"Tinc una vella màxima segons la qual, una vegada has exclòs allò impossible, el que queda, per improbable que paregue, ha de ser la veritat."
<< | Índex | >> Violència BlaveraHem deixat per al final l’aspecte del blaverisme pel qual creiem que ha de ser totalment condemnat i rebutjat: La violència. Com el blaverisme és quelcom antihistòric, artificial, farcit de mentides en tots els nivells i ple de falsedats en definitiva, han hagut de recòrrer a la violència per a imposar els seus postulats en bona part de la societat valenciana, singularment a la ciutat de València. Recordem en aquest sentit com, si ells no hagueren cremat la senyera quatribarrada del Consell Preautonòmic, llavors oficial el 9 d’octubre de 1979, potser avui encara continuaria essent aquesta oficial. O com les bombes a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster (en 1978 i 1981 respectivament), marcaren la transició i posterior evolució valenciana, de manera semblant al 23-F a l’Estat espanyol. Les investigacions policials al respecte d'aquests darrers atemptats amb bomba no han conduït a cap possible autor. Per tant, no tenim proves per a dir que les bombes a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster les posaren blavers. Ara bé, és evident que aquestes bombes se les posaren per ser precisament catalanistes. La bomba a Sanchis Guarner en 1978, casolana, sí que la reivindicà el grup blaver GAV, com veurem més avall. També és cert, però, que en Nadal del mateix 1978 estigué a punt d'esclatar-li una bomba en les mans a Sanchis Guarner, que l'havia rebuda coma regal nadalenc. No obrí el paquet-bomba pprecisament perquè sospità del que era realment, degut als coneixements militars que havia adquirit al servei militar. Fuster va rebre ja un atemptat amb bomba casolana en 1978. Les dos bombes a Joan Fuster en 1981 (amb quasi dos quilos en total de Goma-2), en canvi, sí que van ser de forta potència, i de fet li volaren mitja casa. D'altra banda, la data del seu esclat (11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya), ens fa pensar clarament que el motiu de posar-se-la era, certament, la seua condició de massa catalanista als ulls d'alguns. Disposem dels testimonis únics de les tres persones que es trobaven a casa de Fuster en eixe moment: El propi Fuster, Jaume Pérez Muntaner i Vicent Salvador: "Fuster és un símbol d'aquest futur que se'ns vol negar i que només serà nostre amb la total recuperació de la nostra identitat; amb la recuperació de la llengua, la història, les institucions pròpies i la plena consciència de la nostra dignitat (...) l'interval de quatre o cinc minuts entre la primera i la segona explosió estava calculat per a matar". Jaume Pérez Muntaner. Diario de Valencia. 3 d'octubre de 1981 [Article en català]. "Sempre recordaré eixa matinada. Era la primera volta que anava a veure't (...). No em va donar temps a dir que sentia un olor a pòlvora, com a coets de cordà. El tro va ser enorme, ens gelà l'ànima a Jaume i a mi. tu digueres impassible: "Anem a veure, xiquets. Ja hi són" (....) els llibres travessats per estelles; la finestra destrossada; cotxes a fora fets malbé; una estesa de vidres (...). Entràvem en casa (...) quan Jaume va veure un paquet que fumejava a la finestra (...), i s'apartà el temps just de salvar-se de la segona explosió. Vaig plorar com un xiquet. Vaig plorar pel nostre poble". Vicent Salvador. Diario de Valencia. 16 de setembre de 1981 [Article en català]. "Aquest atemptat ha estat molt més violent que el primer. En esclatar una bomba estàvem parlant Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador i jo, vàrem sortir tots tres al carrer...Llavors ens varen dir que hi havia una altra bomba (...) l'havien deixat en una finestra. Si ens quedem una estona més al carrer, on hi havia poca llum (...) no ho expliquem. Una cosa així ha d'estar calculada". Joan Fuster. Diario de Valencia. 3 d'octubre de 1981 [Article en català]. Parlant encara del temps de la transició i pre-transició, direm que durant aquesta, l'extrema dreta va ser especialment violenta i agressiva contra els nacionalistes al País Valencià. És evident que aquesta violència no la feren els blavers (que abans de 1977 ni existien), però en certa manera, els va beneficiar, perquè atacava els seus "enemics" directes, els nacionalistes valencians. Farem així un breu recull d'algunes fites d'aquesta violència anti-nacionalista valenciana al País Valencià durant la pre-transició i transició:
Disposem, en fi, de diversos documents excepcionals i d'un valor com a testimoni indubtable de la violència blavera i feixista dels anys de la transició en aquests exemplars de què disposem de la revista "Valencia Semanal" de finals de l'any 1978 i de 1979:
Dins de la violència blavera pròpiament dita, però, hem de citar un nom: GAV (Grup d’Acció Valencianista). D’orígens foscos i fundat en plena transició, aquest grup ha dut, i continua duent avant una violència contínua a tots els nivells contra els suposats “catalanistes”, o simplement contra la gent que a ells no els agrada. I tot això, per acabar d’adobar-ho, amb una vergonyosa immunitat policial i judicial. No cap membre d’aquest grup que sapiguem ha estat condemnat per les seues innumerables accions violentes. I no sols això sinó que damunt aquest grup presumeix impunement de les seues accions. Així per exemple, fa poc donaren en ple cor de la ciutat de València un premi als que cremaren la senyera oficial quatribarrada del Consell Preautonòmic en 1979. I ja, per a culminació d’aquesta desvergonya, fa poc descrigueren a la seua revista “Som” les seues “proeses” dels darrers 25 anys. Deixem que parlen ells i ens les conten amb les seues paraules. El BNV va denunciar aquesta apologia de la violència i la jutgessa que judicà aquest cas desestimà aquesta denúncia dient que els fets havien prescrit ja. Greu error jurídic, car el que s’estava judicant i el BNV havia denunciat, era l’apologia i no els fets en si. Una nova mostra de la vergonyosa impunitat de què gaudeix a hores d’ara aquest grup. Ara bé, aquesta impunitat sembla que se'ls estaria acabant, i així a finals de gener de 2006 s'ha produït la primera condemna judicial contra el GAV per un acte violent. S'han condemnat així a tres joves militants de les JJGAV per l'assalt i robatori al Casal Jaume I de Russafa en desembre de 2003. L'agressió de la qual s'acusà els tres reconeguts membres i simpatitzants del Grup d'Acció Valencianista Alejandro Esteve, Amalia Bonheme i José Luis Conejero es va produir el 29 de desembre de 2003, quan van forçar la reixa del Casal Jaume I de Russafa, van trencar el vidres de la porta, van escollar el local i apropiar-se de totes les coses de valor econòmic i també de les que trobaven del seu interés per motius ideològics. Entre allò que, pressumptament, van robar l'escamot blaver hi havia documentació amb dades personals dels socis del Casal, documentació de l'Associació de Pares i Mares del Col·legi Públic Balmes de València com ara fitxes dels alumnes, la llibreta d'actes o una carpeta amb extractes bancaris. Alex Esteve, expresident de les Joventuts del GAV i els altres dos encausats, actuals membres, foren condemnats per un delicte de robatori amb força i una falta de danys . La condemna tingué l'agreujant e motivació ideològica i l'atenuant de reparació del dany causat. Els jutjats imposaren la pena d'un any i tres mesos de presó pel delicte, vint dies de multa per la falta i la inhabilitació per exercir el sufragi passiu. Alejando Esteve fou condemat també a la inhabilitació com a càrrec directiu d'associacions. A més, els tres hagueren d’indemnitzar a ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ pels danys causats i abonar les costes processals, incloent-hi les de l’Acusació particular exercida per ACPV. Aquesta va ser la primera volta que se condemnà judicialment uns blavers per actes violents. Els blavers potser ho sospitaven que els passaria això, i just durant els dies que se celebrava el judici assaltaren la llibreria "Tres i Quatre" el 20 de gener de 2006. Aquest dia així, per la vesprada, un grup de tres encaputxats irrumpiren en la llibreria "Tres i quatre" al crit de "No mos fareu catalans". En ser repelits pels treballadors de la llibreria, es dedicaren a tombar les estanteries que pogueren i trencar els vidres de l'aparador. Varen llençar trossos de vidre als treballadors, ferint-ne un de lleu. Malgrat produir-se aquest atac en ple centre de València i en una hora de plena concurrència de gent, les forces de l'ordre no se presentaren de manera immediata. En aquesta imatge que adjuntem ací baix es pot veure el resultat de la destrossa produïda pels atacants. També hi ha hagut un altre cas recent de condemna judicial al blaverisme. El 24 de gener de 2008, uns diputats del grup parlamentari d'ERC, acompanyats dels principals responsables d'ERPV, anaven a presentar un llibre en la seu de la Intersindical Valenciana. Acodiren 24 membres de les JJGAV, que abans havien quedat a través de la web ultradretana www.valenciafreedom.com .Aquesta vegada, però, això els isqué fatal, ja que varen ser identificats per la policia i a cadascí d'eixos 24 xics els va caure una multa de 3000 €. Aquesta multa va ser clau perquè els activistes de les JJGAV presumptament deixaren de cometre actes violents de manera contínua, com venien comentent des de l'estiu de 2007. En darrer terme, dels membres de les JJGAV que intentaren boicotejar el Correllengua en Gandia (Safor) el 26 de setembre de 2008, a banda de rebre unes quantes càrregues policials, foren detesos i identificats per la policia uns 18, als quals se'ls imposà una multa de 300 €. Així mateix, s'enfronten a un possible judici pel fet d'haver llançat presumptament pedres contra els manifestants, una de les quals impactà en el cap de la regidora del BNV per l'Alqueria de la Comtessa (Safor), Maite Peiró, a conseqüència de la qual cosa hagué de rebre 12 punts de sutura. Aquestes condemnes són escasses i menors, en proporció a la gran quantitat d'activitats violentes que fa aquesta gentola, però tanmateix, obren la porta a l'esperança de la fi de la seua impunitat. I en aquest sentit, també hem de recordar que molts membres del GAV i de les JJGAV tenen causes pendents per diversos fets violents que esperem que se resolguen aviat. La llibreria "Tres i Quatre", però, fou atacada de nou per un grup de joves blavers el 14 de setembre de 2006. En aquest cas, els joves blavers (un grup de 10 aproximadament), entraren i se dedicaren a insultar els treballadors de la llibreria i la gent que hi anà a comprar. En ser durament increpats per la gent del carrer que s'anava, se n'anaren, no sense abans tirar unes quantes estanteries de llibres. També en aquest cas, les forces de l'ordre no feren acte de presència ni se detingué ningú. Els blavers acostumen a acceptar molt malament l'avanç del nacionalisme al País Valencià. D'aquesta manera, quan sol haver una gran demostració nacionalista, acostumen a fer exhibicions de ràbia i fins i tot de violència. La prova l'hem tinguda el 24 de maig de 2006. El previ 6 de maig de 2006, hi hagué una gran demostració nacionalista a la ciutat de València, on en la manifestació que commemorava el 25 d'abril se juntaren 50-60.000 persones. Ells no pogueren acceptar l'evidència del creixement del nacionalisme, i feren un acte dies després, com diem, ple de ràbia i violència, tot i que, com sempre, molt minoritari. El 24 de maig de 2006, membres del partit "Coalición Valenciana", encapçalats pel seu líder, Juan García Sentandreu, del GAV i de les JJGAV (amb el seu president Toni Rochina), assaltaren el vestíbul de la Facultat de Dret de la Universitat de València, amb el pretext que anaven a donar una conferència. En total eren poc més de 50-100 persones, la gran majoria d'avançada edat. L'excusa, era falsa, ja que a aquest partit se li havia denegat repetidament l'autorització per a fer tal conferència. Per tant, sabien perfectament que no podien fer tal conferència. Davant el rebombori que se formà, acodí el degà de la Facultat, Carlos Alfonso, el qual li va dir de bones maneres a Juan García Sentandreu i la gent que li acompanyava que se n'anaren. Aquest respongué irònicament i provocativa, dient que a ell no li autoritzaven i als "batasunos" sí. Com no se n'anaven, i davant dels creixents insults i amenaces cap al degà, hagueren de cridar primer a les forces de seguretat privada de la facultat, i després a les forces de l'ordre. Al final, els congregats se n'anaren, no sense amenaçar greument el degà. Després, en els seus mitjans de comunicació i fòrums d'internet, vengueren aquest fet com una gran "victòria" seua. A conseqüència d'aquests fets, el degà presentà una querella contra Juan García Sentandreu i el seu partit. Totes les forces polítiques de la societat valenciana sense excepció (excepte, és clar, Coalición Valenciana), condemnaren aquest fet. Joves blavers simpatitzants de CV i de les JJGAV amenaçant el Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de València, Carlos Alfonso, el 26 de maig de 2006 Al País Valencià, i en especial a la ciutat de València i la comarca de l’Horta, són del tot habitual les pintades amenaçants, les agressions a llibreries (“Tres i Quatre” a València ciutat n’ha rebut prou. I les pintades a la façana les renoven cada quinze dies. Però també n'han rebut atacs altres, com les llibreries "Tirant lo Blanc" i "La Màscara" en la ciutat de València també), els cotxes ratllats (o coses pitjors) per dur una enganxina que no agrada els blavers, etc. D’això se’n diu a tot arreu, “terrorisme de baixa intensitat”. Com també se'n pot considerar una derivació d'aquest vandalisme, a banda de ser quelcom en la frontera d'allò delictiu, el boicot que sovint fan els blavers d'actes de grups que consideren "catalanistes". Aquest tipus de boicot que fan els blavers revesteix diverses modalitats, si bé la més usual és anar a dir els pitjors insults als assistents. I en això no respecten cap institució. Es pot dir que ni una cosa tan sagrada per a un catòlic (i ells s'acostumen a declarar catòlics) com una missa. En altra secció (Blaverisme i Església) transcrivim un testimoni d'una interrupció d'una missa feta segons ells en català en l'església dels jesuites de València en 1979. Advertim que la cruesa d'aquest testimoni pot ferir algunes sensibilitats. Disposem en fi, d'un testimoni multimèdia directe d'un d'aquests actes vandàlics i en el límit del delicte fet en concret pel GAV: el boicot de la presentació de l'IEC en Sueca en 2002, que oferim com a material addicional d'aquest apartat. Podem citar en aquest apartat també el fet delirant i aberrant de la profanació de la tomba de Joan Fuster en 1997. Destacarem, en fi, com al País Valencià HI HAN HAGUT NACIONALISTES MORTS. Si bé no els han matat grups específicament blavers, sí que podem dir que HAN MORT PER NACIONALISTES. En plena transició mataren en Alacant a Miquel Grau, militant del Moviment Comunista del País Valencià, mentre posava cartells de convocatòria de la diada nacionalista del 9 d'Octubre de 1977. I en 1993 mataren a Montanejos (Alt Millars), quan només tenia 18 anys, a Guillem Agulló, jove nacionalista de Burjassot (Horta Oest), en una baralla amb altres joves d’ultradreta. El seu assassí, Pedro Cuevas, vinculat als Yomus, dels quals hem parlat, és avui en llibertat. Ací podeu trobar una detallada explicació sobre els fets del seu assassinat i fets posteriors. Disposem també d'una entrevista al pare de Guillem Agulló, anomenat també Guillem Agulló, que tingué lloc en juliol de 2011, on conta entre d'altres coses com ell i la seua família han patit des d'aleshores una campanya sistemàtica de persecució i atac per part de les forces d'extrema dreta del País Valencià: I a més, ha hagut com a mínim altre assassinat per motius ideològics al País Valencià en el qual el blaverisme ha participat indirectament. És el cas de l'assassinat de Davide Ribalta en 1993, senyalat pel diari "Las Provincias" per participar en les protestes contra l'assassinat de Guillem Agulló, després amenaçat per grups d'ultradreta i assassinat en circumstàncies molt incertes al Kasal Popular de València por tres joves estrangers. No es pot afirmar no obstant que els assessins foren enviats per l'extrema dreta o el blaverisme, però és evident que ambdós moviments ideològics tragueren rèdits polítics d'aquesta mort. I respecte a la ultradreta, doncs és evident que la col·laboració amb el blaverisme ha estat important pel que fa a la violència blavera. De fet, com ja s'ha vist, en alguns casos és difícil distingir si deuríem de parlar de violència blavera o de violència ultradretana. Un personatge que personifica aquesta col·laboració i participació és el dirigent feixista José Luis Roberto Navarro. Aquest individu ja fou detingut durant la transició per posar dos bombes en trobades independentistes, tot i que no fou condemnat. Durant els anys 90 fou especialment actiu en entitats ultradretanes violentes. Hauria estat presumptament vinculat o fins i tot dirigí els grupuscles "Acción Radical" (vinculat a l'assassinat de Guillem Agulló), FAS (Frente Antisistema) o Armaggedon. D'ençà de 2000 dirigeix el partit ultradretà España 2000. Aquest partit ha estat involucrat en innombrables provocacions i incidents amb grups i actes nacionalistes. En novembre de 2010 el Sr. Roberto fou responsable de greus incidents en el barri de Benimaclet, de València ciutat. Primer, el seu partit intentà manifestar-se en aquest barri el dia 20, en commemoració de la mort de Franco. Li fou negat el permís i es manifestà un dia abans, el dia 19. La seua inversió en propaganda fou considerable, però el resultat de la manifestació fou prou penós, amb poc més de 40 persones, i un rebuig generalitzat en aquest barri, conegut per la seua tolerància i el seu respecte cap als nouvinguts. Sembla que el Sr. Roberto estava rabiós per això, i el dia 22 de novembre cometé un acte vergonyós de xuleria, prepotència i provocació. Es presentà per la vesprada en el C.S.B. Terra de Benimaclet, acompanyat de 15 xics del seu partit, alguns amb estètica skin. Entraren en el local i començaren a insultar i intimidar a la gent allà present (en aquell moment uns 30). Demanà una cervesa i el cambrer refusà servir-li. Llavors es dedicà a escorcollar el local, buscant possibles defectes i infraccions administratives. Els responsables del bar cridaren a la policia, que es personà després de mitja hora. Aquesta, no féu absolutament res contra el Sr. Roberto i els seus xics, que havien entrat al local en actitud clarament intimidatòria, sinó que prengué nota de les suposades infraccions que el Sr. Roberto deia que hi havia en el local. Ni tan sols identificaren el Sr. Roberto i els seus acompanyants. A l'eixida, avisats per mòbils i SMS, havien acudit joves amics dels que estaven a dins per a recolzar-los davant d'aquesta provocació i intent intimidatori. Per a general sorpresa, la policia llavors identificà aquests xics (cosa que no havia fet amb el Sr. Roberto i els seus acompanyants). Dies després, el Sr. Roberto denuncià el C.S.B. Terra per suposat delicte ideològic, així com les presumptes infraccions administratives que diu que havia vist, i en els fòrums del seu partit amenaçà amb tornar altra vegada, així com posar denúncies fins a tancar el C.S.B. Terra. Com ja s'ha vist en tota aquesta narració, el Sr. Roberto no ha rebut cap penalització ni cap càstig per tot aquest seguit de despropòsits protagonitzats per ell en el mes de novembre de 2010. El Sr. Robert tornà a organitzar una desfilada ultradretana al barri de Benimaclet el 12 d'octubre de 2020, si bé aquesta volta hagué de fer-la protegit per la policia i amb una forta contestació del barri, que espontàniament organitzà una manifestació antifeixista. En fi, a tall de resum i apèndix, que estimem que pot ser útil, oferim un xicotet dossier on apareix sistematitzada la violència anticatalanista al País Valencià des dels anys 70 fins a l'actualitat: Multimèdia |