L'independentisme que s'atança
JOAN RAMON RESINA


Si la montanya no va a Mahoma, que Mahoma vagi a la montanya. Si els espanyols que viuen a Catalunya no estan per romanços catalanistes, que el catalanisme es desnacionalitzi. Ambigüitat en la cultura, despolitització de la llengua, populisme de consum sota un argument irrefutable: el país és el que és i ha d’anar tot sencer a la independència. Aquesta aposta “estratègica” d’ERC explica per què els darrers anys d’independentisme al poder passaran a la història com els del desballestament del catalanisme. Com en èpoques reculades, l’esquerra catalanista ha sacrificat la força real d’una majoria nacional a Catalunya i a les Corts espanyoles pel miratge d’una revolució social que suposadament arribarà de la mà del lerrouxisme de torn.

No ens expliquen, però, els teoritzadors de la independència per demà passat, com hi anirà un país que ara com ara no té altre horitzó inmediat que l’increment de les prestacions. Ni d’on sortiran les misses si no s’ataca d’arrel la colonització del territori, la propietat del qual, per cert, està canviant de mans a conseqüència del diferencial cada cop més negatiu entre la riquesa del centre i la de la perifèria. La revolució nacional (que això i res més és la lluita per la independència) mai l’han feta els panxacontents, i en aquest sentit diriem que les prestacions són l’opi del poble. Allà on ha reeixit l’impuls d’independència hi trobem que la conciència política ha sabut burxar en el malestar de la gent i aprofitar les crisis de l’Estat opressor per endegar el procés d’alliberament. I de crisis n’hi ha hagut a grapats els darrers sis anys, mentre la conciència d’explotació i vassallatge creix per moments. Però malgrat tenir-la sota els ulls la crisi de confiança en l’Estat, l’independentisme oficial mira cap una altra banda, amb perill de deixar podrir la situació i podrir-s’hi.

ERC ha passat en poc temps de fustigar la tebior del govern nacionalista de Pujol a fustigar el poble que no accepta, o més exactament, no respecta la presidència d’un servidor de l’unitarisme espanyol. Quan l’aparell socialista va llençar la seva opa a la Generalitat, s’alçaren veus per dir que el rebuig que provoca Montilla no té res a veure amb el seu origen. Es una postura poc sincera, abstreta de la realitat de les coses.
Montilla no és el primer polític procedent de la inmigració que assoleix càrrecs rellevants al país d’arribada. Madeleine Albright, secretària d’Estat sota el govern Clinton, havia nascut a la República Checa amb el nom de Marie Jana Korbelová; Arnold Schwarzeneger, governador de Califòrnia, a un poblet de l’Estiria austriaca; i Henry Kissinger, Conseller de Seguretat Nacional i Secretari d’Estat durant la presidència de Richard Nixon, a Alemanya amb el nom de Heinz Alfred Kissinger. Tots ells esdevingueren nordamericans i arribaren als seus càrrecs després d’assumir un fons cultural i un patriotisme inequívoc. Però aquest no és el cas de José Montilla. L’actual mandatari de la Generalitat no és un patriota nascut circunstancialment fora del país. sino algú que ha fet carrera política com a inmigrant i per als inmigrants, enfrontant, sempre que li ha convingut, la massa migratòria amb la població autòctona, la sensibilitat de la qual ha menystingut manta vegada.

A diferència dels nordamericans esmentats, l’origen no és un tret irrellevant en la carrera política del senyor Montilla. Cal tenir mala fe, doncs, per suggerir que el rebuig que produeix la seva elevació a la màxima dignitat del país respon a un prejudici. Com si l’ascens a la presidència d’una nació no suposés la destilació d’unes virtuts nacionals! Ara bé, el drama de la consagració de Montilla és que el poble no l’ha ratificat en cap moment.

Que a Catalunya s’hagi suspés la garantia democràtica (fins ara implícita) que suposa la limitació als naturals de l’accés al càrrec suprem d’un país, i que l’hagin feta els anomenats independentistes, és indèxic del marc de referència d’aquests mateixos independentistes. Aquest marc no és cap altre que la constitució espanyola, que nega sobirania al poble català i posa els seus càrrecs públics a l’abast de qualsevol ciutadà de l’Estat. L’operació és clara: elevant a la presidència un home totalment desprovist dels ressorts nacionals es desnacionalitza la Generalitat i se la rebaixa al nivell d’una delegació del govern central. En aquest sentit, el pas de Montilla per la Diputació (que l’hauria d’haver inabilitat per la presidència del govern català) i el seu paper antiestatutari com a Ministre d’Indústria el prepararen pel paper de governador civil que exerceix des de la Generalitat.

No cal ser clarivident per adonar-se que aquesta situació aboca fatalment a la renacionalització de Catalunya en clau espanyola. D’aquest procés ERC en sortirà o bé com a còmplice de la llei de punt final del catalanisme, que ja està perfectament formulada, o bé com a espectador reticent de la revolta popular que es produeix en el propi partit i a la societat civil.

Tant els qui restaren fidels a l’independentisme durant la seva travessia del desert com els qui el votaren per primer cop el 2003, hi veien una alternativa a l’ecumenisme hispànic del PSC i a l’escolasticisme de CiU, que es paralitzaven mútuament. Urgia liquidar aquell estat de coses, i ERC esdevingué l’opció més atractiva per la claredat dels seus principis i la simplicitat dels plantejaments.

El 2003 arrivaba l’hora d’una revolució nacional legitimada per les urnes, però en el moment de creuar el Rubicó, ERC va desplaçar CiU del poder amb la mateixa radicalitat amb que Descartes s’havia desprès de l’escolasticisme. L’escolasticisme, però, havia estat un aliat de la raó sota l’hegemonia del dogma. Un aliat claudicant quan la raó topava amb el dogma, però útil mentre no hi hagués llibertat de pensament. Doncs bé, convertint CiU en adversari mortal, ERC va desactivar l’oposició real al PSC, i en definitiva a l’unitarisme estatal, que ha acabat emparant-se de totes les institucions catalanes i iniciat la dissolució de la catalanitat.

Després d’una revolució, l’oposició al règim anterior sovint ha de jubilar-se. No hi ha cap dubte que el 2003, superat anímicament l’autonomisme, CiU havia de cedir protagonisme a un partit que s’albiraba més clar i combatiu. El que ningú podia preveure era que l’avantguarda del catalanisme s’entregués al tacticisme, fent equilibris dins l’status quo, i fins adoptant el llenguatge del dogmatisme. Abraçant el govern pel govern, ERC es convertia en oposició de l’oposició. Per aquest camí aviat es trobà combatent no sols el catalanisme conservador sino tota crítica que sortís al pas de la seva involució. I la crítica havia d’arribar fatalment, perquè la missió que l’electorat havia encomanat a ERC no era dubtosa, i assumir aquesta delegació obligava a complir-ne el mandat. ERC s’equivoca quan interpreta el silenci cada cop més gran de les urnes com la suma de circunstàncies locals inconexes. Les urnes callen o mormolen, però el seu silenci és prenys. Indefectiblement Catalunya buscarà la independència perquè la necessita per a ésser. Però el país no pot ésser qualsevol cosa sino sols allò que resumeix un passat de feina feta, de voluntat sostinguda, i de sang vessada. La independència, i fins la mera existència, no es guanyen amb una política de terra cremada. Les falòrnies retòriques poden sonar potents en el silenci mediàtic que les agombola, però quan s’alça la veu del poble es fonen indefectiblement dins l’aire.