El vaig escriure el 9 d´Octubre passat i us ho dedique perque som pocs, pero se´ns escolta. Supose que tots coneixeu la llegenda. ¡Visca terra lliure!



El conqueridor



Per Tizona



El vent s´emporta les fulles caigudes dels arbres caducs. El mant que recobreix el terra del bosc es considerable; la humitat de les plujes que s´aproximen s´uneix amb l´ambiental que prové de la mar. Es d´hora peró no pot distinguirse la llum del Sol al través de la densa barrera que creen els nùvols foscos del cel: son grisàcies, més clares o més fosques, del color del fum o blaves, pero cap deixa que els rajos matutins que dies abans banyaven el bosc ho facen de nou, o no hi serà hui almenys.

El so del vent es barreja qual contrapunt musical amb el trot de centenars de cavalls i de milers de soldats fidels y experts coneguts entre sí. No venen de molt lluny; son aragonesos o catalans, de més al Nord i segueixen a un jove rei cristià criat a l´ordre templària.

Molts d´ells formen part de l´exèrcit de l´ordre, encarregat de cristianitzar les terres ocupades pels musulmans. La seua campanya va començar una dècada abans, alguns varen unir-se fa poc a la causa del rei, uns altres varen deixar aquest món en el nom de Deu i alguns d´ells sempre li van acompanyar fidels i portant en la seua pell i la seua ment les ferides de la guerra. Alguns son nobles, altres camperolsi plebeus; alguns son cavallers i altres senzillament soldats, pero tots acudeixen a la batalla en el nom del monarca i de la seua contesa amb el ja debilitat Islam.

La senyal d´atura es transmet fins l´últim dels homes. Acamparàn allà, un lugar segur, acollidor i poc sospitós: ningú pot descobrir-los.

Cau la nit, ho saben perque la foscor es fa patent, ara es real i a soles pot saber-se perque es compara amb el cel grisaci de l´alba, que encara que fosc també, ho es només si s´obvia la existència de tan negra vesprada.

-T´has menjat la meva reina.
-Quedem en tables? Ja veus que he tingut un bon dia i sóc benevolent.
-Demà serà un gran dia.

Son Ferrán, cavaller rosellonés de l´ordre templària i el seu germà menor, Carles. Han sigut assignats com a vigilants de la tenda del rei, a la zona sud del campament, la més propera a la ciutat de València; objectiu principal de la campanya d´aquest, pero ningú pot descobrir-los, es impossible.

Res s´escolta, a soles una òliba que ulula y busca amagar-se al forat d´una alzina.

Carles ha decidit que pot donar la mà al seu germà i quedar en tables en la partida d´escacs encara que siga només per aquesta vegada.

Les capitulacions han sigut signades onze dies enrere, pero aixó i tot, no hi ha un besllum de confiança i el presagi del rei no és bo per a ell i el seu exèrcit. Poques vegades s´equivoca i és incapaç de dormir, tanca els ulls pero la inquietud s´apodera d´ell, eix de la tenda i camina uns metres fins a on dorm el seu cavall, al clar del bosc. El mira i li fa una carícia, es munta i s´inclina fins a quedar a l´altura del seu cap, li tranquilitza fer aixó perque han lliurat junts moltes batalles; és el seu amic i també el seu protector.

Les tropes de Zayyàn estàn preparades, como si fòra de dia, como si fòra la darrera vegada. Avançen cap al campament amb pas lent però ferm. No res podrà detindre´ls; ni capitulacions ni acords. No existeixen regles per a ells.

De nou silenci i l´ulular i silenci. Ara a soles s´escolta una petita xiulada a penes audible; la ratapinyada ressagada, vella i desesperada, no troba lloc a on passar l´humida i fresca nit ni tan sols utilitzant el seu sonar tan precís quan era jove ja fa temps. De nou una xiulada que retorna al seu localitzador en forma d´objecte proper; sembla una cova. L´alcança i la calor per fi s´apodera d´ell quan queda penjada.

Jaume baixa del seu cavall i li diu adéu acomiadant-se d´ell amb molta estima; ell es l´únic que li recorda la poca infància que pogué tenir perque sempre va estar dedicat al seu regne. Seguirà sense poder dormir-se perque pràcticament clareja.

Molts dels nùvols han desaparegut i el cel taronja i blau per fi es pot veure; tots dos guàrdies que vigilen l´entrada de la tenda deixen pas al rei però no arriba a creuar el llindar perque la ratapinyada que estava penjada del sostre eix volant asustada per una escletxa superior espantat per l aparició del monarca.

-Aviseu a les tropes.

Els tambors d´alerta desperten a l´exèrcit catalano-aragonés.

Es l´alba del 9 d´Octubre de 1238.