<< | Índex | >>

Blasco Ibáñez i el blasquisme

Blasco Ibáñez

De tots és sabut com Vicente Blasco Ibáñez (València 1867-Menton [França] 1928) va ser una de les figures més importants a la València de principis de segle. Escriptor prolífic (en llengua castellana majoritàriament, després d’uns breus inicis en valencià), va ser polític també, i per això l’incloem ací.

Fundà un partit, el Partit Blasquista, i un moviment, el blasquisme, la influència dels quals podem dir que ultrapassà la seua mort i s’estengué fins al final de la 2ª República.

Aquest personatge, que, tot i haver nascut a València, era originari de Mora de Rubielos (Terol), ja hem dit que escrigué la immensa majoria de la seua obra literària en castellà, la qual cosa, sens dubte, no és pas un exemple d’amor a la seua terra ni a la seua llengua. A banda que amb el seu exemple, arrossegà moltíssims escriptors valencians a fer el mateix que ell.

Però és que el seu partit i moviment polític estava sustentat en dos pilars: Un anticlericalisme radical, i un republicanisme espanyolista. Tot això acompanyat d’una teoria summament agressiva i d’una praxi summament violenta (aquest element violent el trobem també al blaverisme posterior, i d’ell parlarem). Sense exagerar, podem dir que va ser el seu moviment l’equivalent al lerrouxisme al Principat. I de manera semblant al lerrouxisme, l’espanyolisme radical derivà en ell en un anticatalanisme.

Vegem quin judici en fa Joan Fuster, a Nosaltres els Valencians [Barcelona. Edicions 62. 1996. P. 112], del que significà el blasquisme a la nostra terra:

L’evolució del blasquisme, en definitiva, és la mateixa del lerrouxisme. De més a més, fou propulsor d’un matonisme obscenament inútil, que tenia tant de revolucionari com jo de cardenal. Tot això, en última instància, pertany al capítol del «provincianisme» més descordat. Des del punt de vista que ara ens ocupa, Blasco va significar un obstacle per a la Renaixença política, quan ben bé podia haver-se’n apoderat de les regnes. La seva herència pesarà sobre una part del republicanisme valencià del segle XX: aquells còmics «autonomistes» que sistemàticament combateren o boicotejaren les autèntiques aspiracions autonòmiques locals. Si dins el blasquisme tampoc no faltaren homes més o menys conscients del problema valencià, i fins i tot noblement preocupats per una solució digna —Vicent Marco i Miranda, entre altres—, sempre foren contrarrestats o cohibits.

Disposem en fi, d'un testimoni molt clar de l'anticatalanisme de Blasco Ibáñez. Aquest és l'article La lepra catalanista. Aquest article aparegué al diari "El Pueblo" de la ciutat de València, que dirigia personalment Blasco Ibáñez, el 13 de juny de 1907. L'article és d'autor anònim, però tothom ha vist rera seu la mà de Blasco Ibáñez, excepte alguns historiadors de tendència neoblavera com Vicent Baydal, que tracten d'exonerar-lo d'això. En qualsevol cas, no era estrany tampoc que el propi Blasco publicara escrits en aquell diari sense signar o amb pseudònim. En darrer terme, ell n'era el director del diari, i resposable per tant de tot allò que es publicara. Així doncs, la seua autoria sembla clara.