

Joan Antoni Reig Pla

No obstant, la mínima base, com diem, hi fou. Per això va ser especialment negatiu l’accés de mons. Reig Pla al bisbat castellonenc en 1996. Al caràcter ultraconservador i poc conciliador d’aquest bisbe s’uní una veritable persecució del poc que es feia en la llengua pròpia en la diòcesi. Així per exemple, al seminari de Castelló, la presència de la llengua pròpia s’hi reduí quasi al mínim. Degut precisament a tot això, diuen que el van remoure de la diòcesi en 2006, en què fou substituït pel sorià Casimiro López Lorente, el qual d'altra banda té un rerafons igualment bastant conservador.

Pitjor encara ha estat la vinguda de mons. Agustín García Gasco a la diòcesi de València. Aquest home, castellà de naixement, des dels inicis no mostrà cap interès per la llengua pròpia de València. És més, si a això unim el seu caràcter també ultraconservador, tenim clars indicis de que aquest home estaria posat al cap de la diòcesi valentina per les forces més espanyolistes de l’Estat per a mantenir a tota costa l’espanyolització (si més no eclesial) de València. Si a això unim que en arribar a València s’envoltà d’un consell assessor on estava gent tan blavera com Juan Ferrando Badía o Baltasar Bueno, el paper del qual en el naixement del blaverisme en la transició hem vist molt clar, en trobem més claus tot plegat. I potser influenciat per aquesta gent (i també pel clergat blaver, del qual hem parlat, tot s'ha de dir), podem dir que aquest home ha tingut una certa condescendència cap al blaverisme. Així, ha rebut en audiència als màxims líders blavers de diferents moments èpoques, com en el seu dia va fer amb el desaparegut Vicente González Lizondo, i en novembre de 2005 ha fet amb Juan García Sentandreu.

Com diem, aquest arquebisbe de València ha rebut des dels inicis del seu bisbat demandes de la societat valenciana de tot tipus perquè l’Església valenciana assumisca la llengua pròpia i la introduïsca en la litúrgia, coincidint amb l’augment de la normalització lingüística al País Valencià, sobretot a les comarques. A totes ha fet oïdes sordes.

Agustín García Gasco

La més flagrant potser ha estat la darrera. En crear-se l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la seua primera tasca important va ser precisament, l’elaboració d’uns nous textos litúrgics. Precisament per a superar l’obstacle que posaven els anteriors bisbes, de que hi havia “dos versions”. Els textos se li presentaren a mons. García Gasco, que els rebé amb bona cara al principi. Segons el Dret Canònic, i tenint present la condició d’arxidiòcesi de València, l’inici del procés que ha de dur a l'aprovació darrera d’aquests textos depén d’ell i sols d’ell en darrer terme. Al principi, tot s’ha de dir, semblava que tenia bona voluntat d’aprovar-los. Els darrers temps, i coincidint amb la reviscolada de la “guerra lingüística” pel Partit Popular (ha esdevingut això així un recurs habitual de la dreta valenciana per a distreure la gent quan ells tenen problemes), ha donat marxa enrera, i els textos continuen sense ésser aprovats oficialment, amb la qual cosa la preponderància del castellà a la diòcesi continua de manera abassegadora.

L'arquebisbe Agustín García Gasco fou fet cardenal i això li permeté prorrogar un poc més el seu temps al capdavant de la diòcesi, però obeint el Dret Canònic, fou substituït en 2009 pel santanderí Carlos Osoro. Aquest nou arquebisbe, tot i que no té l'actitud hostil a la llengua de mons. García Gasco, encara no ha donat el pas definitiu d'aprovar uns textos litúrgics normatius oficials. Ben és cert, però, que sembla tenir bona voluntat i que ara sí seria possible que per fi s'aprovaren.

Recapitulant, doncs, i com a síntesi final. És cert que a les forces centralistes els interessa especialment que l’Església Valenciana estiga fortament castellanitzada. Però també és cert que sense la pressió violenta blavera de la transició, potser les coses haurien anat de diferent manera. Si relacionem un factor i altre, tenim ací potser el vincle més clar en tot el que hem dit a la web de l’origen darrer madrileny i en les forces estatalistes espanyoles del blaverisme.

En resum, aquesta és la trista situació de la llengua pròpia (i no parlem ja de l’assumpció de la realitat cultural i nacional valenciana):

S’hi fan com a màxim un 5% de misses en valencià a tot el País Valencià [1].
A la Catedral de València, església més important del País Valencià en tots els sentits, s’hi fa tota la retolació en castellà, i tots els cartells que hi ha estan en castellà. Fins i tot alguns, de cara als turistes, estan en altres llengües (anglès, francès, alemany, italià) excepte en valencià. Que nosaltres sapiguem, sols al bitllet per a pujar al Micalet hi és present la nostra llengua. I evidentment, no cal dir-ho, les eucaristies que s'hi fan són totes en castellà. Sols el dia de sant Vicent Ferrer s'hi fa missa en valencià. Miracle pòstum del gran sant valencià, vistes com estan les coses.
Al Seminari de València s’hi fa tota la docència en castellà. Podem dir que aquest centre (anomenat Facultat de Teologia “San Vicente Ferrer”) és l’únic centre educatiu de la ciutat de València on s’hi fa tot en castellà. Fins i tot els col.legis estrangers que ara tant proliferen (col.legis francesos, alemanys o britànics) fan les mínimes classes de valencià estipulades per la legislació lingüística valenciana. Trista ironia que la Facultat de Teologia de València estiga dedicada a sant Vicent Ferrer, que com ja hem dit sempre i a tot arreu d’Europa va predicar en valencià.
La presència de la llengua pròpia a nombrosos col.legis religiosos del País Valencià, continua essent igualment la mínima estipulada per la legislació lingüística valenciana.
Els òrgans de comunicació eclesials (fulles dominicals, diaris de la diòcesi [el setmanari “Paraula” per exemple, que sols té en valencià el títol]) són tots en castellà.
Els missioners formats en l’arxidiòcesi de València són formats acuradament en el coneixement de les diferents (i en alguns casos difícils) llengües dels llocs on van a predicar. No hi ha cap preocupació en canvi perquè els capellans valencians normals aprenguen si no en saben i/o entenen la llengua pròpia dels valencians. Així mateix, des de l’arxidiòcesi de València s’hi sufraga generosament la traducció de la Bíblia i altres textos religiosos a llengües tan exòtiques com la llengua xinesa o la llengua namib. No res semblant s’hi fa respecte a la llengua pròpia dels valencians.
Seguint els dictats que marca la dreta espanyola, els clergues i bisbes valencians acostumen quan arriben les eleccions a demanar més o menys implítament que no es vote per “opciones nacionalistas”. Ja hem vist com els documents del magisteri de l’Església Catòlica parlen en un sentit ben diferent, demanant-se explícitament el recolzament de l’Església a les minories nacionals, i fins i tot a les nacions sense Estat.

I la llista encara podria ser molt, molt més llarga.

I tot això, en darrer terme, gràcies al blaverisme.